dimecres, 22 de febrer de 2012

Captius de la moda





Més que l'aspecte físic, allò important es sentir-se bé amb un mateix.  La  manera de vestir és un reflex de la personalitat. Ens arreglem per agradar als demés però, sobretot, a nosaltres mateixos. Allò important és l'interior.
Són idees relacionades amb el món de la moda, frases que  hem sentit i   també hem pronunciat. Segurament les valorem de profundes i intel·ligents però  no ho són. Senzillament estan de moda.

Amb la roba succeeix quelcom semblant. Cerquem sabates divertides i samarretes originals. Ens guardim amb tota mena de complements, imprescindibles per marcar la personalitat: una bossa de mà, un collar o un foulard que faci joc amb la faldilla. O amb l'abric. Hi ha gent que fins combina els mitjons amb la roba interior. Ja està, ens emmirallem i ens trobem perfectes. Arreglats però informals. A la moda però sense perdre l'essència.
Llavors sortim al carrer i ens adonem que som una rèplica de la resta de la humanitat o, com a mínim, del trosset d' humanitat amb el qual compartim cultura i país.

Si finalment decidim obviar la moda i vestir-nos com ens doni la gana, també ho tenim cru. Aviat ens adonarem que molta gent fa el mateix  i porta una indumentària sospitosament similiar a la nostra.
Ja ho veieu, estem predestinats a seguir la moda de la mateixa manera que estem predestinats a creure'ns individus reflexius cada vegada que en parlem.
La qüestió és perquè continuem preocupant-nos pel tema, si de veritat ens importa tan poc. 

dimecres, 15 de febrer de 2012

La reforma laboral





Sembla que la nostra petita societat avança, de manera inevitable, cap a la precarietat laboral. Els sous s'abaixen i  les condicions de treball empitjoren. Aparentent tot  va de cara als empresaris, que gràcies a la nova reforma laboral podran fer i desfer a conveniència. 
Ara que la llei desprotegeix les classes baixes i mitjanes només ens resta confiar en la bona voluntat d'aquells empresaris i empresaries que, malgrat les dificultats que pateixen per rendibilitzar l'empresa, aposten pels seus treballadors i treballadores i els mantenen unes condicions laborals dignes. 
Malauradament no tots els empresaris són d'aquesta mena. A aquells que creuen que podran aprofitar-se de la crisi econòmica per millorar els seus ingressos a base de reduir salaris o drets jo els diria que vagin en compte perquè un treballador emprenyat dificilment serà un bon treballador. Ni tampoc un treballador infravalorat. Ni un treballador preocupat per com arribar a final de mes. Ben al contrari.  Segurament serà una  persona desmotivada, malhumorada i sense cap tipus de compromís amb l'empresa. 
Tard o d'hora, si vol conservar la seva salut mental,  aquesta persona trobarà alguna activitat fora de l'àmbit laboral que la satisfaci i a la qual dedicarà tots els seus esforços i la seva capacitat. Pot ser la pintura, el ganxet, el ioga o les sardanes. No importa. Allò segur és que el seu rendiment professional se'n ressentirà i, de retruc, també l'empresa per la qual treballa.   
Ara toca que els empresaris i les empresaris triin i d'aquí un temps, quan la crisi ja comenci a quedar enrera, recullin els fruits d'allò que han sembrat durant aquests anys.   

diumenge, 12 de febrer de 2012

La llum de Barcelona







Aquest cap de setmana es celebren les festes de Santa Laia a Barcelona. Segons la tradició cristiana, Eulàlia va viure durant el segle III al Pla de Barcelona, durant les terribles persecucions  del prefecte Decià vers els cristians.
Com que la jove no va  renunciar a la seva fe va ser condemnada a patir tretze turments, tant com anys tenia. Finalment, quan els seus torturadors van adonar-se que no aconseguirien que la nena renegués del cristianisme, la van condemnar a morir a la creu en forma d'aspa.
Segurament, però, fou una figura llegendària i, per tant, inexistent. Sigui com sigui, Santa Eulàlia és la veritable patrona de la ciutat de Barcelona ja que la Mare de Déu de la Mercè, tot i que actualment es considera la patrona, ho és estrictament de la diòcesi de Barcelona.

En honor a Santa Laia a la ciutat comtal es realitzen un munt d'activitats, principalment infantils.
Com a novetat, aquest any s'ha engegat el festival Llum- BCN, en el qual les façanes dels edificis públics, ja siguin clàssics o avantguardistes, canvien de cara. Es tracta d'un festival d'il·luminació urbana en què la tecnologia es posa a disposició de l'art per mostrar els edificis més bells de l'arquitectura barcelonina. Un dels principals atractius és que es du a terme de nit, per tant el resultat és molt més espectacular.

Aquest any,  per  por al fred,  m'he conformat amb mirar les fotografies que els afortunats assistents han penjat a la xarxa. L'any vinent, però, intentaré visitar el festival (senyors polítics, no ens "retalleu" la segona edició!) i faré fotografies, no per participar en el concurs sinó per penjar-les a la capçalera d'aquest bloc.

Sempre m'han agradat les façanes i els balcons dels habitatges perquè disparen la meva imaginació. Qui hi viu? Què hi succeeix en aquests moments? Quina és la història de l'edifici? Com està decorat? No se m'acut res millor, doncs, que donar-vos la benvinguda mitjançant imatges del Palau de la Virreina, la Casa Batlló o el mateix Molino amb el vestit de mudar.

dissabte, 11 de febrer de 2012

La inspiració






No sempre és fàcil trobar un tema sobre el qual escriure. De vegades se'ns acut tot passejant, mentre treballem, quan anem a buscar els nens a l'escola, quan rentem els plats, quan llegim una novel·la etc. D'altres vegades, però, el tema no arriba. Llavors diuem que ens falla la inspiració.

Antigament es creia que la inspiració provenia d'una divinitat o d'una musa que conectava amb l'individu per facilitar que s'expressés de manera creativa i bella.   

També s'havia dit que les persones que es trobaven sota els efectes d'una droga o que senzillament patien algun tipus de trastorn mental tenien accés a una realitat diferent i oculta per la resta de dones i homes.

Fins i tot Joan Maragall va sentir la necessitat de cercar la inspiració alhora d'escriure els seus poemes. Tal com explica en la seva "teoria de la paraula viva",  els poetes reben les paraules directament de la natura  i la seva missió consisteix en transmetre'les, sense modificar-les, al món. 

Avui dia, en canvi, es diu que la inspiració prové de les experiències personals i, sobretot, de la dedicació i l'esforç de cada artista. "Cuando llegue la inspiración, que me encuentre trabajando" va dir Pablo Picasso. Penso que la afirmació és prou raonable.
Ara bé, això no significa que la inspiració hagi deixat de tenir quelcom de màgic i indesxifrable.  Com explicar si no, els canvis de rumb que apareixen involuntàriament durant el procès de creació? Un escriptor pot conèixer a priori allò que vol narrar i la manera de fer-ho però, de sobte, se li acut el gir argumental que arrodonirà el text i el convertirà  en una obra personal i artística, que pot no tenir res a veure amb la intenció inicial de l'autor. El resultat pot ser més o menys encertat,  però segur que dirà molt de qui l'ha escrita.

Freud consideraria que es tracta d'una manifestació del subconscient, però també podriem anomenar-ho inspiració. Tant si és una cosa com l'altra l'autor o autora és qui  primer es sorprèn del resultat. Quan això succeeix, la satisfacció és tant gran que crea addicció i, per descomptat,  dóna sentit a l'enorme esforç que suposa qualsevol activitat creativa.       

dimarts, 7 de febrer de 2012

Per-versions


Darrerament circula el rumor que les escoles catalanes pretenen implantar l’horari intensiu, tal com ja es fa en alguns indrets de la resta d' Espanya. Com a conseqüència, els nens i les nenes en edat escolar iniciaran la jornada a les 9:00 i la finalitzaran a les 14:00, amb un descans de mitja hora per relaxar-se i menjar-se tranquil·lament l'entrepà o la peça de fruita que els pares els han preparat.

Les raons per defensar aquesta opció són principalment pedagògiques. Els experts opinen que la capacitat de concentració dels infants augmenta pel matí i, per tant, el seu aprenentatge és superior.
Altres motius més secundaris, en canvi, són els que fan referència a l’estalvi de recursos que la mesura representa per l’Administració. Si s'aprova l'horari continuat ja no caldrà subvencionar el cost de l'autobús dels nens i nenes que viuen als afores ni el menjador escolar.

D'aquesta manera, els diners estalviats podran dedicar-se a millorar la qualitat de l'ensenyament, que prou falta fa.

Bé, ara tornem a començar.

Darrerament circula el rumor que les escoles catalanes pretenen implantar l’horari intensiu, tal com ja es fa en alguns indrets del regne d' Espanya. Com a conseqüència, els nens i les nenes en edat escolar iniciaran la jornada a les 9:00 i la finalitzaran a les 14:00, amb un descans de mitja hora per engolir, entre pedrada i pedrada, l'entrepà o la peça de fruita que els atrafagats avis els han preparat mentre els pares es troben a la feina.

Les raons per defensar aquesta opció són principalment econòmiques. Els experts opinen que, per tal de superar la crisi, és aconsellable eliminar les subvencions que reben els nens i nenes que viuen als afores i/o utilitzen el menjador escolar i fomentar que els seus progenitors n'assumeixin la totalitat del cost.

Altres motius més secundaris, en canvi, són els que fan referència a l’aprenentatge dels infants. Els experts opinen que si se'ls explica amb cura als pares que la capacitat de concentració dels seus fills i filles augmenta màgicament durant el matí però cau de manera dramàtica i inevitable durant la tarda comprendran la mesura i li donaran tot el seu suport (independentment dels horaris laborals "inconciliadors" als quals estan sotmesos).

D'aquesta manera, els diners estalviats podran dedicar-se a millorar la qualitat de vida de les classes dirigents, banquers i altres paràsits, tal com ens tenen acostumats.

diumenge, 5 de febrer de 2012

Polítics escabrosos






En un bloc de recursos per l'escriptura he trobat una recomanació ben curiosa: no escriure sobre política perquè és un tema escabrós. Entenc que un text que únicament tracti de temes polítics pot ser avorrit per molts lectors i lectores que no hi estiguin especialment interessats però la qualificació d'aquesta  ciència social com a "escabrosa" m'ha sobtat i m'ha fet reflexionar.  

És interessant com canvien els judicis sobre el què és escabrós i el que no ho és. Avui dia, per exemple, no ho és el sexe, ni la violència, ni la malaltia, ni la mort. Però la política sí. I és que la desvalorització d'aquesta professió és tan gran que moltes persones l'associen a la mentira, el frau i, sobretot, a l'abús.

Sens dubte la crisi econòmica ha accentuat la mala reputació dels polítics però, de fet, el seu instrument essencial segueix essent la retòrica, disciplina que va nèixer en la Grècia clàssica i que consisteix a utilitzar el llenguatge amb finalitat persuasiva i estètica alhora.  El problema és que els polítics d'avui dia no saben usar-la i, alternativament, ens intenten convèncer amb mentires, insults i crítiques als seus oponents. Però l'objectiu final continua essent convèncer'ns que tenen la raó.

Què ha canviat, doncs? L'época? La retòrica? Els coneixements i la formació dels ciutadans i ciutadanes?

Per si de cas, com que vull que continueu llegint els meus textos,  us indico dos enllaços a articles relacionats i prometo (intentar) no escriure més sobre política.


http://relatsdelbalco.blogspot.com/2012/02/no-es-daquest-mon.html

http://relatsdelbalco.blogspot.com/2012/02/recomanacions-per-silenciar-la.html

dissabte, 4 de febrer de 2012

Qui són els pallasos?


Aquesta setmana alguns representants sindicals s'han tancat a les diferentes seus de la Generalitat de Catalunya per protestar contra les injustes retallades que els ciutadans i les ciutadanes estem suportant. Formen part del col·lectiu d'"alliberats", o sigui treballadors que, en comptes d'ocupar el seu lloc de treball habitual,  es dediquen totalment o parcialment a tasques de representació sindical. A la Generalitat n'hi ha 518 a temps complert i 900 a mitja jornada. I ara el govern d'Artur Mas vol reduir aquest nombre fins el mínim que estableix la llei, tal com ja ha fet el govern del PP a les Balears.
No estic en contra de la decisió, si realment en sobren. Però allò que no comparteixo és la condemna sense judici que pateixen aquests representants. Aprofitats, "perroflautas", "bruts i peluts", vividors... estem realment segurs que la seva feina no és necessaria? Segur que només procuren omplir-se les butxaques?

Els representants sindicals conformen un col·lectiu que està sent atacat durament tant pel Govern com pels ciutadans. La societat està en crisi, no ens els podem permetre -afirmen els governants-. Però realment són un luxe?  No és ara quan els empresaris eliminen drets, acomiaden a treballadors i exigeixen més que mai als seus assalariats? No és precisament en temps de penuries econòmiques quan més abusos hi ha?  Clar que existeixen molts tipus d'empresaris, però també hi ha molts tipus de sindicalistes. Penso que condemnar-los indiscriminadament és una errada.

És trist que, davant de mobilitzacions com les d'aquesta setmana, alguns persones molt poc sensibles al propi entorn els tractin de pallasos i ridiculitzin la  feina que fan. Segurament podrien fer més i millor però, ara per ara, són pocs els qui defensen els treballadors i les treballadores i es mereixen un poc de confiança.

Ells es tanquen dins dels edificis  i nosaltres ni tant sols ens dignem a assistir a les manifestacions. Ens queixem, i molt, però som incapaços de reaccionar. Ens pensem que això ens converteix en menys pallassos? Segurament som els pallassos més tristos. 


dijous, 2 de febrer de 2012

Una persona, una subjectivitat


Un escriptor o escriptora elabora un text en el qual intenta plasmar una idea, història, missatge, ambient etc. Després el revisa un cop, dos, tres, quatre.... Tot seguit rellegeix el text i el procés torna a començar. I així fins que queda satisfet amb el resultat. Per acabar el publica i espera que els lectors interpretin exactament allò que pretenia expressar. Sovint, però,  els lectors acaben interpretant l'escrit com més els convé o de la única manera que saben o poden.

La novel·la "Un home de paraula", d'Imma Monsó va ser l'obra proposada pel club de lectura en el qual participo. És una història essencialment autobiogràfica i parla de la mort del company, del dol i, sobretot, de la seva assimilació.  Al llarg de les seves pàgines l'autora ens narra la dura experiència que va patir però ens estalvia el sentimentalisme gratuit. No es tracta de cap drama carrincló ni excessivament emotiu sinó que cada frase, cada paraula estan seleccionades per transmetre el màxim de contingut i afavorir la reflexió íntima dels lectors i lectores. L'estil narratiu de l'autora, a més a més, és senzill però correctíssim.

Allò curiós, però, va ser descobrir que aquest darrer aspecte era l'únic amb el qual coincidiem la majoria de participants del club de lectura. Pel que fa a la resta, les opinions van dividir-se bàsicament en dos. D'una banda les dones més grans del grup van valorar negativament la novel·la perquè van considerar que la protagonista estava anul·lada per un marit perfecte però irreal. Carismàtic, intel·lectual,  intel·ligent, atent ... .però dotat d'una personalitat tant absorbent que acaba aclaparant a la protagonista fins al punt d'empènyer-la a renunciar a aspectes com la maternitat, les aficions els  projectes professionals i, fins i tot, al nom propi (el marit li canvia el nom constantment, segons els interessos filòsofics que té). 

D'altra banda, les dones més joves vam interpretar que, un cop mort el company, la protagonista  idealitza la relació sentimental i narra únicament els moments feliços amb l'objectiu de superar, al llarg de la novel·la, el dolor.  El component feminista que les companyes van subratllar, en canvi, ens va passar decepercebut i, a mi, fins i tot ara em costa de veure. Potser si hagués patit com elles la desigualtat de sexe m'ho miraria diferent.  

Podriem dir que la novel·la era ambigua? Penso que sí. Però no perquè estigui mal escrita, ben al contrari, sinó perquè quan els lectors i lectores es troben davant un text l'interpreten segons la seva història personal, els seus valors i la seva subjectivitat i n'extreuen les pròpies conclusions. Trobo que aquest és el valor principal de la literatura i de l'art en general.