diumenge, 23 de novembre de 2014

Martells

Quan era estudiant de l' ESARQ, la Maite va obtenir totes les beques, premis i reconeixements possibles. Va graduar-se amb matrícula d'honor i gràcies a aquests bons resultats i als contactes que li va facilitar el seu oncle, se li van obrir les portes dels despatxos d'arquitectura més prestigiosos del món: Paul Andreu, Stan Allen, I.M Pei, Zaha Hadid, Norman Foster, Tadao Ando...
Però ella no tenia cap ganes de treballar d'arquitecta. De fet, no volia treballar de res. Preferia fer com aquells joves japonesos que, abans de endinsar-se en el món laboral, els permeten disfrutar de un o dos anys de bogeria absoluta, durant els quals ningú no els demana responsabilitats de res.
Si havia estudiat arquitectura, havia estat per fer content a aquell oncle que sempre l'havia tractada tant bé i que, d'altra banda, també era un arquitecte amb molt de prestigi. Es sentia orgullosa d'haver-ho aconseguit però ara no sabia com fer-ho per no decebre'l.
Fou per això que, quan l'any passat, l'arquitecte de Tòquio Shigeru Ban va obtenir el premi Pritzker se li va ocórrer la idea: ella també s'hi presentaria i, fins que no aconseguís guanyar-lo, no es posaria a treballar. El tarannà exigent i perfeccionista que havia demostrat durant tota la vida seria el pretext ideal perquè ningú no la qüestionés.
Va treballar durant mig any, dedicant-s'hi a consciència, tal com estava acostumada a fer, i finalment obtingué un resultat força esperançador. 

De la pel·lícula The Wall, Gerald Scarfe, 1982


L'obra era de ferro macís i estava composta de milers de martells amb les maces ben afilades que es recolzaven un a l'altre. Qualsevol pressió a la base d'un dels mànecs podria desequilibrar el conjunt i fer que tots els martells caiguessin com fitxes de dòmino.
A la Maite se li escapava el riure per sota del nas quan va presentar el projecte als membres del jurat. Malgrat això, va defensar-lo amb totes les forces: “si ens ajudem els uns als altres, tots seguirem dempeus. Si un cau, caiem tots”. L'objectiu era fer arribar el solidari missatge a les noves generacions i, per tant, com que tothom sap que els joves no escolten, calia ubicar la vasta estructura davant dels seus nassos: a les portes principals de les escoles, instituts i universitats de tot el país.
Al cap de tres setmanes, una trucada d'una periodista de l'ABC va desvetllar-la de la ressaca de la nit anterior. Li va tornar a la boca el regust del gintònics que encara no havia digerit:
- Senyora Maite Calatrava. Ens hem assabentat que ha guanyat el premi Pritzker d'enguany. Quan li va bé que l'entrevisti?

La meva col·laboració al blog Relats Conjunts 


dimarts, 11 de novembre de 2014

Jocs per no fer broma




Saps a què hem jugat avui, a l'hora del pati, amb la Mariam?

Jo sóc una fada i faig que la Mariam i la seva germana es tornin petites, tant petites com la barrufeta. Així, si els prenen el pis, podran anar a viure sota d'un bolet dels que tenen taques.  I si algun dolent vol tornar-les a  fer fora de casa es morirà de mal de ventre.