dijous, 30 de juliol del 2015

Rumiant sobre "Un home que se'n va"



La primera persona a qui vaig sentir-ho dir va ser la meva mare “Tanto cortijo, tanto cortijo però s'han quedat a viure tots aquí!”. Molts anys després ho torno a escoltar, aquest cop referint-se a un altre tipus d'immigració “Si tan bé estava al Marroc, que se n'hi torni!”.
Ens molesten les persones que s'enyoren del seus llocs d'origen quan menyspreen Catalunya, el país que els ha acollit. Voldríem que fossin més agraïdes, que reconeguessin que aquí van trobar l'oportunitat que potser allà no haurien tingut.
És millor que ens ho prenguem bé perquè, en el fons, dependrà molt dels motius pels quals van marxar.

Infern o jardí. Depèn. Depèn de per què vas marxar i de com t'ha anat al lloc d'arribada. Per als exiliats, fugitius per força, la terra deixada enrere, la pàtria perduda, és sempre un jardí ubèrrim de colors i d'olors, que es va fent gran i millor amb el pas del temps i la distància. És un record de fruites i de festes, l'hort dels cirerers florits. Per als qui van marxar per voluntat pròpia, els hagi anat després com els hagi anat, sempre amb certa mala consciència de desertors, cal justificar l'abandonament en la maldat de la cosa abandonada.”
“Un home que se'n va” Vicenç Villatoro

Pensant-ho bé, diria que això també podria aplicar-se a les ex-parelles...  

20 comentaris:

  1. aixó de tanto cortijo tanto cortijo, també ho deia la meva mare, i els altres igual, ningú s'hi entorna, volen mesquites aquí,es veu que les d'allí no els hi van bé.....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una mica massa lluny, les d'allí, si estan aquí :)

      Elimina
  2. Fa temps que no he llegit cap novel·la de Villatoro i això que m'agradaven molt. Hi hauré de tornar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo és la primera que llegeixo, encara que no és ben bé novel·la. Un altre a la llista de pendents.

      Elimina
  3. Jo aquests comentaris també els havia sentit abans i ara, i suposo que com molt bé dius , depenent del motiu pel qual hagin marxat de la seva terra es comportaran d'una manera o d'una altra...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, almenys fins que canviïn la reacció emocional per la racional

      Elimina
  4. En Vicenç Villatoro és un home que acostuma a ser molt conseqüent, en les seves novel·les i els seus articles.
    Les ex-parelles... algunes no acaben de marxar mai. Diuen.

    ResponElimina
  5. la crisi i la manca de recursos són llenya seca per un foc sense control.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que sí, d'immigració sempre n'hi ha hagut en temps de crisi

      Elimina
  6. Una gran part, per no dir tots i totes, dels que marxen de "casa", ho fan per "millorar".
    Una altre cosa és la realitat.

    ResponElimina
  7. Aquesta reflexió sobre l'enyorança o no de les ex-parelles la trobo molt encertada. A vegades volem racionalitzar allò que només és la raó dels sentiments.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, per això les ex-parelles són més dolentes que la tinya.

      Elimina
  8. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  9. És legítim que la gent que ve aquí a quedar-s'hi vulgui adaptar una mica el terreny als seus costums, per sentir-s'hi més còmode. Feina nostra és demostrar-los que poden seguir per aquest camí, però que també poden adaptar-se a les maneres de fer d'aquí, que són les nostres pròpies, i potser els anirà bé. Els hem d'obrir les nostres portes, més que guardar-nos per nosaltres allò que creiem que és nostre només. Per exemple, i això ho he vist molt, obrir les portes d'una colla castellera és una font d'integració increïble. Allà tothom et rep amb els braços oberts i et fa sentir un més, com no has de voler sentir-te part de tot allò? Quan t'ajuden a formar part d'alguna cosa, comences a sentir-te bé seguint els costums del lloc on estàs. I a la colla hem tingut musulmans, mexicans, senegalesos, portuguesos, hongaresos... i una pila més de nacionalitats! Tots entregadíssims a l'activitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El problema que hi ha a Salt, per exemple, és que tot i que hi ha molta gent nouvinguda, no es relacionen amb la població nativa. Comparteixen espai però no conviuen i això provoca recels. Tens raó, buscar activitats que puguem fer junts, ajuda molt, falta que sapiguem engrescar-los o que, tot i els problemes que tinguin, hi estiguin disposats. Si no tens cèntims per comprar menjar, no crec que tinguis ganes de fer gaires activitats.

      Elimina
  10. Això no ho sentit mai:“Tanto cortijo, tanto cortijo però s'han quedat a viure tots aquí!”. Però l’altre si; massa: “Si tan bé estava al Marroc, que se n'hi torni!”. Jo discuteixo molt amb la persona que ho diu, perquè la majoria de vegades no sap els motius.
    Les que m’agraden són les que dius, em recorden molt la lletra de Joan Barril en la cançó de Serrat "Salam Rashid",
    Si, jo diria que això també podria aplicar-se a les ex-parelles...

    Perdó per haver eliminat eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La gent sempre té les mateixes pors davant els immigrants: que si ens trauran la feina. que si la delinqüència... la història es repeteix fins a l'infinit. Costa d'aprendre'n.

      Elimina
  11. Entiendo la añoranza pero no a quien cambiando de lugar y de vida, desprecia lo que ha conseguido y se supone ha ido a buscar, para alabar lo que dejó.
    Hacer de menos, que se dice por aquí
    Besos

    ResponElimina