dilluns, 18 de juny del 2012

Tipus de voluntaris


Actualment els mitjans de comunicació ens recomanen de manera insistent que ens fem voluntaris i voluntàries.  Sens dubte, cal aixecar el país perquè  dels governants no ens en podem pas refiar.
Hi ha polítics, com la senyora Botella, que reconeixen obertament les seves limitacions. Recordeu quan, en un exercici d'enginy auster,  va demanar als ciutadans de Madrid que es fessin càrrec de manera voluntària de les biblioteques municipals, centres culturals i poliesportius ?
De quina manera deu haver acabat l’assumpte? Deuen fer cua els aturats i aturades per atendre la biblioteca del barri? Com s’hauran repartit els jubilats el privilegi de mantenir les piscines, recollir els papers i segar la gespa? Els dilluns els toca als jubilats  amb artrosis, els dimarts als que tenen una pensió inferior als 500 euros, els dimecres a aquells que seran desnonats pròximament... Ben segur que no donen l’abast.
Durant la meva época universitària he conegut a molts estudiants que s’embranquen a exercir de voluntaris en un sector relacionat amb els seus interessos professionals. El motiu és que senten tanta passió pels estudis que no en tenen prou amb les pràctiques docents. Fins aquí tot és ben comprensible.

El problema sorgeix quan el seu objectiu principal, per no dir l' únic,  es passar a formar part de la plantilla al més aviat possible. Quan això no succeeix, però, acaben abandonant l'empresa i buscant-ne una altra on "no els explotin".
Ja sé que en temps de misèria tot val però trobo que és una pràctica molt hipòcrita. No era precisament la passió i l’altruisme allò que justificava la seva manera de fer? No treballaven per vocació i per aprendre?
Les empreses també tenen el seu moment gloriós en aquesta enganyifa conssentida ja que  sempre hi ha qui pretén col·locar voluntaris on haurien d'anar assalariats.  Realment no coneixen quines necessitats de personal tenen? Si els calen més treballadors que els contractin i es deixin de bajanades.  
El que no m'empasso de cap de les maneres és que el voluntari  sigui tant excepcional que, malgrat  l'empresari no necessiti ningú, decideixi de contractar-lo. - No, si no ens calen els teus serveis. Però ets tan bon treballador que no me n'he pogut estar- deuen dir.

Afortunadament no tot el voluntariat és d'aquesta mena.  Una abraçada als voluntaris de cor, que sé que n’hi ha molts.  

divendres, 15 de juny del 2012

Espais per viure


La setmana passada vaig tenir una conversa amb el meu bibliotecari de capçalera sobre com els està afectant la crisi (paradoxalment tinc bibliotecari de capçalera però no metge de capçalera, i no perquè no el necessiti sinó perquè  a aquest darrer me’l canvien cada dos per tres).
Sembla que l’Estat ha deixat d’invertir en l’adquisició de nous llibres i en les noves tecnologies, per la qual cosa molts projectes que ja estaven aprovats, com el préstec de llibres electrònics, han quedat escapçats.  
Malgrat això, no tot són males notícies ja que han augmentat  els usuaris de les biblioteques. Significa que hi ha més interès per la lectura? No ben bé. Concretament hi ha més persones que acudeixen a les biblioteques per llegir la premsa, per jugar a la ludoteca amb els fills o per utilitzar els ordinadors amb connexió a internet. El préstec de novel·les, en canvi, es manté igual.
La crisi, doncs, ha provocat que les biblioteques es converteixin en un espai d’entreteniment que no costa diners i això, tal com estan les coses, és digne de celebrar.
Tal com ens explicava l’escriptora Montserrat Roig  en el dietari “Un pensament de sal, un pessic de pebre” les biblioteques, a més a més de  constituir una excel·lent opció d’oci, realitzen una magnífica tasca de repartidores d’emocions prestant llibres ben diversos. N’hi ha per tots els gustos:
–Té algun llibre dedicat especialment als homes poca-vergonyes? Algun llibre que produeixi basques... Vull dir que faci vomitar?
–Voldria un llibre qualsevol, que faci bonic, que no calgui llegir... Amb sants, si pot ser... És per la dona, sap?
–Vull un llibre ben porc ben porc ben porc... És per a una tia que està molt bona però que se’m fa l’estreta, oi que m’entén?
–Voldria un Kamasutra abreujat; és per a un tio que és un imbècil però que està boníssim.
–Vull el llibre més bonic que s’hagi escrit mai. M’acabo d’enamorar ara mateix.
–No tindria pas un llibre que faci parlar als tímids?
–Voldria un llibre ben gruixut per a posar-lo al menjador perquè vaig comprar una torre Eiffel una mica torta i cau a cada moment.
–Vull un llibre per a les meves nenes, que encara són jovenetes, sap, un llibre que no els faci mal... (...)

dimecres, 13 de juny del 2012

Avui, 13 de juny de 2012

Superades les 1000 visualitzacions! Moltíssimes gràcies a totes i tots!

Univers Borges

Un grupo de estudiantes me dijo que les interesaba mas la obra de Neruda que la mía.  Y yo les dije: Bueno, yo comparto esa preferéncia” Borges
Aquest any, des del 2 al 22 de juny Univers literari organitza un lluït reconeixement  a Jorge Luís Borges, escriptor argentí que mai va escriure cap novel·la però que ens va deixar uns excel·lents contes, poemes i assaigs.
Hi ha qui considera que Borges no és un autor fàcil, que abusa de les metàfores, dels temes filosòfics i que els lectors i les lectores es perden fàcilment dins els seus laberints enrevessats i complexes. Talment com les nines russes, els llibres de Borges són, sobretot, moltes literatures dins la literatura i tenen prou força per animar als lectors a llegir textos que, d’altra manera, mai no els haurien interessat.
La única condició és no dubtar a abandonar el llibre si ens resulta pesat. Fer-ho sense complexes serà  una invitació per reprendre’l en el futur, quan sí que sigui el moment.
Ara bé, si prenem el llibre i, malgrat tenir la certesa de no acabar d’entendre tot allò que l’autor vol transmetre’ns, la complexitat va difuminant-se i el plaer emergeix cal continuar amb entusiasme perquè em trobat com abordar la seva literatura.
Quan això succeeix,  llegir un llibre de Borges surt a compte ja que el regal és doble: la lectura i la relectura.

dilluns, 11 de juny del 2012

Final de curs


Aquest diumenge els pares i mares dels nens i nenes de P4 hem celebrat l’àpat de fi de curs en una casa de colònies.
A l’hora d’organitzar-ho tot, vam haver de decidir si cada família es portava la carmanyola (d'acord amb el què s’està plantejant per afrontar la crisi en els menjadors escolars) o si utilitzàvem el servei de la casa. Finalment, per comoditat, vam optar per la segona opció.

Allò que principalment cercàvem, però, era el confort d’un restaurant tradicional combinat amb un espai ampli que permetés que els nens s’esbravessin i que els pares i mares poguéssim menjar tranquils, sense haver d'estar massa pendents de vigilar-los.
Un cop allà, però, va resultar que la tranquil·litat va ser relativa ja que vam haver d’atendre als infants i controlar que no prenguessin mal en el pati, que d’altra banda estava ple de potencials perills. Evidentment aquest fet va comportar alguns recels per part de molts progenitors que no acabaven d'estar satisfets.    
Si es tracta de dir les coses pel seu nom, però, us diré el què penso de veritat: Crec que el lloc era idoni, amb alguns petits perills com rampes relliscoses o algun clau que sobresortia dels bancs de fusta, però era un espai ampli, tancat i en plena natura.En definitiva, era perfecte perquè la mainada es divertis.

L’autèntic problema rau en els pares, que pensem que si aconseguim controlar als nostres petits no els passarà mai res. I el pitjor de tot és que aquesta actitud la fem extensiva a l’adolescència i, perquè no, també a la joventut. Pares i mares al poder.
Potser els podríem haver dit que s'ho passessin bé i que tinguessin seny, que nosaltres els esperàvem prenent el cafè dins el menjador. Segurament així sí que hauríem tingut esbargiment i tranquil·litat.
Per sort el temps va acompanyar-nos, l’ambient va ser immillorable i vam passar una tarda divertida, sense altres incidents que uns nens i nenes esgotats de tant jugar.  

divendres, 8 de juny del 2012

Ja he triat


Cada vegada que escollim descartem moltes altres possibilitats i segurament no arribarem a saber mai si aquestes haurien estat  més encertades. Pensar-ho pot resultar empipador, sobretot si intuïm que ens hem equivocat, però és el preu que hem de pagar per la  llibertat.

Fa poc vaig llegir una novel·la curta de Henry James, anomenada “Diari d’un home de 50 anys” que tractava d’aquesta qüestió. El protagonista, a banda de tenir 50 anys, s’obligava  a creure que una dona, a la qual havia rebutjat feia més de vint anys,  no hauria estat de  cap de les maneres la persona adequada per ell. Al final de la novel·la no li queda altre remei que acceptar que s'havia equivocat.  
Malgrat el tarannà derrotista de James, podem dir que almenys l’home disposava de  la resta de la seva vida per aprofitar la lliçó que tant durament havia aprés. És cert que l’estimada ja era morta, contràriament hauria estat massa fàcil, però encara li quedaven 20 o 30 anys per refer-se. Us imagineu descobrir una cosa així pocs minuts abans de morir?   
 Aquesta reflexió em recorda una pregunta que s’acostuma a fer a les persones que han viscut un succés extraordinari o que, pel motiu que sigui, han dut una vida poc corrent. –Canviaries alguna cosa de la teva vida?- La majoria reconeixen que han comès moltes equivocacions però sorprenentment responen que no canviarien res perquè gràcies als errors han millorat com a persones. Equivocar-se significa créixer? En alguns casos sí.

En d’altres, però, pot significar viure pres del terror, del rancor o l’amargura. I és que, contràriament al que prediquen alguns manuals d’autoajuda desastrosos, no tot el què ens succeeix en aquesta vida ho escollim de manera lliure. No sempre el voler és poder perquè el control absolut no existeix i els camins humans sovint estan plens de descontrol.

dijous, 7 de juny del 2012

Odissea en el tren 2012


Ahir vaig viatjar amb tren fins a la capital i, tenint en compte la situació en la qual es troben les infraestructures catalanes, puc dir que va ser una decisió agosarada. Malgrat això, però, vaig arriscar-m'hi perquè a Barcelona, ens agradi o no, s'hi poden comprar coses que a Girona no hi són.
Així que ja em teniu allà, entremig de la gentada, maldant per aconseguir un seient o, si més no, un raconet per encabir el cul i suportant estoicament  els bots, rebots, salts, sortints i bonys amb els quals  RENFE obsequia a diari als seus soferts usuaris i usuàries.
Ahir no m’acompanyava la meva filla –som a principis de juny i encara hi ha escola, malgrat ja es respira la jornada intensiva- i per aquest motiu no vaig haver de patir pel tema dels bitllets límit. Aquells que hagiu viatjat amb mainada de 4 o 5 anys potser ja sabeu de què parlo i, encara que sóc conscient que pot semblar una beneiteria, no deixa de ser empipador.
Segons la llei els infants paguen bitllet a partir dels 4 anys d’edat. D’entrada sembla una norma  força assenyada perquè els nens d'aquesta edat ja són prou ufanosos per ocupar un seient, per tant és lògic que el paguin.
El problema rau en què la llei no és d’estricte compliment, o almenys no de manera igualitària entre tots els passatgers. Per tant aquells progenitors que decideixen saltar-se-la poden fer-ho amb plena tranquil·litat i, fins i tot, amb el beneplàcit del propi revisor.
La injustícia s’evidencia quan una persona respectuosa amb les lleis –per més estrany que sembli, encara en queden- compra el bitllet límit al seu fill de 4 anys i es disposa a viatjar en el tren.

Imagineu-vos tot seguit un enriolat  revisor supervisant el bitllet de la mare o el pare mentre parla amb unes adolescents que hi ha en el passadís, sense parar atenció a la mirada il·lusionada de l’infant que, cofoi, subjecta el seu bitllet mentre mira d'apropar-l'hi.
Davant d'aquesta indiferència, què ha de fer la pobrissona criatura, que tant orgullosa està de, com els grans, tenir tiquet propi ? Doncs cridar al revisor “Ei, ei, i jo?” i fer-lo girar.

Això és el que va fer la meva filla la setmana passada, en el tren Girona- Barcelona de dos quarts de onze del matí. Us faríeu creus de la cara de sorpresa del revisor. I, per si no n’hi hagués prou, va afegir: “Ah, però si també tens bitllet!, quinfallo”!  Doncs sí, però el "fallo" el vaig cometre jo en el moment de llençar 8'70 euros  per la finestra!
Aquell dia vaig aprendre que els bitllets límit no s’han de comprar. El què no sé és fins quan. Fins que la nena tingui 6 anys, 7 anys.... 18 anys?  

Allò segur és que aquest any anirem a la festa dels supers sense bitllet de tren per la nena i, si cal, ja li compraré unes llaminadures per convèncer-la.