diumenge, 30 de desembre del 2012

Mares i pares que sobrevaloren la lectura


Els adolescents són –i han de ser- rebels. Han de qüestionar-se les normes i saltar-se-les. Han de desobeir als pares i patir per si els enxampen i han d’idear estratègies per sortir-se sempre amb la seva.

Fruit d’aquesta rebel·lia hi ha joves que, de manera sistemàtica, adopten gustos oposats a els dels seus progenitors. Tots coneixem a fervents seguidors del Barça els fills dels quals són del Madrid. O a xicots independentistes que han crescut en llars on predominava la ideologia espanyolista.

Fer de conseller pressuposa una jerarquia i una superioritat que molts joves no estan disposats a acceptar, sobretot si els consells provenen dels propis pares. Per això els psicòlegs no es cansen de repetir que la millor manera d’educar no són els sermons sinó l’exemple.  

Amb la lectura succeeix igual. En l’assaig “La lectura i la vida” l’escriptor, periodista i pedagog Emili Teixidor proposa als mestres d’entrar a l’aula amb una novel·la sota el braç, no per llegir-la als alumnes sinó  per servir-los d'exemple.

A casa, els nens i nenes han de veure que els pares gaudeixen de la lectura. Si no és així, repetir-los fins a l’extenuació “Nena, has de llegir” només servirà per generar frustració  a uns i  altres.   
És cert que mitjançant els llibres podem accedir a la cultura però també podem fer-ho a través del teatre, del cinema, de la música, de l’art o de les noves tecnologies. I en cap cas llegir és imprescindible per viure.   
 

dijous, 27 de desembre del 2012

Pobrissó Fumera


 
 
Malgrat el nom en Fumera no és un diable sinó un ajudant especial dels Reis Mags.  Té la peculiaritat de veure-s'hi molt bé ja que, en comptes de dos ulls, en disposa de sis: tres a la cara, dos al clatell i un al dit polze.  

Fins avui els reis estaven molt contents amb la feina d’en Fumera. Les seves llistes interminables farcides de noms de nens i nenes, de dones i d’homes s’han fet famoses arreu. – Si no et menges tots els fesolets li direm a en Fumera que t’apunti a la llista negra- diuen els pares. – Si no em porteu a Disneylandia en Fumera us hi posarà a vosaltres, a la llista negra- responen els fills.  

Però aquest any ses majestats l’han cridat al despatx reial. El rei Gaspar, que és el més diplomàtic, exerceix de portaveu:

-A veure Fumera, hem comprovat les llistes del 2012 i hi ha una cosa que no quadra. Per què la negra té tantes entrades i la blanca tan poques? Què potser les has intercanviat per error?

- Em sembla que no –contestà en Fumera, solemne- El què passa és que aquest any les persones han canviat.

- Totes han canviat? En quin sentit?- diu el rei Baltasar saltant-se el protocol

- Sí, sí, han canviat. Ja no volen pagar els peatges dels autopistes, fan vaga en comptes d’anar a treballar, no respecten als que manen, es manifesten, no consumeixen, alguns fins han deixat de pagar l’hipoteca! –replica en Fumera convençut
- Ai Fumera, Fumera! –diu el rei Baltasar- Tants ulls i tant curt de mires!

diumenge, 23 de desembre del 2012

Wert, cap de llista

Quan tots pensàvem que l’assumpte estava liquidat, ens toca tornar a patir  pel futur de la nostra llengua. És cert que, des que estem sotmesos a l’estat espanyol, els catalans estem avesats a tota mena de descrèdits però seria un error confiar-nos massa. “Si el català ha resistit fins ara, resistirà sempre” –diuen alguns-. Però no podem abaixar la guàrdia perquè l’ofensiva espanyola més cruent encara ha d’arribar. Saben que s’hi juguen molt i no estaran disposats a desenganxar-se de la mamella així com així.
Aquest matí he assistit a la fantàstica representació dels pastorets que fan al barri de Sant Narcís. No hi ha mancat res. Una escenografia acurada, uns dimonis molt malcarats i uns pastorets que semblen ximples però no ho són gens.
Precisament el Rovelló ens ha recordat els autèntics malvats de l’època, que no són ni de bon tros els dimoniets que tan bona estona ens han fet passar: el ministre Wert, Adif, Bankia i el president Rajoy.

Podrien haver-hi llistes diferents però estic convençuda que el senyor Wert les encapçalaria totes perquè és qui ha mostrat més obertament la intenció d’aniquilar la nostra llengua, la nostra cultura i fins la nostra personalitat. Però el toro és tan brau perquè no està sol i això ho hem de tenir ben present. 

dilluns, 17 de desembre del 2012

Una empresa que va contra els bons propòsits



Per any nou vida nova, diu el refrany. Prendre-se'l al peu de la lletra seria fer ciència ficció ja que no és possible fer cau i net d’un any per l’altre (les malalties s’arrosseguen, el lloc de treball és igual, la família és la mateixa...).

L’únic que podem canviar són aquelles decisions que, malgrat a la llarga poden ser determinants, afecten poc la nostra quotidianitat, com per exemple la intenció, que poques vegades es tradueix en fets, de fer esport, d’alimentar-nos millor, d’aprendre idiomes o de passar més estona amb els fills.

Aquest cap d’any moltes persones, les quals s’han auto convençut que poden passar amb pocs diners, es fixaran el  propòsit de reduir o eliminar les despeses supèrflues.

Per tant, si aconsegueixen mantenir-se fermes, l’any vinent no demanaran un mini i un cafè amb llet en el bar sinó que optaran pel tallat o pel cafè sol. I per les fires artesanals –en comptes del teatre-, pel turisme de proximitat –en comptes dels viatges a l'estranger- i pel menjar saludable –en comptes dels croissants i les llepolies - .   

Per això, vull expressar la meva admiració vers la valentia d'una empresa d’Agramunt que, precisament ara, pretén estendre la venta de torrons artesanals a tots els mesos de l’any.

Desconec si la força de voluntat de les persones  s'ha enfortit a causa de la crisi però sospito que, quan la butxaca no sona, es torna impertorbable. Fins i tot pels torrons.      

divendres, 14 de desembre del 2012

No tot han de ser contes


Els escriptors i escriptores saben que una bona narració no ha de dir coses sinó mostrar-les. És difícil que la frase “aquell matí la Laura es sentia immensament trista i compungida”  provoqui cap emoció als lectors. Una opció més literària és, per exemple,  “des del llit estant a la Laura solament li restava mirar el sostre de l’habitació i plorar”.
Amb la música succeeix igual. Un cantant que sobreactua a l’hora de representar una cançó sovint em sembla sospitós. És com si l’intèrpret no confiés prou en la pròpia capacitat de provocar emocions i, per remeiar-ho, pretengués entabanar els espectadors afegint elements de farciment, com un vestuari estrident o uns gestos facials exagerats.  Qui no recorda la posada en escena de “Los Inhumanos”, que van triomfar durant els anys 80? O, més recentment, d’un individu gros que es fa anomenar King Àfrica?
Ahir vaig assistir a un espectacle  infantil on una noia, acompanyada d’un senyor que tocava el piano, explicava contes de nadal d’arreu del món. El decorat era fantàstic, la noia cantava esplèndidament i els titelles van fascinar tant als infants com als pares i mares.
Un cop a casa vaig adonar-me que no recordava cap dels contes que havia escoltat. L'espectacle va ser tan  estètic que les narracions havien passat a segon terme. Sens dubte vaig veure art, però no literari. Els contes eren el pretext.

dilluns, 10 de desembre del 2012

La vida és un pessebre


Sant Josep, la Verge Maria i el nen Jesús són els imprescindibles, però han de ser pobrets pobrets.

Els vanitosos reis mags aporten glamur i exemplifiquen la mal entesa caritat cristiana.

Des de  les alçades l’àngel, intocable, els beneeix a tots però no s’hi barreja.

Pel que fa  a la resta de figures ( la dona que renta, la dona que fila, el brau caçador, la noia que porta la gerra i el pa ...) fan bonic però, quan van maldades, són prescindibles. 

El caganer, que va a la seva, s’amaga rere un arbre i es comporta de forma irreverent. Sort en tenim, d’ell!  

dijous, 6 de desembre del 2012

Els moderats


En Prudenci viu a Catalunya però es defineix com un ciutadà del món, per això se’n riu de les fronteres i les banderes.
El seu color preferit és tota la gamma que hi ha entre el blanc i el negre.

S’estima Catalunya i Espanya però encara més les persones. 

No li agraden les discussions ni els polítics, sobretot aquells que creen problemes allà on no n’hi ha. -Per què separar? Per què atabalar els escolars amb minúcies com la llengua?-     
 És clar, en Prudenci creu que aquests temes són poc importants. Per això li proposo que els professors ensenyin en anglès, rus i xinès.

Dona- diu - Les escoles espanyoles han d’ensenyar el castellà. A on anirem a parar!

dissabte, 1 de desembre del 2012

Reinventar-se


D’aquí poc, quan estigui a l'atur, em dedicaré a  pintar i a vendre les meves creacions a les fires artesanals i per internet. Confeccionaré punts de llibre, que requereixen poca matèria primera o etiquetes adhesives per enganxar a ampolles de plàstic reciclades reomplertes d’aigua de l’aixeta.

Un cop hagi fidelitzat tres milions de clients enviaré la noticia a TV3 perquè el telenotícies migdia informi que m’he “reinventat”.
Pel que fa el temps lliure, l’ompliré coordinant teràpies de parella i fent reforç escolar.