dijous, 29 de novembre del 2012

Els contes de la sala infantil de la biblioteca


A l’hora d’escollir un conte infantil de la biblioteca em fixo en moltes coses, com per exemple que les il·lustracions no siguin massa clàssiques ni massa surrealistes, que el text no inclogui missatges morals explícits, que no conegui l'argument (els contes dels germans Grimm o d’Andersen, les faules de La Fontaine i els tradicionals catalans ja els tinc molt vistos) i que aconsegueixi desvetllar els sentiment de la petita lectora que hi ha a casa.  

Per trobar un conte que compleixi tots aquests requisits cal remenar-ne i llegir-ne molts i, per tant, és preferible visitar la biblioteca quan els nens i nenes siguin a l'escola i, sobretot, no tenir pressa per marxar .

També hem de tenir present que els contes de les sales infantils estan distribuïts en estanteries estretes i baixes, adequades per la mainada però summament incòmodes pels adults i, per tant, haurem de tenir paciència a l'hora de moure'ns per aquest espai.    

Entre d'altres coses, haurem d’assumir que ens costarà penes i treballs destriar els contes encabits dins les estanteries més atapeïdes, que la jaqueta i la bossa ens faran més nosa que servei però no disposarem de cap lloc on deixar-les i que sortirem de la sala acalorats, de mal humor i amb l’esquena cruixida de tan ajupir-nos. 

Una alternativa pot ser asseure’ns al terra o en una d'aquelles cadires de colors i minúscules que acostumen a tenir les sales infantils i, sense moure’ns de lloc, anar apilonant els contes a mesura que els anem descartant.

Això sí, haurem de vigilar que el bibliotecari o bibliotecària, que és qui després haurà de desar els contes al seu lloc, no se n’adoni. Si ens descobreix sempre podem fer-li creure que som un nen o nena que no sap el què es fa.

 

 

 

dimecres, 28 de novembre del 2012

El nostre futbol de cada dia


Hem sabut que l’equip de futbol Vila-Real ha renunciat a una subvenció pública de cinc milions d’euros en benefici d’altres prioritats socials. Sens dubte és un gest encomiable que pot servir de model a moltes associacions que, malgrat la situació actual, encara poden permetre’s-ho.  

El problema és que, tot i ser una bona notícia, ha provocat que molts ciutadans ingenus, els quals ignorem les dinàmiques internes de l’esport professional, ens assabentéssim que una part dels nostres diners es destinen a sostenir l’imperi del futbol.  

Fa uns dies vaig escriure una entrada on em queixava del programa “Noces d’or”  (http://desdelbalc.blogspot.com.es/2012/11/progressisme-no-es-malbaratament.html).

Com que mai és tard per rectificar reconec que m’estimo més regalar a les persones grans una sortida de cap de setmana que pagar els  shorts dels futbolistes.

dissabte, 24 de novembre del 2012

Els estats del Facebook


Quan tenia 11 o 12 anys vaig provar d’escriure un diari personal  però vaig adonar-me que anotar un dia rere l’altre “Avui no m’ha passat res d’especial”  no tenia cap mena d’interès i vaig abandonar el projecte.

Avui hi ha qui penja en el Facebook una foto cruspint-se un bistec amb patates i les persones que té agregades assenyalen que els agrada. Potser no hauria d’haver deixat d’escriure el diari.

dimecres, 21 de novembre del 2012

Que l'abús no ens faci perdre el sentit


Un lampista ha col·locat dins la meva bústia un anunci “Petites reparacions a preu fet”. Al costat del telèfon de contacte  hi ha l’estelada.

Algú ha deixat damunt el taulell del forn de pa el tríptic d’una acadèmia d’idiomes. A l’encapçalament de l’última pàgina hi ha l’estelada.

Una empresa d’oci ha enganxat en el taulell d’anuncis de l’escola de la meva filla la propaganda del casal de Nadal. També hi ha l’estelada.

Una senyora equatoriana s’ofereix per tenir cura de persones grans. Com que no sap escriure en català no penja res però diu que és “independiente”.  

Voleu dir que no n’estem fent un gra massa?  

dimarts, 20 de novembre del 2012

Ja no som romàntics


A aquestes alçades, escriure encara és una activitat estranya. La gent continua creient que els escriptors naixem amb aquesta habilitat, que la inspiració es troba sota les pedres, que escriure significa només fer literatura o que només és escriptor qui s’hi dedica de manera professional. És pot dir “No, ho sento, no puc venir perquè haig d’anar al gimnàs” i tothom se’n fa càrrec. Però si anunciem que anem a casa a escriure ja podem preparar-nos per entomar una bateria sencera de preguntes.
Qui s’hi dedica sap que el fet d’escriure no amaga cap misteri: aprendre bé les tècniques de cada gènere (n’hi ha) i posar-les en pràctica, talment com fa el músic o el fuster.  Sense misteris, heroismes  ni mitificacions.
A Catalunya tenim conservatoris, instituts de teatre, escoles de belles arts... que ofereixen moltes garanties als alumnes. Pel que fa a escoles d’escriptura, en canvi, solament trobem iniciatives privades –com l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès o els tallers que ofereixen els centres cívics- que, si bé no qüestiono la  seva qualitat, acostumen a tenir poc reconeixement i uns preus prohibitius. Tot i així s'hi inscriuen molts alumnes cada any, fet que evidencia que la necessitat és ben real.
Penso que llegir i escriure hauria de ser una activitat normal en la vida de les persones i que cal  arraconar d’una vegada per totes els  tòpics romàntics del segle XIX.  Incloure les escoles d’escriptura dins l’ensenyament  reglat és un pas fonamental per aconseguir-ho, tal com ja s’està fent a Alemanya i Escandinàvia.  

diumenge, 18 de novembre del 2012

Els murris


“La vida del buscón”, “Vida del Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades”, “Libro de entretenimiento de la pícara Justina”, “La desordenada codicia de los bienes ajenos”…

Els protagonistes d’aquestes novel·les són els murris (en castellà, “pícaros”), individus marginals que utilitzen l’engany per sobreviure. Per aconseguir-ho reneguen dels seus principis i no dubten a trepitjar els demés. Però, malgrat els seus esforços, mai no milloren la condició social ni experimenten cap tipus d’evolució psicològica.

No estic fent un repàs del “Siglo de oro” però, veient els discursos polítics d'alguns candidats, m’ha vingut al cap aquest gènere tan característic de la literatura espanyola.

divendres, 16 de novembre del 2012

No som, fem


La crisi ho canvia tot, no només el pes de les nostres butxaques. Últimament m’he fitxat que, segurament com a conseqüència de l’elevat atur i la inestabilitat laboral, les professions tenen una altra consideració. Així, mentre que abans érem botiguers, peluquers, paletes o informàtics, avui dia només n’exercim. Fruit d’això hem començat a valorar les persones d’una altra manera, segurament molt més raonable. Ja no importa tant de què treballem o quants diners guanyem sinó com pensem, què ens agrada fer o què sabem. Penso que és positiu perquè obre les portes al desenvolupament personal i creatiu, fet que contribueix a millorar la qualitat de vida.  

L’altra cara de la moneda és el risc que el rendiment laboral disminueixi ja que els interessos dels individus estaran més diversificats. Això, però, és competència dels empresaris, que hauran de començar a creure’s que un treballador il·lusionat produeix més, fins i tot estant-se menys hores a la feina.

Com sempre solament és una reflexió, sóc conscient que allò que necessiten les  persones que pateixen l’atur és un treball digne.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Progressisme no és malbaratament


Els matrimonis que porten més de 50 anys de convivència es quedaran sense vacances pagades.  La suspensió temporal del programa "Noces d'or", però,  no hauria d’escandalitzar a ningú perquè no estem parlant de rebaixar pensions ni de deixar d’atendre a cap persona gran. L’única conseqüència serà que aquells que vulguin celebrar anys de casats hauran de rascar-se la butxaca. Com qui desitgi celebrar que el seu fill finalment ha marxat de casa o que la neboda ha aprovat l’ESO.
Allò vergonyós és l'existència d’aquest programa en sí. I ja no en un context de crisi econòmica sinó també una època de bonança, malgrat sigui tant perllongada com la que hem deixat enrere. En aquest país, o no arribem o ens passem de llarg. Recordeu els 2600 euros que el Govern espanyol regalava a qui tenia un fill?

La política pública no hauria de ser universal sinó lligada a les necessitats i als mitjans de les persones. Igual que les retallades.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Café amb llet tebi

Les dues joves comparteixen taula i enraonia. El  to és pausat, els mots ferms però afables. No alcen la veu però el silenci que impera dins la cafeteria em permet sentir tot el que diuen. La conversa gira entorn la independència de Catalunya, parlen d'il·lusions i de projectes, sense fer cap concessió al despit ni als insults. De fons es sent la televisió, els tertulians d’Intereconomia bullen de ràbia però, per fortuna, és una remor que ningú atén. Mai havia pres un cafè tan gustós. Quin plaer!    

divendres, 9 de novembre del 2012

Compte amb la solidaritat

Al diari hi ha un comunicat promogut per l'Associació de Firaires que diu: "Jornades solidàries. Vine a la devesa de Girona per només 1,5 euros". D'entrada l'anunciat em descol·loca. Solidari amb qui? Destinaran la recaptació a alguna entitat social? Ah no, és clar. Són solidaris amb els ciutadans perquè ofereixen els bitllets a meitat de preu! El lema d'aquest any deu ser "Que cap infant és quedi sense anar a les atraccions per Sant Narcís".
Això sí que és una necessitat de pes. Sort en tenim, d'aquests firaires que, tot i que la festa ja fa una setmana que s'ha acabat, fan el sacrifici de quedar-se uns dies més a la devesa només per beneficiar els nostres nens i nenes. Com hi ha món!

dijous, 1 de novembre del 2012

Halloween i castanyes

Acocollona't 2012 Girona

La castanyada o Halloween? Fa temps que, per aquestes dates,  el debat és repeteix de manera incessant a les xarxes socials i a les converses de sobretaula, com si d'això depengués la sort del país.  

És normal, segurament els catalans estem tant empatxats d’assumptes greus i transcendents que de tant en tant necessitem parlar sobre afers més distesos i corrents per asserenar la ment i recuperar l’empenta.

Qui acaba pagant els plats trencats, però, és la carabassa i penso que de manera sobiranament injusta.  Diem que la festa de Haloween és una celebració invasora que amenaça les tradicions de casa, especialment la castanyada, però oblidem que la majoria de tradicions catalanes, perfectament integrades a la nostra cultura popular, van néixer en altres països: el pessebre a Itàlia, l’arbre de Nadal al Nord d’Europa, les felicitacions a Anglaterra i el carnestoltes a l’antiga Grècia. Potser només se’n salva el Tió, Sant Joan i moltes festivitats locals, com les mosques de Sant Narcís.

Per què el Halloween, que a més a més és compatible amb la castanyada, no pot rebre, a la llarga, el mateix tracte?  Per què no podem gaudir d’elements d’altres cultures alhora que ens sentim orgullosos de les nostres tradicions, participem d'elles i en tenim cura?  

També cal que tinguem en compte que, molt abans que arribessin les influències anglosaxones, en algunes comarques catalanes, com el Ripollès, durant la vigília de Tots Sants ja es penjaven als balcons carbasses buides amb espelmes enceses a dintre per fer por a la gent.

És evident que no pot comparar-se amb tota la parafernalia del Halloween però  potser les dues tradicions no estan tan allunyades. Al cap i a la fi, tot és barreja i tot és confon. I més quan parlem de cultura popular.  

Per cert, no us espanteu si veniu a les Fires de Girona i us trobeu amb un grapat de zombis fent un tomb pel barri vell de Girona mentre mengen castanyes i beuen ratafia. Per Fires, tothom és benvingut.