dissabte, 26 de desembre del 2015

La venedora de llumins




A la matinada van trobar la petita venedora de llumins arraulida en un racó. Tenia les galtes vermelles i un dolç somriure als llavis. Havia mort de fred l'última nit de l'any. Però ningú no va saber les boniques coses que havia vist abans de pujar al cel amb la seva àvia.”
- Mama, que fas? - va preguntar en Pau.
- No em facis cas, rei. Aquest conte sempre m'ha fet plorar.
- Quan eres petita també?
- Sí, però ploro perquè és un conte molt bonic, encara que també és molt trist.
- Sí, pobreta, s'ha mort de fred.
- Però no passa res, Pau. Estigues content, que avui farem cagar la tiona!
- Vindran els avis?
- I tant que sí, com cada any. I potser la tiona et cagarà aquell lego que demanaves... Ostres, vine, passem per aquí.
- Per què? Vull passar per davant de l'hipermercat per veure el pare noel...
- Però si en tens molts, de caramels! Vine, va.
- Mama, que no! Vull saludar el pare noel!
- Que pesat que ets, Pau. Que no veus que allà sempre hi ha els pobres que demanen caritat? Mira, em sembla que ja en veig un...

dissabte, 5 de desembre del 2015

Comerç de proximitat



Vaig apagar el foc i vaig apressar-me a obrir la finestra de bat a bat. Vaig llançar la paella, fumejant, damunt del marbre de la cuina. La truita de patata i ceba s’havia convertit en una pellofa socarrimada en forma de sabata, no se’n podia aprofitar res. El pitjor de tot, però, era que faltava menys d’una hora perquè els pares de l’Enric vinguessin a sopar i a la nevera només hi quedaven quatre iogurts, un ou i la meitat d’una ceba. Vaig agafar la bossa d’una revolada i vaig córrer cap al carrer. Eren tres quarts de nou del vespre.
- Bon vespre, Trini. Necessito menjar fet. Et queden precuinats? - vaig preguntar.
- Ui, ja estic a punt de tancar, a aquesta hora ja no em queda res. Però demà tindré un suquet amb peix de l'Escala que tothom diu que està boníssim...
- No, no, és que necessito alguna cosa per sopar, tinc els sogres a casa.
- Ui, nena, però on vas tant justa? Els nostres plats són de coacció lenta, a la xup-xup.
- I croquetes? Que te'n queden?
- Ara mateix s'acaben d'emportar les últimes, llàstima perquè eren casolanes. 
- I canalons?
- A veure, de canalons me'n queden sis. La carn picada és de primera. 
- No, no n'hi ha prou. Me'n vaig a l'hipermercat nou, a veure si trobo alguna cosa. 
- Ah, allà segur que n'hi trobaràs, de canalons, però de carn de rata. 
- Bé, gràcies. Adéu, Trini.
- Mira, tinc vedella de Girona, és boníssima. I et puc servir tota la que necessitis. 
- Quan val? 
- Et puc fer un bon preu, seixanta euros el quilo, reina. 
- És igual, els canalons de rata ja em van bé.  

dimarts, 13 d’octubre del 2015

Aprendre de les desgràcies dels altres



Em costa d'entendre a aquelles persones que quan un familiar proper pateix una desgràcia que li trastoca el passat, el present i el futur, s'atreveixen a dir que “ha estat una experiència que els ha fet créixer i millorar”.
Quin tipus d'egocentrisme malaltís els porta a justificar que una altra persona, algú a qui s'estimen, s'hagi d'enfrontar a una situació complicada, vital, només perquè elles puguin treure'n profit?

Penso que les desgràcies arriben soles, perquè sí, sense motiu i sense finalitat. No cal buscar culpables ni beneficiaris.  

dimarts, 29 de setembre del 2015

A l'oncle Garrepa li cau la cara de vergonya


L'oncle Garrepa

- Oncle ? Senyor Oncle, si us plau, ja és hora- L'ànec Donald va enganxar l'orella a la porta de l'apartament 301, situat en el tercer pis de l'edifici més alt de Duckburg.
- Per l'amor de Déu, senyor, no m'ho posi tan difícil- Va canviar de postura però la única fressa que va sentir era el silenci i la recança.
Va descloure la mà i va observar la clau mestra. L’havia premuda tan fort que li havia quedat una marca profunda i angulosa al palmell.
- Em sap greu, senyor Oncle.
Va introduir la clau dins de la ranura i va girar-la fins que que va sentir el clic. Va empènyer la porta a poc a poc.
-Senyor Oncle?
Un cop els ulls van avesar-se-li a la foscor va localitzar l’interruptor i el va prémer. Va esperar que el llum que coronava el sostre prengués prou força per il·luminar l'amplíssima estança que, com sempre, feia olor de cafè.
Va donar un cop d'ull al sofà de pell de color coure, on tantes vegades s'havien assegut per berenar, i a la tauleta baixa de cristall de diamants. No hi havia ni rastre de les tasses de porcellana xinesa ni de les pastes de mantega que tant li agradaven. Damunt la taula només restava un cendrer llardós i un tauler d'escacs d'ivori orfe de peces. L'ànec Donald va aturar-se i va mirar al seu voltant. Era com si l'apartament li estigués xisclant a l'orella.
Va creuar la moqueta persa sense netejar-se la planta dels peus, si era veritat que l'Oncle havia desaparegut ja no importava, i va deixar-se caure damunt del sofà. Al seu davant quedava l'estanteria, atapeïda de mapes de carreteres, quaderns de bitàcola espanyols i holandesos dels segles XVI i XVII, diccionaris àrabs, mongols, espanyols, xinesos i holandesos i manuals d'arqueologia. A la seva dreta, vestint el penja-robes, el barret de copa negre i la jaqueta vermella. Va fixar-se que sobresortia un diari de la butxaca de la jaqueta. S'hi va acostar i i va desplegar-lo: “Els partits anticapitalistes s'imposen a tot el món”.

Quan es disposava a retornar el diari a la butxaca, una mena de màscara sanguinolenta va caure al terra fent un soroll pastós. L'ànec Donald va fer un pas enrere. La pelleringa començava a tenyir el mosaic de vermell. Va girar-la amb la punta del peu i va estremir-se quan va veure que les ulleres rodones de l'Oncle Garrepa continuaven enganxades al bec. 

diumenge, 20 de setembre del 2015

Set de Tarragona











M'endreço el senderó
davant de casa.
He rasat les roderes,
he espedregat
i he cremat l'argelaga.

De fet abasto el món:
sense parets,
sense crestalls de vidre
i a les voreres, mansoia,
jau la força del vent
quan desperta la terra.

Cremo fulles i branques,
i aquest fum de la tarda
somriu al Déu
que m'ha esperat de sempre
a punta de capvespre.

Olga Xirinacs, Llençol de noces (1978)


A més a més dels balcons i del preciós poema de l'escriptora Olga Xirinacs, mireu que vaig trobar a Tarragona:


Ai, si en Santiago Rusiñol aixequés el cap! (la fotografia és de l'any passat, no sé si a hores d'ara ja hauran corregit la placa ).

diumenge, 13 de setembre del 2015

Fires de Sant Narcís 2015/ Una història de ciència-ficció

No us descuideu de venir a les Fires :) 
- La nostra agència té prou recursos per enviar una màquina tan eficaç i demolidora que acabarà amb les mosques de Girona en un obrir i tancar d'ulls.
- Amb bombes de dispersió?
- Massa espectacular.
- Biològiques?
- Per descomptat que no. Els insecticides no servirien de res. No veus que són mosques de colors diferents?

- Això et va dir?
- Amb un somriure de hiena d'orella a orella.
Vaig retirar el cafè de la màquina i vaig oferir-lo a l'Atenea 3. Vaig arrugar el vas de cartró sense voler i va vessar-se una mica de líquid. Vam quedar-nos observant la taca que s'havia format al terra.
- Sí, ja sé que em diràs. La directora està obligada a mantenir en secret els detalls de les missions que ens encomana. Però mira, no me'n refio gens. I, si vols sobreviure, tu tampoc ho hauries de fer.
L'Atenea 3 m'escoltava i, alhora, remenava el cafè. Formava part de la tercera generació d'Atenees, la primera capaç de fer dues coses al mateix temps. Jo, en canvi, pertanyia a la desena generació, molt més complexa i, en conseqüència, més infeliç. No podia treure'm del cap els records de quan era petita, quan jugava a futbol a la Devesa, participava al concurs de truites de les fires populars i esperava els reis al carrer de la Creu. I ara, per quatre mosques mal comptades, aquella beneita era capaç de destruir tota la ciutat.
- A més, la única raó per la qual s'ha proposat d'enllestir tan ràpid és perquè la nomenin cap de la Federació internacional d'agències de control de plagues- vaig continuar. L'Atenea 3 encara tenia la vista clavada en la taca marronosa que s'havia format damunt de les rajoles metal·litzades del menjador. Ignorava si podria processar tot el que li estava dient però m'era igual. Necessitava desfogar-me.
- Saps que et dic? Tan és que m'escridassi o que em titlli d'androide xirucaire, però no li permetré que faci mal a ningú, ni tant sols a aquestes mosques que, per més colors que tinguin, són tant gironines com tu i com jo. Quina culpa tenen que l'escalfament global del planeta les hagi fet com són? Corre, desplega el fusell de neutrons. Li plantarem cara plegades. No ens aturarà ni ni la cap, ni la Federació, ni Déu.
- Ni els comerciants del barri vell?- va preguntar-me l'Atenea 3. De vegades tenia unes sortides sorprenents, per ser de la tercera generació.
- Encara menys. A Girona, primer són les mosques que els turistes.
- Un moment – va dir la meva companya posant-se un dit damunt dels llavis - Què és aquesta música?
Vaig córrer cap a la finestra. A fora tot era fosc. Vaig activar el mòdul de visió supersònica i vaig veure, just al començament del carrer, una forma humanoide que brandava una arma prima i allargada. Mentrestant una música infernal que la meva base de dades va identificar com el Virolai, m'estabornia el cervell positrònic.
A mesura que l'humanoide se'ns acostava, vaig poder distingir la birreta daurada, la casulla i la vara que, sota l'aparença de bàcul pastoral, devia amagar algun tipus d'arma de destrucció massiva.
- És qui em penso que és?
- I tant! T'atreveixes?- vaig respondre, picant-li l'ullet.
Vam mirar-nos i, sense pensar-nos-ho, vam saltar per la finestra. Un cop al carrer, vam amagar-nos darrera un contenidor d'escombraries blau i vam esperar. El Virolai se sentia cada vegada més a prop.

dimarts, 8 de setembre del 2015

Vella glòria

Abans de retirar-se per tenir cura dels fills, la Cinta havia regit una botiga de roba interior al barri de Sant Narcís. Venia sostens i calces però també fils, vetes, pijames, tovalloles, sabatilles d'estar per casa i davantals.
Només veure-la, de seguida notem que és una persona de caràcter obert, per tant devia sentir-se com un  peix a l'aigua quan, a més d'un joc de tovalloles, podia endossar a les clientes que s'hi avenien una bona dosi de verborrea i, vés a saber, potser també de xafarderia irrefrenable.
Avui la Cinta encara no ha complert cinquanta-cinc anys, els fills ja li han marxat de casa i ella s'ha convertit en una mestressa de casa poc vocacional. Li agrada llegir, fer fotos i anar al cinema però les parets li cauen al damunt. Ara que ningú ja no la necessita, no se sent valorada.
L'única cosa que la distreu es asseure's a la barra d'alguna cafeteria i xerrar amb les dependentes. Els diaris no l'interessen i el cafè tampoc. El que desitja es parlar, tot i que a ella no li agrada gaire escoltar. Només quan aconsegueix ser el centre d'atenció, com quan regnava darrera el taulell de la botiga, és feliç.
Al principi les dependentes, que no acostumen a ser propietàries sinó assalariades, se l'escolten de grat “Mira quina dona més simpàtica, gràcies a ella la jornada es fa més curta”. Unes hi queden per anar a caminar, d'altres la conviden a pilates. D'altres senzillament s'acostumen a que els reculli les tasses de les taules.
La Cinta, sense adonar-se'n, respon a cada mostra de confiança amb més i més exigències. S'han convertit amb les seves millors amigues i les amigues ho fan tot l'una per l'altra.
La demanda és tant alta, però, que algú comença a aixecar parets. De fet, no són ni parets, com a molt arriben a pilones, però ella s'ho pren com si fossin muralles. Llavors canvia de cafeteria. "Ni morta tornaria a acostar-me a aquella bruixa", pensa.

Ara fa dies que no hi coincideixo. Deu anar a fer el cafè al barri de Can Gibert.


dissabte, 15 d’agost del 2015

5 de Montblanc









Vaig arribar a aquest món a dos quarts de quatre de la tarda del 5 de novembre de 1897. El dia, segons m'han explicat, era rúfol i plujós, un dia d'hivern dels de Montblanc, tot i que feia poc que havíem deixat Tots Sants. El part es presentava malament, de manera que, malgrat els bons auspicis i l'experiència de la Pepa Madrina -la llevadora de casa-, calgué l'ajut del respir d'una gallina encastada a la meva boca per fer-me reaccionar. Temps era temps, que es creia en aquestes coses primàries, heretades de la vellúria. Tot plegat volia dir que no van mancar els gemecs ni els sospirs a la cambra del fons de l'entresól de l'edifici que porta el número 11 de la Plaça Major de la vila. És, doncs, segons m'asseguraven els entrants vinents de casa, com, gràcies a la cèlebre gallina, vaig poder fer el primer plor i avui puc escriure aquesta història.

Memòries d'un rodamón
Josep Maria Poblet i Guarro



dissabte, 8 d’agost del 2015

Malentesos



A veure, jo m'estimo moltíssim al nét però per qui de veritat pateixo és per la meva filla. Si el nen està bé, ella també ho està i això és el més important. Mentre és pugui, se'ls ha d'ajudar, Quin remei! 
(conversa sentida a la fleca ).




Els nens? S'han quedat a dormir a casa de la meva mare, així nosaltres podem anar al cine. No saps pas quan temps fa que no veiem una peli de grans! 
A més, segur que es queixaria si no li portés els nens... ja saps com és la gent gran, pobreta, són com canalla.
(conversa sentida a la cua del cinema).



Tota la vellesa cuidant dels vostres fills i mira  com ens ho pagueu.
Si els heu cuidat, és perquè heu volgut,  no us feu les víctimes, ara!
De desagraïts, el món n'és ple...
(conversa imaginada) 


dijous, 30 de juliol del 2015

Rumiant sobre "Un home que se'n va"



La primera persona a qui vaig sentir-ho dir va ser la meva mare “Tanto cortijo, tanto cortijo però s'han quedat a viure tots aquí!”. Molts anys després ho torno a escoltar, aquest cop referint-se a un altre tipus d'immigració “Si tan bé estava al Marroc, que se n'hi torni!”.
Ens molesten les persones que s'enyoren del seus llocs d'origen quan menyspreen Catalunya, el país que els ha acollit. Voldríem que fossin més agraïdes, que reconeguessin que aquí van trobar l'oportunitat que potser allà no haurien tingut.
És millor que ens ho prenguem bé perquè, en el fons, dependrà molt dels motius pels quals van marxar.

Infern o jardí. Depèn. Depèn de per què vas marxar i de com t'ha anat al lloc d'arribada. Per als exiliats, fugitius per força, la terra deixada enrere, la pàtria perduda, és sempre un jardí ubèrrim de colors i d'olors, que es va fent gran i millor amb el pas del temps i la distància. És un record de fruites i de festes, l'hort dels cirerers florits. Per als qui van marxar per voluntat pròpia, els hagi anat després com els hagi anat, sempre amb certa mala consciència de desertors, cal justificar l'abandonament en la maldat de la cosa abandonada.”
“Un home que se'n va” Vicenç Villatoro

Pensant-ho bé, diria que això també podria aplicar-se a les ex-parelles...  

dimarts, 28 de juliol del 2015

La veu del jutge



La veu del magistrat, ferma però melindrosa, m'arrenca un somriure. Tot i que el jutge només pronuncia paraules protocol·làries i buides de significat, estimo qualsevol so que emani d'aquells llavis carnosos. 
Tanco el ulls per delectar-me en la declaració d'amor. Vet aquí un home intel·ligent, em dic. Espero que no s'equivoqui. Però, qui pot jutjar a un jutge? Fins i tot jo, al llarg de la vida, he comès errades, dues de les quals no em perdonaré mai.
La primera va ser casar-me amb aquell home. La segona, no engegar-li un tret al cervell quan vaig tenir-ne la oportunitat. Em va faltar valor, això que era fàcil, tenia la pistola a l'abast. En comptes d'això vaig fumar-me una cigarreta i, de passada, vaig provocar un incendi que va estendre's per tota l'arbreda i va assolar el càmping on havíem anat a passar les vacances d'estiu. Van morir nou persones, entre elles aquells bessons tan simpàtics amb qui sempre coincidíem a la piscina,  i desenes van patir cremades greus.
Ell va ofegar-se amb el fum però, el cabronàs, no va despertar-se. Una mort dolça per un ésser abominable, sense jutges ni justícia.
El magistrat escolta les últimes argumentacions dels lletrats. És una persona jove, d'entre trenta i trenta-cinc anys, té tota la vida per davant. Jo, en canvi, em marceixo. Aviat compliré setanta-sis anys, l'edat que tenia la mare quan va morir i el límit que m'havia fixat per mi mateixa.
Sembla que finalment el jutge dictarà la sentència. Friso per tornar a sentir-li la veu, per acaronar-li la mirada. Però no, l'expressió del seu rostre és massa tova. Això ja ho conec d'altres vegades. Potser hi haurà pena però no hi haurà presó perquè, en aquest país tan civilitzat, no es condemna a les persones de setanta-sis anys. Absolta per vella. Aquest fill de puta creu que sóc una dona acabada, un cadàver. Em tapo les orelles amb les dues mans.
La pistola continua amagada dins el calaix de la tauleta de nit, a sota de la genollera. Potser no serà avui, ni demà, però viuré prou temps per esbrinar com sona la veu del jutge quan li rebenti la jugular.


El títol és una proposta d'en JPmerch, del blog Encara estem així?  . Gràcies a tots els que heu proposat títols. 



dissabte, 25 de juliol del 2015

1 de la Colònia Vidal (malgrat no és un balcó sinó una porta)

Colònia Vidal, Berguedà de Puig- Reig
També ajuntava les mans la germana Maria dalt de la tarima, asseguda en una cadira que grinyolava, darrere una taula de fusta pintada de color marró fosc. Al damunt de la taula s'hi podia veure una carpeta negra al mig, uns quants llibres a un cantó i tot de llibretes molt ben apilades a l'altre. Les llibretes, totes de la mateixa mida, totes del mateix color, amb les taules de multiplicar al darrere, només es diferenciaven pel nom de les alumnes escrit a cadascuna, amb la lletra arrodonida i pulcra de la germana Maria. Era la mateixa lletra que es podia veure en l'anunciat de la pissarra situada al darrere de la tarima: “Copiar cien veces: no seré tan habladora y no me moveré del sitio”. I més amunt, al centre, presidint la classe, un santcrist entremig de dues fotos.
La Cèlia de cal Palau es mirava el santcrist i s'empassà la saliva. Sempre l'havia impressionat aquell cos gairebé despullat, sobretot a l'hivern, amb aquella ferida al costat dret que no parava mai de rajar, la corona d'espines, el coll inclinat i la cara de patiment. Va venir al món per redimir els nostres pecats!, deia sovint el mossèn; cada vegada que fem un pecat, el crucifiquem de nou (...).

(...) I, on van a parar els qui cometen un pecat mortal i  no es confessen? Tornà a aixecar el cap, però aquesta vegada va inclinar el cos endavant i amb l'índex de la mà dreta anava assenyalant el terra: a l'infern. A l'infern, per cremar eternament! I les quatre dotzenes d'ulls s'obrien, esfereïts (...).

"Olor de colònia" Sílvia Alcàntara 


Si us agrada el turisme cultural, visiteu el museu de la Colònia Vidal,  val la pena. 
I, si no heu llegit el llibre, podeu consultar-ne algunes ressenyes aquíaquí i aquí (tot i que a en XeXu no li va fer gaire el pes). Si algú més l'ha ressenyat, digueu-m'ho, que  us afegiré. 
A la web de TV3 a la carta podeu trobar  una mini-sèrie, encara que  va agradar-me més el llibre (estrany, oi?) i una entrevista a la Sílvia Alcàntara

dijous, 23 de juliol del 2015

Mil gràcies

 El xivato diu que “La mirada del balcó” ha arribat als 3160 comentaris. No són gaires, com ja sabeu no sóc, ni de bon tros,  la bloguera més activa de la xarxa, però cada dia tinc més clar que el més enriquidor dels blogs no és ni el nombre d'entrades, ni la llargada dels textos, ni tant sols el nombre de visualitzacions,  sinó els vostres comentaris. 
- Perquè em sento escoltada i, per què no, una mica important
- Perquè m'ajudeu a pensar
- Perquè em doneu idees
- Perquè no em regaleu sempre la raó (per quedar bé) ni me la negueu (per costum)



diumenge, 19 de juliol del 2015

Compassió o orgull

 Aquest estiu estic llegint “Els germans Karamàzov”, l'última i, potser més coneguda novel·la, que va escriure Dostoievski l'any 1880.
El llibre té cap a mil pàgines i, si volem capbussar-nos-hi de debò, convé llegir-lo a poc a poc, si cal deixant-lo reposar, tot i que la traducció de Joan Salas ens facilitarà molt la feina. Malgrat això no hem d'oblidar que Dostoievski ens parla, com si ens hagués enviat una llarga carta o, si ho preferiu, un correu electrònic, no només des de cent trenta-cinc anys enrere sinó també des d'unes terres molt llunyanes, tant geogràficament com culturalment. Per això té molt de mèrit que alguns experts considerin que la novel·la reflecteix l'home i la societat d'avui, també la catalana.
Però no us amoïneu que no pretenc citar-vos cap fragment. Només dir-vos que m'ha cridat l'atenció que es faci referència, a un sentiment molt humà però que avui dia està, com a mínim, qüestionat: la compassió.
L'autor ens presenta l'Aliosha, el protagonista, com un noi especialment bonhomiós que es compadeix de tothom, tant dels pobres i malalts com, fins i tot, dels que li voldrien mal.
Segons el DIEC, compassió és “una pena que hom sent davant la desgràcia, les xacres, els defectes etc. d'un altre”.
No penseu que compadir-se implica superioritat? He vist persones totalment incapaces de manegar la seva vida fer el ridícul compadint-se d'algú que, tot i patir alguna malaltia o un defecte físic, és molt més feliç que elles. “En Jordi, pobret (quina paraula més odiosa), fa el que pot” diuen. I no se'n adonen que ells, a pesar de tenir-ho tot més fàcil (o precisament per això), no els arriben ni a la sola de la sabata.

Fa molt de temps vaig coincidir a la universitat amb en Nirmal, un noi nepalí molt ben plantat que, tot i exercir de mestre en el seu país, va veure's obligat a emigrar per motius polítics. Era una persona educada i de conversa suau, per la qual cosa la gent que el coneixia havia aprés a tractar-lo amb respecte. Però, tot i això, es queixava que els mateixos companys de classe li parlaven amb condescendència *, segons el mal sentit del terme. No els hauria d'haver explicat res, deia. I potser tenia raó.  

Una persona és condescendent quan es barreja un sentiment de superioritat amb una amabilitat mal entesa cap a la persona a qui suposadament s'intenta afavorir. És habitual obrar amb condescendència mitjançant mostres de recolzament o lloances clarament poc sinceres. De vegades, s'empra un to condescendent de manera deliberada per humiliar súbtilment a la persona a la qual es dirigeix. Wiquipedia. 

divendres, 10 de juliol del 2015


Em sembla que mai havia llegit tant com ara, per això he decidit no esperar a que s'acabi l'any per mostrar-vos els llibres que m'han tingut entretinguda un grapat d'hores. D'una banda perquè seria un post molt extens i de l'altra perquè no sé si recordaria quina impressió m'he emportat de cada llibre i només faltaria que em demanéssiu l'opinió :).  












































Com que no sabria com posar-m'hi per fer una ressenya amb cara i ulls em limitaré a destacar els que m'han sorprès / impactat/ emocionat més (aquells que mataria per haver escrit jo, vaja). No estan numerats perquè no segueixen cap ordre, tots m'han agradat igual per una cosa o altra. 

Desig de xocolata (Care Santos) 
Dos tauts negres i dos de blancs (Pep Coll)
Firmin (Sam Savage) 
La terrorista bona (Doris Lessing)
Maus (Art Spiegelman)