dimarts, 31 de gener del 2012

Princeses i princesetes




Ara que les festes nadalenques han quedat enrera,  arriba una altra celebració molt esperada pels més petits: el carnestoltes. Es tracta d' una festa divertida i boja, d'origens pagans, que se celebra arreu del món abans de la quaresma. 
Probablement podriem trobar un munt d'anècdotes i curiositats sobre l'esdeveniment però allò que sens dubte fascina més als nens i a les nenes de l'actualitat són les disfresses. De pallasso, de bruixa, de Bob Esponja, de fada, de cavaller, de fantasma, de policia, d'home de les cavernes, de Hello Kitty, de pollet, de marieta...
Hi ha un personatge, però, que enlluerna a la majoria de nenes. Em refereixo a les princeses. Sobretot les clàssiques, aquelles que porten un vestit rosa o blau cel  i una corona daurada. Si la nena, a més a més, té els cabells llargs i rossos i els ulls blaus podrà passar per una autèntica princesa de can Disney. O per una Barbie disfressada de princesa Disney, que també n'hi ha.

Fins aquí no tinc res a dir, es tracta d’una simple qüestió estètica i he de reconèixer que les nenes estan ben boniques així guarnides. El problema rau en els valors que, inevitablement, van associats. Són capaces aquestes princeses de guardar-se dels perills? Són independents emocionalment? Poden escollir el nombre de fills que hauran de criar?  Fan allò que els agrada? Quines són les seves aficions?
Pensem amb la Ventafocs, la Blancaneus, l'Ariel, la Bella (també en la Rapunzel, malgrat no sigui de la família Disney). La resposta és més que evident.

De totes maneres, si la vostra filla insisteix a disfressar-se de princesa no us desespereu. Sé per experiència pròpia que convèncer a una nena petita no és senzill . Per fortuna, les princesetes creixen i es converteixen en princeses de veritat, de les que juguen, estudien, s'enfaden, rondinen, ploren, riuen, corren  i, sobretot, ens fan feliços i felices.

diumenge, 29 de gener del 2012

La creació demorada





Una guerra és una situació dramàtica per tothom i, un cop finalitzada, els supervivents necessiten fer una elaboració íntima, des de la pròpia subjectivitat, de la tràgedia col·lectiva que han patit No crec que la història oficial, aquella que s'escriurà en els llibres dels vencedors, sigui suficient per pair un fet com aquest, d'altra banda tan subjectiu. Per preparar-se per afrontar la resta de la vida, doncs, caldrà que cadascú reinterpreti l'experiència de la manera que li faci menys mal.

Molts escritors, grans observadors i analistes de la societat, han  escrit sobre guerres i postguerres però la majoria ho ha fet des del distanciament, tan temporal com emotiu. Durant els anys que Mercè Rodoreda va viure exiliada, per exemple, va intentar escriure però no va poder. Abans va haver de sobreviure. Malgrat això va elaborar els seus relats "de guerra" que li van permetre assajar tècniques narratives, com el diàleg interior, que més tard va aplicar amb gran encert a les seves novel·les. Podriem dir que, per l'autora, la guerra i l'exili va ser un període d'escassa producció exterior però molta d'interior. No va fer gran literatura però si que va plantar la llavor de la seva posterior i extraordinaria obra.

Deixant de banda la guerra, que és una situació extrema, aquest fenomen també es dóna en temps de grans canvis socials. Novel·les com "Fanny" de Carles Soldevila,  "La febre d'or" de Narcís Oller o "Mort de dama" de Llorenç Villalonga  tracten, d'una manera o altra, de famílies vingudes a menys que han de reinterpretar els seus valors per adaptar-se a les noves necessitats que els imposa l'ordre social. Els seus autors, com Mercè Rodoreda, solament van poder-les escriure després d'acceptar la nova situació i adaptar-s'hi.

És possible que, avui dia, hi hagi molts escriptors (i d'altres artistes)  amatents d'explicar la situació actual des de la pròpia creativitat. Que s'il·lusionin, que treballin dur, que implantin les bases de la seva producció futura i que es preparin per, d'aquí uns anys, veure recompensat l'esforç amb una gran obra. Que no és el mateix que  tenir éxit econòmic ni social.  

dijous, 26 de gener del 2012

Criteris capgirats






Faré com els telediaris. Us adverteixo que aquest article pot ferir l'autoestima d'algunes persones sensibles. Us convido, doncs, a deixar-lo de llegir quan més us convingui.

 Aquesta crisi tant cruent que afecta el país ens està portant molts maldecaps. Tots coneixem a gent que ha perdut la feina o que ha vist com les seves condicions laborals -que sovint ja eren prou precàries - empitjoraven dia rera dia sense poder fer-hi res. Malgrat això, de tot es pot aprendre i tot serveix per reflexionar.

Reculem  uns 5 anys i situem-nos en plena época de bonança. Amb poc esforç era possible trobar una feina ben remunerada, només calia tenir habilitats socials i contactes, "saber-se vendre", en deien. Tot i així, algunes persones van optar pel camí difícil, estudiar i treballar alhora, treure's una carrera universitaria.  Evidentment els resultats foren diferents per uns i per altres. Mentre que els primers van aconseguir les millors feines (almenys més ben pagades), els darrers només van aconseguir treballs mal pagats i poc valorats.

Ara tornem a l'any 2012. Moltes dels que "es sabien vendre" es troben a l'atur i, siguem seriosos, molta gent amb formació també. Ara bé, les oportunitats -presents i futures- d'uns i altres són ben diferentes. I la seva capacitat per entendre la realitat també.  No crec que tenir estudis sigui sinònim de ser intel·ligent però sí que penso que la universitat afavoreix l'esperit crític de les persones i les predisposa a patir d'incorformisme (patir sí) davant el món.

Sé que avui dia queda malament fer una afirmació d'aquest tipus i que és fàcil malinterpretar-me. No pretenc desvalorar la gent sense carrera universitaria  ni donar-li més importància de la què es mereix. Ara bé, també em sento una mica cansada d'haver de demanar perdó per tenir estudis. És cert que, gràcies a la meva formació  potser podré conservar la feina (o trobar-ne una altra mínimament digna) però també és cert que he dedicat, i continuo dedicant, moltes hores  a formar-me.  Reconec que m'agrada estudiar però també m'agrada mirar la televisió, jugar amb la meva filla o llegir una novel·la. Cadascú és lliure d'escollir a què dedica el seu temps i totes les opcions s'han de respectar.


La societat que coneixem no valora l'esforç sinó que el ridiculitza. Afirmar que "estudiar no serveix de res" i que avui dia hi ha massa "titulitis" fa modern. Penso que la crisi ens retornarà el sentit comú. Malauradament serà una de les poques coses positives que ens deixarà.

dimarts, 24 de gener del 2012

Calders 100 anys (1912- 2012)




Pere Calders, escriptor del segle XX que, malgrat visqués exiliat a Mèxic durant 23 anys, mai no va renunciar a escriure en català, era un home profundament tímid. Potser per això en la seva narrativa  va utilitzar el truc de l'emmirallament, el qual li va permetre mostrar, de manera indirecta, el seu desacord amb la societat mitjançant els elements fantàstics, l'absurd,  la irònia i l'exageració .

L'essència de la tècnica no és complicada (que no és el mateix que aplicar-la). Es tracta d'exagerar una situació fins a l' extrem de desmuntar els apriorismes dels interlocutors, els quals Calders considerava que es trobaven enpresonats dins el dia a dia i impedits per repensar les situacions des de cap altre punt de vista que l'imposat per la quotidianitat.  
Per exemple a "Una curiositat americana"  Calders critica la importància que durant el segle XX s'otorgava a la bona educació. Durant el transcurs del relat un ciutadà acaba, com aquell qui no vol la cosa, matant al seu visitant colombià i amagant el  cadàver dins l'armari. Després  marxa  durant uns mesos de vacances i, quan torna, es troba les restes del difunt totalment assecades, com si fossin una figura ornamental.  Tan educat és el visitant colombià, doncs, que fins és preocupa de deixar un cadàver bonic.
El relat acaba amb el finat vestit amb roba exòtica i col·locat al rebedor del pis. Una preciosa curiositat americana.

Considero que Pere Calders va ser un escriptor molt interessant i que ens va deixar una obra d'una qualitat excepcional.

Pel que fa a la tècnica de l'emmirallament no puc evitar de plantejar-me si ens convé aplicar-la a la societat que ens ha tocat patir, en la qual molts individus són silenciats per d'altres incapaços de compendre'ls i on les paraules certes queden esborrades sota raons com el poder, l'egocentrisme o els interessos personals.

Potser seria una solució. I és que el fet d'anar sempre de cara no garanteix res de res.

diumenge, 22 de gener del 2012

Cap a estudi






Dissabte vaig examinar-me d'Història de la literatura catalana del segle XX,  una assignatura que forma part del Grau de llengua i Literatura Catalana que imparteix la Universitat Oberta de Catalunya, però que també pot cursar-se mitjançant l'Ateneu Universitari.

Eren tres quarts de deu del matí. La prova començava a quarts d'onze, així que encara era aviat, calia esperar. No hi havia massa opcions: anar a esmorzar a la cafeteria, seure a les butaques de l'entrada o repassar els apunts a la sala d'estudis. Jo portava dins la motxilla la novel·la "Delicioso suicidio en grupo", de l'escriptor finlandés Arto Paasilinna,  així que vaig escollir la butaca. Va ser prou entretingut ja que, des d'allà estant, vaig dur a terme dues de les meves grans aficcions: llegir i observar.   

Al cap de poca estona vaig adreçar-me a l'aula. Molts alumnes ja estaven asseguts, un al costat de l'altre, sense respectar la norma de  la cadira de rigor entremig de dues posicions.  Vaig asseure'm en el primer lloc buit que vaig trobar, entre una noia joveníssima i un home de mitjana edat.

L'organitzadora, una dona d'aspecte senzill, va donar-nos la benvinguda, sense massa retòrica, i va començar a repartir les proves.
De seguida vaig adonar-me que ningú havia vingut a avaluar-se de la mateixa materia. Hi havia gent que s'examinava d' Introducció a la microeconomia, de Pensament creatiu, de Fonaments de la tecnologia audiovisual o de Gestió de l'intermediació turística, entre moltes altres assignatures. I jo de Literatura catalana del segle XX. Realment la cadira de separació no tenia cap sentit. Per més d'un motiu, però.
Aquelles persones, totes  amb les seves obligacions quotidianes, havien decidit estudiar una materia perquè sentien curiositat,  per adquirir nous coneixements o per millorar els què ja tenien. Totes havien fet la seva valoració i havien decidit que, malgrat costés, l'esforç valia la pena. Dubto que cap d'elles, a última hora,  decidís renunciar-hi i copiar perquè, obtinguéssin el resultat que obtinguéssin, ja havien aprovat.

Programes com l'Ateneu Universitari de la UOC, que ofereix la possibilitat a tothom qui ho desitgi, sense requisits previs, de formar-se i aprendre  contribueixen en gran mesura al benestar social perquè, al cap i a la fi, les persones estem fetes de cultura. La cultura ens defineix, ens fa millors, ens il·lusiona i, en temps difícils, ens arrecera.

Llàstima que  la classe dirigent hagi decidit ignorar-ho.


dimecres, 18 de gener del 2012

Pirena

Del 21 de gener al 4 de febrer es celebrarà una nova edició de la prova Pirena, la travessia que té nom de Deesa. 

Avui el programa de televisió "Divendres" ha entrevistat a en Pep Parés, entusiasta fundador de l'esdeveniment.  -A la Pirena els animals no pateixen. El musher i els seus gossos treballen junts i tots són uns grans aficcionats a córrer- ha dit. 

No en tinc cap dubte. Però no m'han convençut les paraules (pecaria d'ingenuïtat si, en el món en el qual vivim, encara hem deixés convèncer per simples paraules), sinó els seus raonaments que, malgrat l'etimologia del nom, no eren fets (només) amb la raó sinó amb el cor, els records, l'enteniment i els valors.

Certament personatges com el Pep Parés constitueixen una troballa excepcional.
Pel que fa a la majoria de persones, en canvi, sembla que hagin oblidat que també són animals, se senten superiors a ells i, fins i tot, els arriben a negar l'intel·ligència o les emocions.
I, per si no n'hi hagués prou, es silencia a la gent que qüestiona aquesta actitud  amb frases tant sentencioses com "sempre les persones abans que els animals", "els animals no són racionals", o "no pots atribuir qualitats humanes a un gos". Qualitats humanes possiblement no, però allò que segur que poseeixen són qualitats animals, malgrat l'egocentrisme de la nostra espècie ens impedeixi de reconèixer-les i valorar-les. 
Per alguna raó similar fa anys els esclaus negres tampoc acabaven d'encaixar dins el concepte d'humanitat, i fa menys les dones tampoc.
Potser seria hora d'ampliar horitzons.


dimecres, 11 de gener del 2012

Les nines de paper

Com  tantes nenes de la meva generació les nines de paper em van acompanyar durant tota la infantesa. En vaig arribar a tenir més de cent, totes diferentes i amb una personalitat ben pròpia. Algunes les vaig comprar jo mateixa, amb els diners que la mare em donava cada diumenge per llaminadures i d'altres me les van regalar pels aniversaris.
El primer què feia quan una  nina s'unia a la família era posar-li un nom. Les més afortunades van ser batejades amb noms com Sònia, Laura, Marta, Ester, Eva, Sandra... però, a mesura que el grup anava ampliant-se, vaig haver de recórrer al santoral. Llavors algunes nines passaren a anomenar-se Prisca, Brígida, Gertrudis, Concepció... Amb el temps, però,  cap nom se'm feia estrany.
El pas següent era reforçar les parts més delicades de la nina amb cinta adhesiva:  coll, braços i  cames. I per acabar els atribuia una edat, que  mai no superava la què tenia jo en aquells moments. Puc dir, doncs, que les nines van créixer amb mi.

Recordo l'últim cop que vaig desar-les dins la capsa de cartró. Feia dies que provava de  jugar-hi sense sortir-me'n. Les històries que inventava ja no m'absorbien com abans, la meva ment es distreia amb altres temes. Tenia 12 anys i una gran recança d'abandonar la infantesa.

Encara són dins la capsa, a casa dels pares. Voldria pensar que estan senceres, que el temps no n'ha esmicolat el paper, que la cinta adhesiva les ha protegides. Recordo perfectament els seus noms i les seves edats, també algunes de les històries que vivien.

Si alguna vegada els pares decideixen fer neteja de les golfes els diré que llencin la capsa a les escombraries sense obrir-la. I que no me l'ensenyin.  

dilluns, 9 de gener del 2012

"Salta a la vista"

De tant en tant, per allò d'ampliar horitzons,  m'agrada conèixer quins programes retransmeten els canals de la televió espanyola i reconec que algunes vegades topo amb autèntiques joies.
Concretament vull parlar d' un concurs que emeten pel canal Cuatro anomenat "Salta a la vista". No sé explicar-vos fil per randa les regles del joc però sí que l'objectiu és que els concursants endevinin alguna particularitat de personatges corrents a partir dels propis prejudicis.

Per exemple avui els concursants han hagut de respondre, només mirant-les,  quina de les quatre parelles sentimentals de les que  es trobaven en el plató estava casada. Ras i curt, sense més pistes. Per més que sembli increible, doncs,  han encertat.

Entenc que una de les parelles devia assemblar-se als seus pares, o als seus tiets, o al gerent de l'empresa on treballen, o als veïns de sota o a la peluquera  (tots feliçment casats, és clar) perquè altrament ja m'explicareu en què es poden haver regit per prendre la decisió. En l'edat i en la complicitat, han comentat els concursants, donant a entendre així que només es casa la gent gran i que en un matrimoni no pot existir la passió amorosa.

De fet el programa funciona com a detector d'estereotips ja que, si haguèssin preguntat de manera directa a aquests mateixos concursants què opinaven del sagrament matrimonial no haurien estat tan sincers.  

Per cert, sembla que el programa no ha tingut l'èxit que s'esperava i que a finals de mes el substituiran per una sèrie estrangera.  Cal fomentar la televisió del país (enteneu Espanya) però algunes vegades és preferible confiar en la de fora.

diumenge, 8 de gener del 2012

Sopar de comiat

Arrel de la crisi econòmica s'estan vivint situacions ben estrambòtiques en alguns llocs de treball, sobretot en aquells on els salaris dels treballadors difereix significativament. A la meva oficina, per exemple, trobem una variació de sou que pot anar dels 1000  als 4000€. Durant la primera quinzena de gener,  i per raons que ara no venen al cas,  hi ha una cap que canvia de lloc de treball després de 3 anys compartint el dia a dia. Fins ara la relació ha estat bastant bona, amb alts i baixos, però en general força positiva.  Toca, doncs, fer-li un sopar de comiat ben esplèndid. I precisament aquestes són les seves expectatives, sopar i "bailoteo", diu. Fins i tot s'ha plantejat quedar-se a dormir en un hotel de la ciutat per aprofitar el temps al màxim.

El problema rau en la diferenta capacitat econòmica dels companys i companyes. Mentre ella viu arrecerada per un salari que s'aproxima als 4000 €, els altres sobreviuen amb 1000 € migrats.

L'altre dia, aprofitant que l'homenatjada estava reunida, vam estar rumiant com podíem organitzar el comiat. Les propostes van ser varies: des de anar a un local de tapes amb un límit de "montaditos" marcat, a fer un dinar de menú diari,  fins a encarregar un catèring. L'acord va ser unànime, uns per solidaritat vers els companys més desfavorits, els altres per pura necessitat. Fariem un dinar i així podriem aprofitar les ofertes del migdia.  I tots contents.

Al cap d'unes hores, però, va retornar la cap de la reunió i ens va posar damunt la taula el seu pla. Havia pensat un comiat de 5 estrelles, l'ocasió prou que s'ho mereixia, segons el seu parer. Allò que més ens va descol·locar, però, va ser l'expressió del seu rostre, els seus ulls brillants d'il·lusió, el convenciment que transmetia. Tots i totes vam callar. Ningú va gosar explicar-li els nostre pla alternatiu. Per ara el tema continua a l'aire.

dissabte, 7 de gener del 2012

La normalitat


S'han acabat les festes de Nadal. S'imposen les rebaixes, la tornada a la feina, l'escola dels menuts, la programació televisiva habitual, la represa dels estudis, els àpats a base del què queda del dia anterior etc. Ja en tinc ganes, tanta inactivitat és esgotadora. Necessito rutina. Em cal reiniciar la vida.

Malauradament aquest any algunes persones no tenen possibilitat de retornar a la normalitat, la seva, sigui quina sigui. Són els milers d'aturats i aturades que ronden, decepercebuts, pel país. Per ells el dia 7 de gener no deu ser un bon dia. Representa la porta d'entrada a un món dividit en dos: els que tenen feina i els que no.
Mentre alguns hauran de fer mans i mànigues per anar de rebaixes, potser durant la pausa laboral del migdia,  a els altres no els cal perquè disposen d'un munt d'hores lliures. Mentre uns hauran de tornar a fer grans esforços per coinciliar vida laboral i vida familiar, els altres sempre són a casa. Mentre uns estan enfadats per les retallades que destrueixen la classe mitja, els altres se senten maltractats i desanimats. Amdós grups, però, estan afectats d'una gran apatia.

Quan despertarem i ens unirem en un sol grup? Com pot ser que una minoria mani de manera tan despiadada sobre la gran majoria que, d'altra banda, justifica la seva existència?

LA MÀGIA DELS REIS

Ahir, com cada 5 de gener, els Reis Mags van arribar a Girona. Les carrosses feien goig de veure i els reis van llançar tants caramels com sempre, ni rastre de la crisi quan es tracta de simular il·lusions. Precisament la meva filla, la Clara, es troba en el punt àlgid de l'il·lusionament. Quatre anys, ni massa gran ni massa petita, amb prou capacitat de retenció i amb suficient dosi d'ingenuïtat. Fa dies que dóna voltes al tema:

 - I si aquesta nit tinc pipí?-
No et preocupis, posarem l'orinal de quan eres petita sota el llit.

- I si els Reis entren a la cuina i en Trasto  els mossega? -
Ja posarem un rètol de gos perillós a la porta

- I si no poden pujar pel balcó?-
Els deixarem la porta de baix oberta

Començo a pensar que això dels Reis és ben complicat. Ja sé que són màgics però potser no hauriem de donar tantes explicacions als infants. Mireu sinó el tió, la seva màgia és tant potent que no genera dubtes. El tió és el tió, sense mitges tintes. Es clar que tampoc li fem tanta propaganda. Arriba i marxa sense fer soroll, la seva il·lusió queda dins el caliu de cada llar.

Per cert, quan la nena s'ha llevat i ha vist els regals s'ha oblidat de tots els dubtes. Això sí que és màgia, malgrat sigui consumista.