dijous, 7 de gener del 2016

Opressió (revisat ;) )

Quan en Jan López, un cop superada la reticència inicial, va fer-se càrrec de la botiga de queviures familiar no pensava que el camí fos tant planer. El negoci, que estava situat just davant del Museu Picasso, rutllava sol. Potser s’havia precipitat a posar-s’hi de cul i, gràcies a aquella petita botiga de barri que el seu pare havia engegat feia quaranta anys, sortiria del pou on havia caigut des que havia finalitzat els estudis d’història de l’art. No podia desaprofitar l’oportunitat perquè, tot i que en Jan sempre havia somiat treballar difonent arreu el patrimoni artístic de Catalunya i s’havia llicenciat amb matrícula d’honor, feia mesos que s ’havia afartat de picar portes. Ell podia adaptar-se a qualsevol situació, no com aquells “fills de papa” que, fora dels estudis escollits,  no serveixen per res de bo.



Al començament,  no va estalviar hores ni talent perquè tot fos perfecte, tal com havia vist fer al seu pare. I se’n va sortir prou bé, fins el punt de creure que estava destinat a exercir aquella professió.  Al cap i a la fi, provenia d’una família de comerciants, no d’historiadors, com podia haver estat tant neci?  


Però qui es pensa saber massa, té el cap de carbassa i  en Jan va pecar de confiat. Un dissabte, l’endemà d’haver sortit a ballar amb la colla d’amics, van enganxar-se-li els llençols i va obrir la botiga a quarts de quinze. Resignat i convençut que havia perdut per sempre els clients més matiners, en Jan va asseure’s darrere el taulell. “La clientela de tota la vida s’han de cuidar, no els fallis mai o deixaran de venir”, havia sentenciat el pare. Va mirar per la finestra, va veure que els llums del museu s’havien encès i va somriure sense saber per què.


Les campanetes de la porta van dringar i en Jan va fregar-se els ulls quan la senyora Lupe, la mestressa del forn de la cantonada, que acostumava a ser la primera clienta dels matins, va demanar-li una ració de llenties cuites. “Noi, avui se m’ha fet tard” –va dir-li-. Poca estona després van arribar els altres clients, com si no hagués passat res i, en comptes de les dotze de migdia, fossin les vuit del matí.


En Jan no se’n sabia avenir. Eren temps de vaques magres i tenia amics que havien provat d’engegar projectes molt més prometedors i no ho havien aconseguit. No se suposava que portar un negoci requeria sacrifici i que els errors no estaven permesos?


Va asseure’s a la cadira, va creuar els braços darrere el clatell  i va posar els peus damunt de la taula, només un moment per comprovar què se sentia. Esperava notar l’alegria que acompanya la sort i la promesa d'un futur encertat però, quan va mirar el sostre, les parets van caure-li al damunt. L’estança s’anava fent petita, fosca i pesant. Cada vegada li costava més de respirar. A fora, les llums del museu Picasso feien pampallugues: si ningú no feia res, no trigarien a fondre's.



dissabte, 26 de desembre del 2015

La venedora de llumins




A la matinada van trobar la petita venedora de llumins arraulida en un racó. Tenia les galtes vermelles i un dolç somriure als llavis. Havia mort de fred l'última nit de l'any. Però ningú no va saber les boniques coses que havia vist abans de pujar al cel amb la seva àvia.”
- Mama, que fas? - va preguntar en Pau.
- No em facis cas, rei. Aquest conte sempre m'ha fet plorar.
- Quan eres petita també?
- Sí, però ploro perquè és un conte molt bonic, encara que també és molt trist.
- Sí, pobreta, s'ha mort de fred.
- Però no passa res, Pau. Estigues content, que avui farem cagar la tiona!
- Vindran els avis?
- I tant que sí, com cada any. I potser la tiona et cagarà aquell lego que demanaves... Ostres, vine, passem per aquí.
- Per què? Vull passar per davant de l'hipermercat per veure el pare noel...
- Però si en tens molts, de caramels! Vine, va.
- Mama, que no! Vull saludar el pare noel!
- Que pesat que ets, Pau. Que no veus que allà sempre hi ha els pobres que demanen caritat? Mira, em sembla que ja en veig un...