diumenge, 29 de setembre del 2013

Lectures juvenils

Molts pares i mares estem convençuts que, si aconseguim transmetre als fills l'amor per la lectura, els estarem llegant un món ple de sensacions i coneixement i obrint-los les portes a un univers apassionant i ple d'oportunitats.
Però la lectura no pot imposar-se. Obligar a llegir no converteix els infants en lectors. Cal que sentin curiositat, que els captivem amb arguments i, sobretot, amb paciència.
D'entre el munt de consells que podem trobar a la xarxa voldria ressaltar-ne dos d'importants: 

  • Els infants han de veure que els pares llegim per plaer, no per obligació.
  • Els pares i mares no hem de criticar els llibres que tria el nen, com a mínim mentre encara no hagi assentat l'hàbit lector
Ni el pare ni la mare no han sigut massa lectors. De fet no han donat mai importància a la lectura i, en conseqüència, tampoc ens han prohibit cap llibre, fet que ha permès que la meva germana i jo hàgim pogut llegir de tot a qualsevol edat. 

La majoria dels títols que us presento vam treure'ls de la biblioteca del poble i els altres havien pertanyut als pares, veïns  o  familiars. Veureu que hi ha de tot, des de clàssics de la literatura juvenil fins a novel·les roses. 
    
































Els experts no recomanarien molts d'aquests llibres, entre d'altres coses, pels dubtosos valors que transmeten o per ser políticament incorrectes. Però nosaltres llegíem tot el que ens queia a les mans i no crec que ens fes cap mal. Al contrari, penso que, a la llarga, ens ha ajudat a saber triar millor.

Per acabar us deixo l'enllaç del Projecte Lexcit, que aquest curs es durà  a terme a vint escoles del país i que necessita voluntaris :) 
 

dissabte, 28 de setembre del 2013

Jo don suport a la vaga



President Bauzá i companyia: els hauria de caure la cara de vergonya! 


No només  pel genocidi lingüístic que intenten cometre sinó  també per  anar contra tot un poble que lluita per continuar sent-ho.  





Fes una aportació de més de deu euros i El Punt-Avui et regalarà la samarreta verda 

dimarts, 24 de setembre del 2013

La gent és tonta


- Entre el futbol, l'anglès, la informàtica i els deures els nens no tenen temps ni de jugar
- Sí, pobrets ... encara que de vegades no queda més remei
- No, és clar, si s'ha de fer es fa. Però sempre hi han els típics pares que se'ls volen treure de sobre
- O que es pensen que els sortiran més intel·ligents
- Sembla mentira que la gent sigui tant curta

* * * *

- Jo cada dia sóc més ascèptic amb el procés. Tot i que sóc partidari de la independència estic fart de sentir dir que, quan siguem fora d'Espanya, s'acabarà la crisi de cop. 
- No, és clar, durant un temps les passarem putes
- Essent optimista almenys durant 5 o 6 anys
- No serà fàcil
- Però això la gent no ho veu. És pensen que l'endemà tot seran flors i violes
- És veritat, que ingenus

* * * * *

- Avui dia només troben feina els “enxufats”
- I la gent que val s'ha de fotre
- Has vist el paio nou de manteniment?
- Un altre enxufat. El meu germà, en canvi, després d'onze anys a la mateixa empresa, en fa dos que és a l'atur. I no troba absolutament res.
- Sí, és que com a mínim podrien vigilar a qui agafen. Hi ha molta gent al carrer amb ganes de treballar. Però jo no sé si m'atreviria a recomanar a ningú
- Per què no?
- I si després no rendeix? Jo quedo com el cul.
- Home, és que has de fer-ho amb garanties. Jo, per exemple, només col·locaria el meu germà
- Clar, però això ja no és "enxufar" 


                                                                                                               
Tots hem dit alguna vegada que “la gent és tonta”. Però, si estem envoltats de tants "tontos" com ens pensem, estadísticament és poc probable que nosaltres siguem l'excepció. 

dijous, 19 de setembre del 2013

Ruta 66



fotografia d'aquí



Va morir d'èxit i avui només queden quatre botigues de records i un museu.
La carretera que va desplaçar-la, menys romàntica, menys popular, més ferma,  encara hi és. 

* La meva participació a Relats conjunts 

dijous, 12 de setembre del 2013

Fins que la mort ens separi

Imatge estreta del blog d'en Ferran Sala Casasampere

A veure, estimada. Tot i que encara no ho saps, la veritat és que no desitges separar-te de mi, et deixes portar massa pels que manen, pels amics, per les modes,  ja m'entens... Mira, si vols podem fer un pacte: a partir d'avui ja no caldrà que carreguis amb totes les tasques de la casa. Els diumenges cuino jo! Que et sembla? Et faré una paella que te'n lleparàs els dits! Agafa paper i llapis que et dic el què necessito.. això sí, reina, els plats els rentes tu, que ja saps que ma mare mai no m'ha permès fer aquesta mena de tasques. Sempre ha estat així i, per més que vulguem, nosaltres no podem pas canviar-ho. Que no és per això? Va, dona, va, que ens coneixem! Està bé, està bé, tu guanyes... et donaré algunes monedes perquè vagis a fer el cafè, que no tot ha de ser patir en aquesta vida! Però no em demanis res més, la resta del teu sou me'l quedaré jo, que ja saps que tinc moltes despeses i entre tots hem de ser solidaris. Junts tirarem endavant la casa, n'estic convençut! Què dius? Que no és pels diners? Clar que és pels diners! Ets cruel. Si sabessis com t'estimo no diries aquestes coses. Qui més podria voler-te, si no? Gràcies a mi ets qui ets... però no cal que m'ho agraeixis, és el meu deure vetllar perquè siguis feliç. Vols ser una dona lliure? Que no saps que si treus un periquito de la gàbia és mor al cap de poques hores? Tu i jo hem de continuar junts perquè, plegats, podrem superar-ho tot! Ja veuràs com, algun dia, m'agrairàs que t'hagi obert els ulls. Vinga, amor meu, anem a votar? Ja t'he posat la butlleta dins del sobre.  

diumenge, 8 de setembre del 2013

Blog 21 enllaçat per la independència



Era la primera vegada des que els pares no hi eren que l’Anna tornava al poble. Va estacionar el cotxe com va poder, va agafar l'Arnau de la mà i van acostar-se caminant fins a la plaça.


Va mirar el rellotge. Faltaven deu minuts per les cinc i catorze. El nen, assegut a terra, s'entretenia comptant cromos. L'Anna va aprofitar per donar un cop d'ull al seu voltant però cap cara li resultava familiar.  

- Em permets? 

En veure’l l'Anna va aguantar-se l’alè. Duia un pentinat diferent però la fesomia era la mateixa. Per ella sempre seria el fill de la Ramona de la carnisseria. Després de tant de temps, la panxa li tornava a fer rau-rau.

Feia quinze anys ella en tenia tretze i en Jaume, divuit. "Vols ballar?" li havia dit una vegada dins l’envelat. "No, gràcies" solament  va poder respondre-li ella, tot apressant el pas. Abans d'arribar a la sortida l'Anna va girar-se just a temps d'atrapar-li la mirada. L’orquestra tocava The Lambada.

L’endemà al matí va agafar les nines de paper i les va fer ballar a l'envelat fins que la seva mare va cridar-la per dinar. Fou l’última vegada que va jugar-hi abans de fer-se gran.     

- Això quedarà maco- va  dir ell
- Sí. Arnau, rei, vine a aquest costat - va dir, situant el nen entremig d'ells dos

Les campanes de l'església repicaven per la llibertat i pels altaveus sonaven "Els Segadors". Ben segur que aquell dia naixerien moltes històries d'amor. Per la seva, però, ja era tard. 




Per la Diada dono la mà a en Jeremies Solerautor del blog "Nuesa literària".  Que tingueu una bona lectura. 

dissabte, 7 de setembre del 2013

Nou de Baviera i un de La Toscana


Els balcons s'han internacionalitzat!  La Marta C. m'ha fet arribar aquestes boniques fotografies, moltes gràcies Marta!

Castell del pare de Lluís II de Baviera


Castell de Lluís II de Baviera


Casa de Baviera



Mausoleu àrab de Baviera



Plaça de l'Ajuntament de Munic



Plaça de l'Ajuntament de Munic



Palau de Baviera


Plaça de l'Ajuntament de Munic


Rellotge en una urna de Munic

Plaça de la Senyoria de Florència


A Luís de Baviera (Dins "Fiestas galantes" de Paul Verlaine. Traducció de Manuel Machado)



Rey, rey verdadero de este siglo: salud, señor -que quisisteis morir vengando vuestra razón -de las cosas políticas y del delirio- de la ciencia intrusa de la casa.



De la ciencia, asesina de la oración -y del canto y del arte y de toda lira- y simplemente y lleno de orgullo floreciente -matasteis al morir, ¡salud, rey, bravo, señor!



Fuiste vos un poeta, soldado y único rey -de este siglo en que los reyes se hacen con tan poco,- y el mártir de la razón según la fe.- Salve vuestra única apoteosis, -tenga vuestra alma su fiero cortejo de oro y hierro- en música de Wagner.