L'avorriment

 “Perquè, fins i tot aquí, la senyora Dedlock s’ha mort d’avorriment. Ni concerts, ni festes, ni òpera, ni teatre, ni passejades, no hi ha res sota la cap del cel que sigui nou per ella (...) sumida en el pou del tedi i aclaparada per la llosa de la indolència, va tenir quasi tírria de la seva dama de companyia perquè la va veure contenta”  Dickens

Ja al segle XIX Charles Dickens va tractar del tema de l’avorriment crònic però el va relacionar sobretot  amb algunes  persones pertanyents a la classe social alta, a qui els costava trobar sentit a la  vida justament perquè, gràcies als diners, podien resoldre qualsevol problema o aconseguir qualsevol desig sense necessitat de fer cap esforç.  

Avui dia a ningú no se li acut de vincular el tedi únicament a una determinada classe social  sinó que aquest s’atribueix a múltiples factors, com la rutina del treball o de l’estudi imposat, l’estat d’ànim deprimit o la manca de creativitat.  

No hi ha dubte que si l’avorriment esdevé crònic pot constituir un problema per la persona ja que corre el perill de caure en el decandiment i fins en la depressió.

Ara bé, l’avorriment controlat és necessari ja que d’aquestes hores buides, d’aquest temps que transcorre lent sorgeix sovint la pulsió creativa. - “Que hubiera hecho sin ti!”- va referir-s’hi Cervantes després d’escriure. De la mateixa manera el filòsof Kierkegaard va mantenir la hipòtesi que fou l’avorriment allò que empenyé a Déu a crear el món.

De fet, està provat que el tedi ha estat un excel·lent company de camí pels grans intel·lectuals i creadors. Per què, doncs, ens sentim culpables i fins ens flagel·lem quan no hem de dur a terme cap activitat?  Per què podem arribar a pensar que si no fem res estem perdent el temps?

Imagino que la raó cal buscar-la en la societat del consum que, pel seu afany de vendre, ens  presenta l’avorriment com si fos el mateix diable i ens atia a comprar, realitzar cursos, assistir a espectacles, anar de copes, viatjar... i un munt d’altres activitats que, si es fan amb il·lusió, poden servir per enriquir-nos emocionalment. Ara bé, si es fan només per esquivar el tedi constitueixen el paradigma d’allò que volíem evitar, o sigui perdre el temps.  

Pel que fa als infants el tema és més preocupant perquè ells encara no poden decidir lliurement com invertir les hores i s’han d’avenir a allò que els indiquen els progenitors.

Així, les activitats extraescolars i el munt de possibilitats d’oci que els oferim, juntament amb el grapat d’hores que passen a l’escola,  fa que no tinguin temps d’entrenar-se per avorrir-se. I no podem oblidar que l’avorriment, com totes les emocions, s’ha d’aprendre a gestionar durant la infantesa per treure’n profit en el futur.