dimecres, 1 de gener del 2014

El cocodril de la classe de sisè


Un matí en Lluc i la Mariona jugaven a voleibol al pati. S'ho estaven passant d'allò més bé fins que la Violeta, una nena més gran que sempre els molestava, els va prendre la pilota amb males maneres i la va llançar ben lluny
Els dos amics van buscar-la per tots els racons de l'escola però la pilota no apareixia enlloc. Finalment van obrir l'armari més gran de l'escola, el de la classe de sisè, i van trobar-la dins d'un calaix. Però quan la Mariona va provar d'agafar la pilota va notar una força que tibava cap avall. Sorpresa, va fer un pas enrere i del calaix va sortir un cocodril de color pistatxo que va mirar-los molt seriosament i els digué:
- Què voleu, marrecz ? -
- Marrecs?- va dir la Mariona. -No som marrecs, som nens. Què no ho veus?
- Noméz veig un parell de marrecz maleducatz jo. Deixeu-me llegir tranquil
- Torna'ns la pilota – va dir en Lluc
- No puc fer-ho
- I tant que pots, només l'has de deixar anar
- Si uz la dono me la tornareu a llançar i em destorbareu un altre cop la lectura 
- No hem sigut nosaltres sinó la Violeta, que sempre ens molesta – va replicar la Mariona
- Doncz que vingui ella a buzcar-la – va dir el cocodril
- Uf- va sospirar la nena- ja veig que no entens res
- Que no éz amiga vostra? - va preguntar el cocodril
- Noooo! - van cridar alhora els nens -Sempre ens fa empipar i a vegades ens pica. La Violeta no té cap amic- va dir en Lluc
- No és el meu problema. Deixeu-me llegir
- Si no ens la tornes la meva mare em renyarà – va dir la Mariona, una mica plorosa.
- Us la tornaré si deixeu de zer maleducats
- No som mal educats! - va exclamar la nena
- D'acord. No hi ha pilota
- Molt bé, molt bé... què hem de fer? -
- Vosaltrez zabreu. Jo no em mouré d'aquí – va dir el cocodril, amagant-se al fons del calaix
Tot el dia els dos nens van estar molt atents a classe, van resoldre molt bé els exercicis de matemàtiques, van acabar-se el plat de llenties del dinar i van ser amables amb tots els companys de classe. Fins i tot la Mariona, malgrat no li tocava fins la setmana vinent, va endreçar l'estanteria dels contes i en Lluc va regalar sis cromos a un nen de primer sense demanar-li res a canvi.
Quan quedava poca estona per plegar, vam tornar a la classe de sisè a buscar la pilota.
- Cocodril, cocodril, on ets?- van cridar just entrar per la porta
- Qui hi ha? - va dir una veu des de dins l'armari
- Som nosaltres, és clar- va respondre en Lluc – Ens hem portat bé tot el dia, ja ens pots tornar la pilota
- Pilota? Quina pilota? va respondre el cocodril
- No despistis, cocodril! - va dir la Mariona tot obrint el calaix – Ens has dit que si ens portàvem bé ens la tornaries i ho hem fet
- No penso que hàgiu fet rez d´especial- els va dir, fregant-se els ulls
- Com que no? He regalat sis cromos a un nyicris de primer! - va dir en Lluc.
- I jo he endreçat els contes! - va dir la Mariona
- No n'hi ha prou
- I què més hem de fer?
- Per exemple, zer amables amb algú que no té amics – va dir el cocodril, amagant-se al fons de l´armari
La Mariona i en Lluc van mirar-se. -I ara què fem?- va dir la Mariona. I en Lluc va arronsar-se d'espatlles.
- Creus que el cocodril vol ser amic nostre? - va dir en Lluc
- Si volgués ser el nostre amic ens hauria tornat la pilota – va respondre la Mariona
- No crec que jugui a voleibol amb la pilota – digué en Lluc
- Jo tampoc, té els braços massa curts! - va dir la Mariona
- I la boca massa gran! - respongué en Lluc, enriolat.
- I les urpes massa afilades! - va afegir la Mariona.
De cop i volta en Lluc va assenyalar amb el dit al seu davant.
- Ostres, la Violeta! Marxem que encara vindrà cap aquí – va dir
- I si ella fos “algú”? – va dir la Mariona
- És clar que és algú. Ja t'he dit que és la Violeta
- No Lluc. Vull dir que potser si som amables amb ella el cocodril ens tornarà la pilota
- Apa que dius, ens fotrà una pinya!
- No, ja veuràs. Violeta, Violeta, espera't
La Violeta va aturar-se i va mirar els dos amics, sense pronunciar ni una paraula.
- Escolta, Violeta. T'agradaria jugar a voleibol amb nosaltres?
- Que dius, nena. Si no teniu pilota – va respondre, sorneguera
- Si acceptes en tindrem, Violeta, t'ho prometo. Vinga, anem a buscar-la – va dir la Mariona. En Lluc no es podia creure el que sentia. Quan la Violeta s'adonés que no tenien pilota els faria una cara nova!
- Si és una trampa us en recordareu, nens – els va amenaçar la Violeta
Just entrar a la classe van veure la pilota al peu de l'armari. La Violeta va córrer a agafar-la i va desaparèixer, deixant els dos amics amb un pam de nas. La Mariona i en Lluc mai més van saber res de la pilota però aquesta ja és una altra història.  

30 comentaris:

  1. Si no tenia amics, es veu que s'ho guanyava a pols. Malgrat les bones intencions del cocodril... ho posava ben difícil.

    Un bon relat, ben divertit, Loreto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, hi ha gent que no ho posa fàcil. Gràcies, Carme

      Elimina
  2. Caram tu, això no acaba com un conte convencional, si al final no es fan amics... és a dir, que la maldat i les males puces sí que existeixen. Doncs jo m'he quedat amb un pam de nas, com en Lluc i la Mariona.

    I això de destacar unes paraules per sobre de les altres? És un exercici de fer un text que inclogui uns quants mots concrets?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els nens saben que hi ha d'altres nens així... perquè ens entestem a fer-los creure que no? :)
      No és cap joc de paraules, XeXu... és que estava imitant els contes d'en Geronimo Stilton (i d'altres). La veritat és que encara no tinc clar perquè ho fan així... per mantenir l'atenció dels nens?

      Elimina
  3. No sempre "triomfa" la bondat, tot i així es descansa molt millor.
    Pobrissons, quina peça la Violeta!! ;)

    Aferradetes i molt bon dia!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, més que guanyar o perdre la qüestió és estar contents amb nosaltres mateixos. Aferradetes, sa lluna

      Elimina
  4. un entretingut conté per iniciar l'any! bon any!

    ResponElimina
  5. Molt bona, m'ha encantat la història, és molt divertida. Pel que fa a les lletres les he reconegut al moment, tenen tot el segell de Geronimo Stilton. Amb la meva néta fins l'escenifiquem.
    Et felicito.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Josep. A la meva filla també li encanta en Geronimo, tot i que encara li costa llegir-lo

      Elimina
  6. Un conte molt ben explicat, però no sé si és l'ideal perquè els nens aprenguin a ser amables amb tothom , diria que ben al contrari...El cocodril, no devia preveure la reacció de la Violeta!
    Ai la quitxalla!
    M'ha fet gràcia que els nens no es peguen, sinó que es piquen; jo sempre ho havia dit així.
    Petonets festius.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però potser poden aprendre d'altres coses... i si no aprenen res és igual, només és un conte :)
      Crec que es diu "picar" i que "pegar" és un castellanisme, això si, força habitual.
      Petonets i bona nit ! (per mi no tant festius, avui ja he començat a treballar :))

      Elimina
  7. Ostres m'he quedat tan parada amb el final, com els nens sense la pilota!. La bondat i les bones intencions no sempre triomfen, vaja..., ja ho té la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, i els nens ho aprenen ràpid... per força! Una abraçada. Audrey

      Elimina
  8. Loreto, aquí al Bages diem picar, no pegar, de tota manera ho preguntaré. Els de Barcelona hem de preguntar ...

    ResponElimina
  9. Oleeee, bon final!! Tens tota la raó, de vegades tendim a tancar els contes perquè siguin macos i la realitat molt sovint no és pas justa. C'est la vie! M'ha agradat molt també que l'animal màgic, en aquest cas, els doni una lliçó que no acaba bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sílvia. És curiós però quan els destinataris són nens encara tendim més a escriure finals macos.

      Elimina
  10. Quina peça la Violeta! No m'estranya que no tingui amics...
    Bon final, no me'l esperava.

    ResponElimina
  11. No zabem quin llibre llegia el cocodril de la claze de zizè...

    Fita

    ResponElimina
  12. M'ha encantat, Loreto! M'ha transportat a la meva infància i m'ha recordat, el teu relat, a d'altres que llegia quan encara era petita, les meves primeres lectures. Preciós! :D

    ResponElimina
  13. Es confirma que les bones intencions i propòsits, i el camí de sacrifici que cal recórrer per arribar a una bona entesa, no sempre obtenen recompensa. Pot molt ben ser una premonició política del que ens espera... sense pilota i sense...
    Metàfores a banda, bon conte, Loreto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui, millor que no creguem en aquest tipus de premonicions... Moltes gràcies, Olga

      Elimina
  14. Josep ha dit...
    Hola Loreto, perdona que no t'hagi contestat abans, no he pogut. Ho sento molt.
    Aquí et deixo la meva contestació per si no et va bé tornar al meu bloc.
    El cas de Panamà no és exactament igual. Aquesta empresa que ja havia tingut problemes en altres països fa el que moltes. Estan acostumades a fer- ho aquí. Entrar en un concurs i donar un pressupost baix, i clar els donen l'obra. Després a mig construir demanen més amb la vella excuse que allò no entrava en el pressupost.
    El cas dels poliesportius, piscines i un munt de coses ha estat la ruïna de molts ajuntaments. Aquí a Balsareny (3500) habitants, no ha passat perquè el que es va construir va ser una guarderia, sense cap excés, la veritat, i perquè l'altra era molt antiga i com no entrava en les normes, ni es podia solucionar l'han deixat com a escola de Música. Però és veritat que hi va haver un temps que mig poble volia gespa al camp de futbol gran i el de la canalla. Amb el dineral que val només el manteniment.
    Ah! Mira com és la gent que a un quilòmetre d'aquí en direcció al Pirineu, està Navàs, (6000) habitants i té un poliesportiu que molta gent voldrien a Barcelona. A dos quilòmetres cap a Montserrat està Sallent (6000) habitants, un altre municipi amb tot, jo que crec que no costa tant anar a un lloc o anar a un altre.

    Salutacions

    dijous, 9 gener de 2014 15.34.00 GMT+1 Elimina

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també penso que no costa tant. Més aviat devia tractar-se de "mireu si sóc bon alcalde, mireu quin pavelló que us he fet" i cap poble, per més petit que fos, volia ser menys.

      Elimina
  15. La pilota pot arribar a ser màgica. Sempre, sempre hi ha un bri d'esperança.

    ResponElimina