diumenge, 22 de febrer del 2015

Anar a missa



Falten cinc minuts per les set de la tarda. La mainada és a punt de sortir de l'esplai, pares, mares, avis i àvies esperem sota un plugim prou dèbil perquè no sigui necessari d'obrir els paraigües.
Una família s'encamina cap a l'església, a l'interior algunes persones grans ja esperen assegudes als bancs mentre, a fora, d'altres enraonen animadament vés a saber de què.
Observo la família una altra vegada, diria que és de les tradicionals: pare, mare, fill i filla, però potser m'equivoco. Cap dels seus membres no va gaire mudat, més aviat sembla que vinguin d'un centre comercial i estiguin fent temps per anar a sopar a  una hamburgueseria. S'aturen un moment a saludar un conegut i tot seguit, amb tot naturalitat, entren a l'església i s'asseuen a un dels darrers bancs. Per mi és una escena insòlita, tanta seguretat em desconcerta. 

Especular sobre l'existència d'un Déu, el cristià o qualsevol altre, em sembla un exercici interessant, una obertura de la intel·ligència. Contràriament, pensar que el nostre Déu és el bo o obstinar-nos a negar qualsevol possibilitat que existeixi un Déu, és tancar-nos a seguir rumiant, a fer-nos preguntes, a avançar.

Diuen que la teologia és la “ciència” d'allò que no pot ser conegut i, per tant, dins d'aquest àmbit, quan volem afirmar alguna cosa hem de fer-ho mitjançant la revelació, que no és altre cosa que creure amb els ulls clucs o, dit d'una altra manera, tenir fe, una actitud associada a la voluntat de creure i a la confiança però mai a la raó.  

37 comentaris:

  1. tan senzill com que no hi ha cap déu, per més que es mati en el seu nom.

    ResponElimina
  2. Jo no ho trobo gens senzill.
    Més aviat coincideixo amb tu que és interessant.
    No crec en cap déu, però qui sóc jo per assegurar que no existeix?

    Creure que déu existeix és només una creença.
    Creure que déu no existeix, també és una creença.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Del tot d'acord! Una creença lliure i, per tant, positiva

      Elimina
  3. que cadascú cregui el que més li agradi o convingui, però que mai una religió mati en nom del seu deu, això no.

    ResponElimina
  4. Quan naixem ens expliquen que existeix Déu, i tendres com som, fem un acte de fe i ens ho creiem.
    Finalment, quan som adults, hi ha qui perd la fe i qui la conserva. No es pot triar: hi ha fe, o no n'hi ha.
    Qui té la raó?
    I si Déu existeix quin és el veritable? El que anuncià Abraham o Moisès? El que anuncià Buda? El que anuncià Jesús? El que anuncià Mahoma? El Manitú?
    Etc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si realment no podem triar, per creure hem de voler creure, no?

      Elimina
  5. A mi també em sembla més honest estar obert al dubte que tancat en les certeses. Sóc creient des que era petit. Primer amb aquella fe tan poc raonada, d'estampeta d'àvia -la meva àvia ho era molt! Després vaig viure aquesta fe mentre em feia adolescent i em plantejava moltes coses més. Els escoltes, la relació amb comunitats de base… em va fer aprofundir-hi i "raonar-la". Sí, existeix també una fe que s'interroga i avança en el dubte.
    Ara ja sóc gran i no sé massa on sóc en aquest tema. Però alguna cosa molt dins meu encara m'hi fa sentir còmode. Res, esclar, de grans devocions ni dogmes. Em sento molt proper d'aquells que han fet de la religió una manera més d'interpretar la vida i viure-la amb solidaritat…Com Pere Casaldàliga. I també hi ha científics i poetes, com David Jou, que mostren que una altra aproximació és possible. Perdoneu si ha semblat un "sermó", res més lluny de la meva intenció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una fe que s'interroga i avança en el dubte... Ho has explicat molt bé, aqta és la fe que voldria.

      Elimina
  6. Volem una resposta a un perquè, que no podem assolir amb els coneixements que tenim, per això no existeix el que que no comprenem i segurament , estem en un error ....quants conceptes han canviat , afortunadament, a través del temps i el coneixement, precisament ! Quantes coses existeixen i no les veiem pas....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, aqta mania de voler trobar explicacions per tot ens ha fet progressar però tb ha fet molt de mal.

      Elimina
  7. La raó ens obliga a qüestionar-ho tot i a donar mil voltes a les coses, molts cops sense arribar a treure'n cap conclusió definitiva. La fe cega, en canvi, és inapel·lable perquè entra dins de les creences i no admet discussió.

    ResponElimina
  8. Molts dubtes i poques respostes...
    Les creences són tan amplies com les persones.
    Déu?, jo estic més per les persones.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, les creences ben enteses són apassionants encara que primer són les persones. Sempre!

      Elimina
  9. La religió és un tema del que no m'agrada parlar, perquè sembla que tothom tingui la raó, pensi com pensi...
    Jo soc creient i respecto als que ho són, als que són d'una altre religió, els que no són de cap...El mateix respecte que demano pels que som creients, que no fanàtics. Una cosa tan senzilla, com que una família vagi a missa, ho trobem estrany... Només estan posant en pràctica les seves creences.
    Existeixen un fotimer de coses que no les entenem i ens les creiem...
    Recordo una frase que he sentit a dir "qui no creu en Déu, creu en les bruixes",( un petó per la Bruixeta), i suposo que el què vol dir, és que en algun moment de la nostra vida tots necessitem creure en alguna cosa ( el què sigui) que ens doni pau i serenor...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però creure perquè necessitem creure... no sé si es creure

      Elimina
  10. La creença en Déu la tenim associada a pertànyer a l'església catòlica i potser no és ven bé així.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso que cadascú té la seva manera personal de creure, i potser no calen etiquetes...

      Elimina
    2. Jo tb ho crec, a més l'església catòlica no és precisament un model a seguir

      Elimina
    3. Estic d'acord amb tu, però crec que és lògic perquè és l'expressió religiosa que hem "mamat" des de petits i que, d'alguna manera, ha conformat la nostra manera de veure el món (les humanitats, l'art…etc). Estic segur que, si haguéssim nascut en un altre lloc, sentiríem com a propera la manifestació religiosa d'allà.
      Es clar que avui dia amb un món tan global, també l'espiritualitat s'ha diversificat i estem en contacte amb moltes altres visions de la trascendència.

      Elimina
  11. A mi com a ateu m'interessen alguns aspectes de la religió. Antropològics, mitològics, fins i tot històrics. Respecto la religiositat de les persones però em costa més respectar les organitzacions religioses.

    Ahir mateix, sense anar més lluny, em comentaven el cas d'una escola concertada religiosa que no ha contractat un professor de música per ser ateu. El sou d'aquest professor l'hauria pagat la generalitat amb els impostos de tots (ateus i creients de totes les religions que hi ha a Catalunya) però l'escola es permet refusar-lo en base a les seves creences.

    Aquesta discriminació, que és anticonstitucional, passa a molts llocs i mai serà condemnada per la Justícia espanyola.

    L'Església té encara privilegis que li van ser concedits per això que avui anomenen "la casta". Exempció d'impostos, subvencions, apropiació de propietats a molts municipis de manera dubtosa...

    Sortosament, avui en dia el nivell d'intromissió del catolicisme a les nostres vides ha baixat molts graus respecte a ara fa 50 anys. Es pot viure sense anar missa, sent gay o sense haver d'anar a avortar a Londres (les nenes riques) o al carnisser del poble (les pobres). Encara hi és la voluntat d'intervenir en la vida pública però per sort, la majoria de catòlics prioritzen el seu propi criteri al del seu capellà.

    El catolicisme, no obstant això, té un missatge positiu: Déu és amor. Estimeu-vos els uns als altres. La redempció de l'home ha de venir de l'amor.

    Els cristians que han entès que aquesta és la part important i que viuen les seves vides d'aquesta manera crec que han de ser feliços, que aquest missatge els ajuda a ser feliços, els fa millors persones i fer més feliços els altres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi estic d'acord. Al final haurem de dir "crec en Déu malgrat l'església catòlica" :)

      Elimina
  12. Quina gràcia que plantegis de manera molt sensata dubtes raonables sobre la creença, més que sobre l'existència, i que el primer comentari sigui així d'intolerant, justament de la manera contrària com tu dius que s'ha de ser, tant per un cantó com per l'altre. M'han agradat alguns dels comentaris, però em quedo amb el de la Carme. I amb el respecte, sobretot. Jo no crec, però no sóc ningú per dir que no hi ha un Déu. També he conegut gent creient que no ho fa només com a acte de fe, sinó que empra la raó per justificar la seva creença, i he de dir que és molt interessant parlar amb ells, et sorprèn. És més, aquesta gent entenen també que tu pensis diferent. Encara que no us poseu d'acord mai, tant és, perquè cap dels dos no intentarà convèncer l'altre, això està molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs la veritat és que conec a poca gent creient -tret d'algunes persones que ho són perquè abans tothom ho era, que mai no s'han plantejat no ser-ho- però m'agradaria conversar-hi des de la tolerància. Ha de ser interessant.

      Elimina
  13. Per gustos i creences... els colors. Fa massa temps que vaig deixa de creure en res....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com ha dit la Ma Roser, potser no hem de posar etiquetes però tots creiem en alguna cosa, encara que no sigui de l'àmbit estricte de la religió

      Elimina
  14. La fe de la meua sogra em va donar ànims en el primer mes de vida del plançonet, aquell mes en què ens vam debatre entre la vida i la mort. La fe meua, la que em fueteja entre creure en la paraula i creure en els actes, és la que em dóna forces quan entro a l'hospital per assistir a la malaltia o a l'operació dels de casa. N'he vist de molts tipus, de fe, i algunes no m'agraden per la seva hipocresia.
    Si ha de servir per alguna cosa, no és gens fàcil explicar si creus, ni defensar-te, ni estimar a l'altre perquè també pertany al mateix gènere que tu, l'humà.
    En XeXu ho exposa amb una claredat absoluta, i la Carme també. Ara, la intolerància envers la religió sense usar la raó com a eina per explicar-la, la trobo molt cruel.

    (Perdona pel rotllo, però has tractat un tema que sempre em fa pensar...) :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser la clau està en la reflexió, la tolerància i la llibertat. Hi ha moments en que tots necessitem creure, és ben cert.

      Elimina
  15. Jo no crec amb cap déu, però no sóc ningú per assegurar-ho. Penso que ningú ho pot assegurar.
    Dins de tot això estic d'acord amb les paraules d'August Garcia citant a Pere Casaldàliga (que morirà i ja veuràs com no serà reconegut com es mereix) I també a David Jou.
    Per mi no ens ha fet cap sermó.

    Gràcies Loreto!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, jo tp crec q l'August hagi fet cap sermó: s'ha explicat molt bé.
      Ningú no pot afirmar o negar res, això és el més interessant de la religió.

      Elimina
  16. No sé si Deu existeix o no. Qui ho pot saber del cert? El que sé és que jo necessito creure. En molt moments de la meva vida aquesta fe m'ha ajudat. Crec en el meu Deu.

    ResponElimina
  17. Bé, jo no em plantejo si existeix o no, senzillament ho accepto com una possibilitat, i dins d’aquesta incertesa m’agrada pensar que existeix alguna cosa allà , fora del nostre abast, amb qui es pot parlar. Una oïda atenta amb qui xerrar quan tens un d’aquells dies en què tot es fon i tot es posa negre. Que no jutja, que no sentència i sobretot, sobretot, que té sentit de l’humor. Sóc creient? Crec en Déu? No ho se, però m’agrada parlar amb ell.

    ResponElimina
  18. Diuen que Déu va crear un paradís per a home i dona. Ara només hi habita ell.

    ResponElimina