diumenge, 29 de març de 2015

Mira quin "guau-guau"

 Conec pares i mares que, tot i que no els fa cap vergonya reconèixer que mai se'ls acudiria obrir un llibre per gust (o, fins en fan certa apologia), voldrien que els seus fills llegissin més i millor que els seus companys de classe, que es convertissin en els pixixis d'una lliga de lectura que només té sentit dins del seu cap.
Els primers anys, aquests pares acostumen a freqüentar la secció infantil de la biblioteca, observant com els seus plançons remenen contes i animant-los, de tant en tant, a anomenar en veu alta algun element “Quin és aquest animal? Un guau-guau, molt bé, és un guau-guau”. Però quan els nens creixen i comencen a fer activitats extraescolars interessantíssimes (o sigui, futbol o dansa) , ja no se'n recorden ni d'on és la porta de la biblioteca.

Malgrat tot, pels que ens agrada llegir, sempre serà preferible aquest estil educatiu que el d'aquells pares que ni tant sols fan això. Tot i que anomenin “guau-guaus” als gossos.  

48 comentaris:

  1. Al que et refereixes a vegades a alguns pares se'ls escapa aquesta manera onomatopèica d'anomenar els animals. Què hi farem! Crec que fins i tot pels petitons és més senzill dir-ne gos.
    Em desvio una mica del tema Loreto, però m'hi has fet pensar en això dels guau-guau.
    Quan érem petits a casa teníem la col·lecció de Tintins. Els pares ens els compraven en català (10 pessetes més cars que en castellà)
    El Milú català català deia bup bup i el castellà guau-guau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es com el riure: ha ha en català i ja ja en castellà

      Elimina
    2. Espanya sempre fa més siroll en tot, Loreto!! :-DD

      (Un petó...)

      Elimina
  2. Millor un "Guau/Bup" que un "Brètol, què no has vist que això era penal....!!!!!" amb acompanyament de cop de peu. Ho dic per experiència...

    Un petonet, maca!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La llàstima és quan, superada aquesta etapa, qualsevol llibre és un "conte", i tots els contes tenen Ventafocs dins seu.

      :-(

      Elimina
  3. Que els nens siguin lectors depèn molt del exemples...de casa, és clar!, per mot que a l'escola s'hi esforçin.

    ResponElimina
  4. Ja ho han dit, però l'exemple que dónes és molt important perquè els fills segueixin el teu camí. Però és clar, hi ha coses que no es poden simular. Si ets lector de veritat, és probable que aconsegueixis despertar l'interès lector als fills. Potser no, però hi ha moltes més possibilitats, penso, que si no ho ets i pretens que ell o ella ho sigui. Predicar amb l'exemple és la via, encara que després serà el que voldrà. Però molt has de mantenir la farsa perquè et surti lector quan tu no ho ets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades penso que és millor no voler influir a la mainada, que descobreixin la lectura per sí sols i d'altres penso que és bo parlar-los de llibres. Es difícil, suposo que depén de cada nen

      Elimina
  5. Avui he vist dos balcons que m'han fet pensar en tu...

    Em fan molta ràbia els pares que diuen guau guau... Grrrrr...

    ResponElimina
  6. Un tema complicat.
    Saps que sóc lectora, molt... he intentat fins a certa edat comprar llibres, comparir lectures, explicar què llegim i sentim en fer-ho..
    Però en arribar la pubertat, cap, CAP, dels quatre ho ha seguit...
    Jo confio que encara hi som a temps, no perdo l'esperança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha gent que comença a llegir de gran... Vés a saber!

      Elimina
  7. A les cases que hi ha llibres sempre en solen sortir lectors, a les que no....sempre serà més difícil

    ResponElimina
    Respostes
    1. A casa hi havia els que donaven a la Caixa. Vaig llegir-me Papillon als 11 anys...

      Elimina
  8. Era un gos poc expressiu, els xiquets li deien guau a seques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. :-) Tu sí que ets un clàssic

      WOW! (expressament)

      Elimina
  9. Hi ha una diferència entre el que s'és i el que es voldria ser, i el que es voldria que fossin els fills.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però la lectura no és ben bé la personalitat, Helena. I els còmics? Vols dir que qui llegeix còmics és poc profund?
      No sé, mai he demanat que es llegís allò que des de fora es considera "un clàssic".

      Elimina
    2. Però és curiós que persones a qui no agrada llegir tinguin tant d'interés pq els seus fills llegeixin. A mi no m'agrada el futbol i no tinc cap interés a que la meva filla sigui futbolista... És pot viure sense llegir - si no en tens la necessitat-

      Elimina
  10. Crec que és molt difícil que isquen lectors de pares no lectors. Però a l'inrevés sí que passa: no lectors de pares lectors. És curiós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, jo seria un cas de filla de pares no lectors. Però crec que va ser gràcies a un bon professor de català

      Elimina
    2. Però en general, passa menys... Afortunadament, en l'educació no hi ha res matemàtic ni infal·lible.

      Elimina
  11. Els fills imiten tot el que veuen a casa. I si es dolent encara ho imiten més... però això no ve al cas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I si els pares ho fan d'amagat i, com tot, s'acaba sabent, encara més!!

      Elimina
  12. Certament, si de petits veuen llegir als pares tenim molts números de que aquests nens s'aficionin a la lectura. Encara sort que alguna vegada els han portat a la biblioteca, hi ha pares que ni tan sols saben on coi és aquest edifici

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí però és una llàstima que quan tenen edat de llegir sols i descobrir les seves lectures preferides deixin d'acompanyar-los a la biblioteca

      Elimina
  13. Jo vaig tardar molt a afeccionar-me a llegir i a casa hi havia els llibres del Circulo de lectores que llegia el meu pare. Els meus fills sempre han tingut llibres des de petits i n’hem llegit plegats un munt, però ara cap d’ells és lector.

    Crec que l’important és que a casa se’ls hi facilitin les eines necessàries per poder tenir llibres a l’abast sempre que vulguin, sense obligacions, ja sigui comprant-ne, de la biblioteca de casa, de la pública o d’intercanvis entre els amics. I si volen llegir, espero i desitjo que els hi arribi el moment. I si no llegeixen, em sabrà greu, però serà per la seva decisió no serà per la manca d’oportunitats, ni per les haver-li facilitat l’accés als llibres. I, penso també que els extraescolars que van més enllà de les lectures també poden ser, com tot, molt enriquidors.

    Mai dels mais ni guau guau, ni bup bup, ni miau, ni mam...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no hi crec gaire, en les extraescolars, i molt en el joc a casa, en els beneficis d'avorrir-se. De totes maneres la meva filla fa funky després d'escola pq ho va demanar i pq no els exigeixen gaire, és com jugar. Els nens i nenes que tenen totes les tardes ocupades em fan una mica de llàstima, encara que entenc que és difícil conciliar feina i nens.

      Elimina
  14. jo millor diria bup bup que els guau guau deuen ser unionistes .....jo he llegit des que que em vaig aprendre ....és calr que veia el pare llegint i jo també volia fer-ho si a casa no veuen llegir malament

    ResponElimina
  15. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  16. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  17. Em fa l'efecte que hi ha pares que només volen exhibir les habilitats dels nens mentre encara són petits i fàcils de controlar. Després, tot es complica i vénen els conflictes generacionals.

    ResponElimina
  18. Em sap greu, Loreto, però m'ha repetit el comentari 3 cops. :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és com si creguéssin que si els fills són els millors en tot, els pares també ho haguéssin de ser. En canvi quan són grans i prenen decisions equivocades, els pares no hi tenen res a veure.

      Elimina
  19. Jo a les biblioteques hi veig de tot. Des dels pares que els hi ensenyen a dir gua-gua, fins aquells que si el nen agafa tres llibres de contes per endur-se'n, ells només li deixen agafar un i el nen es queda amb un pam de nas, i no ho entén. O altres que "El dia del Conte" és l'únic dia del mes que s'acosten a la biblioteca.

    Un dia vaig llegir d'un escriptor que deia que val més llegir el "Lecturas" que res, almenys llegeixen alguna cosa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo vaig decidir controlar el nombre de contes que s'endu la meva filla perquè n'havia arribat a tenir més de 10 i no se' n llegia cap. Ara el màxim són tres i sembla que funciona. Això sí, ja és prou gran per entendre'n els motius.
      Jo sóc el tipus de mare que deixa la filla llegint a la secció de nens grans i ella se'n va a la secció de novel.les.

      Elimina
  20. No sé com una persona agafa el gust per la lectura i una altra no. En el meu cas no va ser ni per facilitats en la família, no hi havia llibres a casa, ni per la biblioteca del poble on semblava que els nens si agafàvem un llibre el podríem espatllar. En canvi, d'adolescent devorava llibres i encara ho continuo fent ara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com han canviat les biblioteques, doncs! Encara que potser encara haurien de canviar més, especialment pel tema de silenci sepulcral que alguns treballadors volen imposar en segons quines zones (i que potser no caldria).

      Elimina
  21. De menuda sempre em van interessar més els contes que les joguines i no és pas que els meus pares llegissin gaire.
    A casa si, el meu home era un lector voraç i jo no em quedava erera. Les filles van agafar l'habit, una més que altres.
    O sigui que en la mateixa família és troben dos maneres de descobrir la lectura: una de manera espontània i altres per l'exemple dels pares.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs igual que jo, Glòria. De vegades crec que m'agradaven els llibres precisament perquè a casa no els donaven cap importància.

      Elimina
  22. Loreto et deixo una part de la contestació meva al teu comentari al meu bloc, sobre l'Autisme. Hi ha inclús persones amb autisme definides com a savants que, independentment del seu grau d'afectació, estan dotats prodigiosament per la música, els escacs, el dibuix o les matemàtiques. I molts d’ells treballen.
    Per tant l'autisme no va necessàriament unit a un retard mental, molts professionals intenten que es considerin discapacitats socials més que discapacitats mentals o intel·lectuals. Crec que la pel·licula “Una ment meravellosa” tracta d'aquest tema. El que no recordo és si era Autista o Esquizofrènia, perquè em tots dos casos poden ser-ho.
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Era esquizofrènia :) No em semblaria malament que consideressin l'autisme una afectació social, però cada cas deu seu diferent. Bon cap de setmana llarg.

      Elimina
  23. Personalment em quedo amb la idea que és una forma bastant bona d'interactuar amb els fills petits i intentar la moltes vegades inútil tasca que agafin gust per la lectura. Guau -guau o gos, que mes dóna, el cas és fer-los prendre interès pels llibres

    ResponElimina