divendres, 19 de juny del 2015

Escriure!

 “Un violinista i un gat em van empènyer a mirar-me les coses des d'angles diferents dels habituals. Ho vaig comentar, en confiança, als meus personatges que ja vivien a Jo confesso, i ells sense encomanar-se a ningú, van fer servir les meves reflexions com si fossin seves. No et pots fiar ni dels teus personatges.” Jaume Cabré

Les obres importants sempre són inspirades. La literatura fantàstica té sempre aquell punt de somni” Jacobo Siruela

Feia dies que recordava els somnis. Si em desvetllava a mitjanit, a més, era capaç de reprendre el fil allà on l'havia deixat. No és que el material oníric em servís per construir la novel·la, de fet, n'aprofitava ben poca cosa, però aquella agilitat creativa em donava molta confiança a l'hora de posar-me a escriure.
Més tard, asseguda davant l'ordinador, els dits es movien sols i, com per art de màgia, les paraules anaven sorgint lentes però constants. No havia de patir per res perquè els personatges vivien, encara que només fos dins la pantalla de l'ordinador, i eren ells els que escrivien la història. Tant d'esforç havia valgut la pena, estava convençuda d'estar creant l'obra de la meva vida.



Bonic, oi? Llàstima que no sigui veritat. Per més teoria de l'escriptura que conegui, per més exercicis pràctics que realitzi, els meus personatges no reflexionen ni decideixen per sí sols. Al contrari, són submisos, en prou feines saben expressar-se, parlen d'una manera sospitosament similar, la majoria no són sincers i, aquells que ho són, no ho semblen. S'apaguen constantment, com si se'ls hagués acabat la bateria, i és impossible de tornar-los a engegar.

Per reposar llegeixo novel·les clàssiques i contemporànies: històriques, fantàstiques, realistes, terrorífiques, quotidianes, filosòfiques, eròtiques, negres, romàntiques, d'aventures... i em pregunto: com s'ho maneguen els escriptors i les escriptores per fer-ho tant reconsagradament bé?



17 comentaris:

  1. Tu escrius molt be, passa que no sempre, les musses, ens visiten.
    No decaiguis :)

    ResponElimina
  2. Es podria parlar de talent, però no crec que sigui, en absolut, només això. Trobo que construir personatges creïbles és molt difícil, perquè nosaltres som un, i ells són molts, i se'ls ha de donar un toc diferent a cadascun. I no només en el nostre cap, els i les qui ho llegeixin també l'han de percebre. Per això crec que la teoria que es pot aprendre al respecte és poc útil, a cadascú li servirà una cosa o altra. Tira pel dret, exagera una mica els seus caràcters, els que els vols donar, que segur que tens clar, porta'ls a l'extrem, i en repassades posteriors ja tindràs temps de suavitzar-los per fer-los més creïbles. És una idea. T'hi pots divertir i tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és mala idea, XeXu. Costa sortir d'un mateix per convertir-se en un altre i això, per sort o per desgràcia, es percep en els textos

      Elimina
  3. No és gens fàcil escriure bé, a part dels coneixements que has citat, CREC que l'ànima hi juga ser la protagonista, amb dues companyes més, la imaginació i la fantasia. Tot plegat crea la màgia necessari per omplir els maleïts folis en blanc...
    Posa't-hi que no ho fas gens malament!

    Aferradetes! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Buf, l'ànima... Si que demanes poc! Una abraçada, sa lluna

      Elimina
  4. Suposo que aquests escriptors que dius que ho fan tan reconsadagrament bé, tenen un do innat. I a més l'exerciten moltes hores diàries.
    Suposo que els amateurs han d'escriure sense pretendre arribar als nivells del Cabré o la Rodoreda.
    La vida té sorpreses. Potser amb la constància es poden assolir nivells dignes i (això és el més difícil) que interessin la resta de lectors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha tants llibres bons que qualsevol intent d'escriure alguna cosa d'interés sembla una imprudència i una presa de pél. I quants més llibres llegim, pitjor.

      Elimina
  5. suposo que a copia de talent, experiència i circumstàncies ....cada mestre té la seva manera de fer i d'escriure .....ma avia deia que el llegir ens fa perdre l'escriure

    ResponElimina
  6. Doncs a mi m'agrada molt com escrius Loreto. Que com s'ho maneguen?
    No fa gaires dies parlaven d'això mateix un parell de periodistes d'opinió. Deien que fer una columna diària és fàcil; fer-ne una cada setmana és més difícil; fer-ne una cada mes és molt difícil, i una cada any, gairebé impossible. Per això es van inventar la gent que fan novel·les pels altres. Jo crec que no és així, més aviat els hi dono la raó a tots els que et fan els comentaris.

    ResponElimina
  7. És bonic aquest paràgraf d'en Cabré, però a mi em va agradar més "Les Veus del Pamano"...
    Curiós això dels somnis, jo fa una temporada que els meus es repeteixen sovint, hauré de consultar alguna "pitonisa", he he...Els llibres suposo que treballant molt, perquè quan arribi la inspiració els agafi fent feina ( com deia el poeta)...tot i que suposo que hi ha persones amb aptituds especials...
    Bon vespre, Loreto.

    ResponElimina
  8. Sempre he pensat que airebé tots els personatges d'un llibre tenen alguna cosa de l'autor. Flaubert dient que Madame Bovary "sóc jo".

    ResponElimina
  9. El mateix em pregunto jo, Loreto, si ja costa escriure un relat "amb cara i ulls", com s'ho deuen fer per escriure TOT un llibre que es pugui llegir, que sigui amè i interessant? Un misteri.
    De tota manera com que tu ja escrius bé, potser es tracta de anar provant, fins que trobis la fórmula que a tu et serveixi.

    ResponElimina
  10. Jo també crec que és més una qüestió més de pràctica que de genialitat. De vegades també he tingut aquesta sensació de "Com s'ho fan per escriure tan bé?". Ep, i al contrari:"Qui coi ha publicat aquesta m* de llibre?".

    De tota manera, estar insatisfet és el primer pas per a millorar, no?

    ResponElimina
  11. Escrius bé, no t'hi amoïnis. Potser ho trobaràs quan no ho busquis.

    ResponElimina
  12. La gran avantatge nostre és que no ens hem de guanyar la vida en això, per això podem expressar-nos tal com ens surt. I per el que veus a la gent ens està molt bé com ho fas.

    ResponElimina
  13. Tot és agafar pràctica i treballar molt i molt; ja saps, allò de prova i error, i tornar a començar.
    Al final, el més difícil és que tot (estil, personatges...) sembli rematadament fàcil.

    ResponElimina