Em costa d'entendre a aquelles persones que quan un familiar proper pateix una desgràcia que li trastoca
el passat, el present i el futur, s'atreveixen a dir que “ha estat
una experiència que els ha fet créixer i millorar”.
Quin tipus d'egocentrisme malaltís els porta a justificar que
una altra persona, algú a qui s'estimen, s'hagi d'enfrontar a una situació complicada, vital, només perquè elles puguin treure'n profit?
Penso que les desgràcies arriben soles, perquè sí, sense motiu i
sense finalitat. No cal buscar culpables ni beneficiaris.
Començo pel final amb el qual estic totalment d'acord: les desgràcies arriben soles, sense cap motiu i sense finalitat. No cal buscar culpables.
ResponEliminaMalgeat això totes les coses tenen les seves conseqüències bones i dolentes. No pas justuficacions, no pas treure'n profit. Simplement conseqüències a partir d,allò viscut, d allò pensat, d'allò sentit. També hi ha persones que canvien molt les seves prioritats, els seus punts de vista a través d'un desgracia pròpia, no pas aliena. Crec que qualsevol desgràcia propera és una revolució interior. Sense que res justifiqui res. És així per necessitat d'adaptar-nos, de lluitar, quan tot canvia.
Jo no ho veig tan terrible.
Pot ser malaltís i egocèntric, en alguns casos exagerats, clar que si. Però jo en directe no n'he conegut cap que fos malaltís. Me'n ve un al cap de pel·lícula, això sí.
Les persones s'adapten com poden. Ho entomen com poden. Reconvertir-ho en creixement, per moltes persones, sempre serà millor que quedar-se amb la ràbia i el dolor pur i dur.
Em fas rumiar molt, Loreto. Es nota, en el que dius, un grau d'autoexigència altíssim. Continuo pensant-hi. I hi afegeixo les reflexions de la Carme.
ResponEliminaEl que en traiem o no en traiem d'una mala experiència hauria de ser totalment secundari. Sant Tornem-hi a dir que a tot li podem trobar una part positiva. Doncs miri, no, ha estat una gran putada i ja està. M'ho menjo, m'ho empasso, i si em torna a passar tornarà a ser una gran putada. Ja mirarem de fer alguna cosa que reverteixi la situació i que ens alegri la vida, però sempre reivindicaré el dret a estar trist, a no aixecar-nos al cap de cinc minuts de rebre una patacada. Compte, no vol dir que ens hàgim de rebolcar en la merda per sempre més, però els mals tràngols s'han de pair. En sortim més forts? No ho crec, probablement més insegurs i inestables. Són altres coses les que ens faran remuntar, no l'aprenentatge. Per algunes coses no estem mai preparats i ens les hem d'agafar tal com vénen.
ResponEliminaMentre ho puguem explicar...
ResponEliminaEm refereixo a una experiència pròpia.
EliminaSi es tracta del mal d'un familiar, millor ajudar i callar.
Penso exactament com tu, igual que tampoc crec que a un mateix, una malaltia l'ajudi a créixer i millorar...
ResponEliminaI tampoc entenc els que tenen algú estimat que gairebé és com un vegetal i diuen: mentre el tingui al costat...Ja s'han preguntat si aquesta persona se sent realitzada en aquestes condicions???
Si, ja sé que sona una mica dur, però...
Petonets, bonica.
Per norma les desgràcies mai venen soles, quan en passa alguna ja et pots preparar per que no serà l'única.
ResponEliminaLa gent que ho pateix i no ho mereix no en treu res de bo apart de saber sobreposar-se i tirar endavant. Com que tampoc hi ha altre camí, millor no haver-ho passat.
Del tot d'acord!
ResponEliminaPodem, poden, créixer sense patiment. Clar que quan arriba, cal ser fort i tirar, no queda una altra!
Entenc que la gent parla de que les pròpies desgràcies et fan créixer (no les desgràcies dels altres). No sé si ho comparteixo perquè no es pot generalitzar. Si que veig que a vegades ens dol molt una cosa que ens passa però, amb el temps, veiem que aquell fet ens va beneficiar d'alguna manera. Les crisis poden agafar camins diferents: ser una oportunitat o ser un perill.
ResponEliminaLoreto, és molt complicat tot, perquè fins i tot el que dius al final, que sembla tan senzill, a vegades no ho és. Si a les desgràcies a què et refereixes són malalties greus n'he viscut casos de veure com la parella s'ha separat per buscar culpables, i altres que si, que la parella ha crescut. Però la parella, no els familiars.
ResponEliminaTampoc no he conegut a ningú (i en se de molts) que tant els familiars com els amics s'atreveixen a dir una cosa semblant. Evidentment una desgràcia propera és una revolució interior. Això si!, però jo diria que això no és creixa ni millorar. És deixar les teves prioritats per ajudar i adaptar-se a una nova situació.
M'agradat molt el teu post.
En aquestes coses, els llibres d'autoajuda han fet molt de mal: no tot ens fa créixer ni té un matís positiu; de vegades és ben al contrari.De tota manera, crec que no totes les desgràcies arriben perquè sí; molts cops hi ha culpables i beneficiaris al darrere (penso, per exemple, en casos de desnonaments i de morts o malalties agreujades per culpa de la inoperància política).
ResponEliminaEstà molt de moda ara això de positivar les coses dolentes, etiquetant-les d'experiències i de motiu de creixement personal. Hi ha gent que ho veu així -sobre tot si ho viu un altre- i no és poden estar de fer saber la seva opinió, quan el que més agrairíem és que estesin al nostre costat sense pontificar.
ResponEliminaAixò és una mica semblat a donar consells que no es demanen.
Quant va morir el meu fill el comentari que més vaig sentir, i que més em va remoure l'estomac, va ser: "consolat pensant que ara és a un lloc millor". Jo girava cua i callava, però quan això ho va dir un familiar molt proper, la meva filla que tenia 17 anys li va respondre " millor que a casa amb els que l'estimem? ja em diràs on cony és aquest lloc que hi anirem tots".
ResponEliminaLa delicadesa no ´s el fort de la gent en cap cas... ho tinc molt clar des de aquell dia
Jo tinc alguna amiga que ha madurat molt amb l'adversitat, abans era una nena mimada.
ResponEliminales persones som diferents i reaccionem diferent a les coses que ens passen , de vegades si que és possible enfortir-se després d'haver passat un gran sotrac, un gran tràngol i de vegades cal molta ajuda per poder superar-ho , ara bé si el comentari està fent en sentit poc empàtic i amb la intenció de no implicar-se en el dolor aliè si es pot rebre com un ja t'ho faràs ....desconec les circumstàncies .....això si mai en cap cas s'ha de jutjar ni culpabilitzar només som responsables d'allò que depèn directament de nosaltres i en podem tenir una incidència real de tota altra cosa sobre la qual no en podem fer res doncs ve com ve i ja està
ResponEliminaÉs l'educació rebuda, principalment religiosa: tot dolor fa profit (sobretot si el passen els altres)
EliminaCrec que tens raó.
ResponEliminaSovint la impotència que sentim i l'empatia que experimentem quan a una persona que estimem li passa una desgràcia, fa que donem el màxim de nosaltres mateixos.
ResponEliminaSeria de desitjar, que mai ens manquin les forces per superar totes les desgràcies que ens puguin venir en el present o en un futur més o menys abstracte. :-)