dimarts, 5 de febrer del 2013

El lladre II











El narrador i el punt de vista II. El narrador testimoni no explica la seva pròpia història sinó la del protagonista. Per que resulti creïble ha de legitimar-se, o sigui, ha de dir per què sap allò que explica. Pot fer suposicions i deduccions però no és un omniscient, per tant no ho coneix tot.
El narrador protagonista, en canvi, explica directament el que li ha succeït a ell. 
Els diferents tipus de narradors poden combinar-se i elaborar un text polifònic.  

Per l’Oficina d’Atenció al Ciutadà on estic destinada hi passa gent molt diferent. La majoria vénen a denunciar furts de carteres i alguns, pocs, a retornar-nos-les.

Recordo el senyor Babot precisament perquè formava part del segon grup.  Va entregar-me un moneder de senyora de color beix i va assegurar-me que se l’havia trobat sota un banc del parc del Migdia, mentre passejava el gos. No contenia diners, només quatre targetes i alguns tiquets de supermercat.

El que més va estranyar-me, però, va ser la seva manera de comportar-se, ja que semblava més un detingut que algú que vénia a portar un moneder. No parava de bellugar-se i de guaitar el rellotge, es fregava les mans contínuament i, quan se m’adreçava, no em mirava els ulls. 
 
Quan vaig demanar-li el document nacional d'identitat no va accedir a ensenyar-me'l, malgrat vaig explicar-li que es tractava d’un tràmit administratiu. L'home em va garantir que no el duia al damunt i, per tant, no calia que insistís. A més a més tenia pressa perquè havia deixat el cotxe aparcat en doble fila. Llavors, com que només em calia un document oficial vàlid per identificar-lo, vaig demanar-li el carnet de conduir. Va buscar-lo de mala gana dins de la cartera i, esbufegant,  va deixar-lo damunt la taula. Vaig  recollir el carnet i vaig sortir de darrere la taula per anar a la màquina de fer fotocòpies, que està situada en el vestíbul de la comissaria. Quan vaig tornar, l’home s’havia esfumat. Des d’aquell dia l’he trucat quatre vegades al número de telèfon que consta en la base de dades per tal de retornar-li el carnet de conduir però mai no m’ha respost.
 

divendres, 1 de febrer del 2013

La literatura epistolar


Avui dia escriure una carta és gairebé romàntic. Entremig de paperassa, factures i resguards bancaris, però,  viatgen unes lletres molt especials: les que els infants envien als reis mags, al Pare Noel i fins al ratolinet Pérez.

No són tan emotives com les cartes des del front que ha recollit l'Eloi Vila ni estan tan ben redactades com les que van intercanviar-se Mercè Rodoreda i Joan Sales; Però  són dels nostres fills i filles i, només per això, ens meravellen.
Animem-los a escriure-les. Que  no es conformin a enumerar les joguines que desitgen sinó que omplin el paper de raons i il·lusions.  

I retem, de passada, un petit homenatge a un gènere que és a punt de desaparèixer.

http://www.illadelsllibres.com/2012/10/10/eloi-vila-presenta-cartes-des-del-front/