dijous, 7 de gener del 2016

Opressió (revisat ;) )

Quan en Jan López, un cop superada la reticència inicial, va fer-se càrrec de la botiga de queviures familiar no pensava que el camí fos tant planer. El negoci, que estava situat just davant del Museu Picasso, rutllava sol. Potser s’havia precipitat a posar-s’hi de cul i, gràcies a aquella petita botiga de barri que el seu pare havia engegat feia quaranta anys, sortiria del pou on havia caigut des que havia finalitzat els estudis d’història de l’art. No podia desaprofitar l’oportunitat perquè, tot i que en Jan sempre havia somiat treballar difonent arreu el patrimoni artístic de Catalunya i s’havia llicenciat amb matrícula d’honor, feia mesos que s ’havia afartat de picar portes. Ell podia adaptar-se a qualsevol situació, no com aquells “fills de papa” que, fora dels estudis escollits,  no serveixen per res de bo.



Al començament,  no va estalviar hores ni talent perquè tot fos perfecte, tal com havia vist fer al seu pare. I se’n va sortir prou bé, fins el punt de creure que estava destinat a exercir aquella professió.  Al cap i a la fi, provenia d’una família de comerciants, no d’historiadors, com podia haver estat tant neci?  


Però qui es pensa saber massa, té el cap de carbassa i  en Jan va pecar de confiat. Un dissabte, l’endemà d’haver sortit a ballar amb la colla d’amics, van enganxar-se-li els llençols i va obrir la botiga a quarts de quinze. Resignat i convençut que havia perdut per sempre els clients més matiners, en Jan va asseure’s darrere el taulell. “La clientela de tota la vida s’han de cuidar, no els fallis mai o deixaran de venir”, havia sentenciat el pare. Va mirar per la finestra, va veure que els llums del museu s’havien encès i va somriure sense saber per què.


Les campanetes de la porta van dringar i en Jan va fregar-se els ulls quan la senyora Lupe, la mestressa del forn de la cantonada, que acostumava a ser la primera clienta dels matins, va demanar-li una ració de llenties cuites. “Noi, avui se m’ha fet tard” –va dir-li-. Poca estona després van arribar els altres clients, com si no hagués passat res i, en comptes de les dotze de migdia, fossin les vuit del matí.


En Jan no se’n sabia avenir. Eren temps de vaques magres i tenia amics que havien provat d’engegar projectes molt més prometedors i no ho havien aconseguit. No se suposava que portar un negoci requeria sacrifici i que els errors no estaven permesos?


Va asseure’s a la cadira, va creuar els braços darrere el clatell  i va posar els peus damunt de la taula, només un moment per comprovar què se sentia. Esperava notar l’alegria que acompanya la sort i la promesa d'un futur encertat però, quan va mirar el sostre, les parets van caure-li al damunt. L’estança s’anava fent petita, fosca i pesant. Cada vegada li costava més de respirar. A fora, les llums del museu Picasso feien pampallugues: si ningú no feia res, no trigarien a fondre's.



19 comentaris:

  1. I d'on va sortir, inesperadament aquesta opressió? Si tot rutllava a cor què vols?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai!!! Bon any, Loreto, encara que ja portem una setmaneta, crec que no t'ho havia dit!!!

      Elimina
    2. Mmm, la clau està en els estudis d'art i el museu Picasso però pot ser que no s'entengui gaire. S'hauria d'interpretar...
      Bon any!!

      Elimina
  2. S'ha de tindre compte amb el que es desitja.

    ResponElimina
  3. Doncs deu ser que a mi això d'interpretar tampoc no se'm dóna massa bé, no he acabat d'entendre la relació que té una cosa amb l'altra...

    ResponElimina
  4. Ai, Loreto que ens fas començar l'any traient fum pensador...
    M'has fet pensar en aquell pagès que els àngels li feien la feina, mentre ell dormia...
    Però tampoc no hi ser veure la relació entre sentir-se feliç i l'opressió, perquè si tot li anava tan bé, de cop i volta el seu món s'enfonsa???
    Petonets pensatius!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veig que m'he passat, de sútil ;) sort que sempre és culpa de l'escriptor... El repassaré, sou un bon camp de proves!!!!

      Elimina
    2. Súbtil, volia dir súbtil, no sútil

      Elimina
  5. Potser no era que fos un bon negoci si no on era situat?, sense la llum del museu no hi ha venda?.
    No creguis, és sols una interpretació!

    ResponElimina
  6. Sembla que es va adormir assegut a la cadira?
    Va tenir un mal despertar...
    Bon any Loreto.

    ResponElimina
  7. bon conte per iniciar l'any ....aquest home va desoir la veu del seu cor que li deia que malgrat tot havia de seguir pels camins artístics i no entaforar-se dins una botiga

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí!!! I les coses que semblen bones, a la llarga poden no ser-ho :) Sembla que ara el conte s'entén una mica millor...

      Elimina
    2. Sí!!! I les coses que semblen bones, a la llarga poden no ser-ho :) Sembla que ara el conte s'entén una mica millor...

      Elimina
  8. Doncs si, no pot ser que el negoci passi per davant de l'art...Sempre cal seguir els somnis. L'art és llum, i no es pot permetre que el museu Picasso deixi de brillar!!!
    Encara hi és a temps que tanca el negoci i es dediqui a propagar el nostre art, la claror tornarà als museus...
    Petonets.

    ResponElimina
  9. Quan les coses son massa fàcils no és valoren, no s'aprecien. Potser no té anima de comerciant, però una botiga que rutlli és el somni de molta gent.
    I si tan desgraciat se sent que la traspassi i és posi d'historiador.

    ResponElimina
  10. Loreto, la Joana diu que potser no era que fos un bon negoci si no on era situat?, sense la llum del museu no hi ha venda?.
    No té res a veure, però tot sovint baixant pel carrer Aribau, o Muntaner (són iguals) hi ha unes llibreries molt antigues. No hi ha gens de llum. Jo no m’atreveixo a entrar. Vols la direcció exacta?

    ResponElimina
    Respostes
    1. A veure com continua la història... Precisament aquest any és dedicat al llegum cuit, diu avui el diari.

      Elimina