Temes protocol·laris

 - A veure, segons el siting tenim la taula presidencial i, ben bé al davant, dues fileres de VIPS

- Tres fileres

- Tres? No eren dues?

- No, al final han confirmat l'assistència quatre més

- I que farem amb les butaques  que no s'omplin?

- Posar-hi NO VIPS

- Alcaldes i regidors?

- Això mateix. Ordenats per nombre d'habitants

- Quina feinada, no?

- Tu coneixes a tots els VIPS?

- Només el delegat de Govern i algun diputat

- Com jo. I com ho farem per reconèixer els ambaixadors i cònsols?

- No sé, els haurem de preguntar quin càrrec tenen

- Ambaixadors primer, oi?

- Exacte

- El tractament és il·lustríssim?

- Sí

- Dels alcaldes també?

- Diria que sí. Els regidors només són senyors

- I els jutges?

- Crec que il·lustres

- És més un alcalde que un jutge?

- Ni idea. Per cert, ha trucat la segona secretària del senyor Ciro de Tovar Sanjuan. Exigeix asseure's al costat d'un superior o, com a molt, d'un homòleg.

- Quin càrrec té?

- No sé, haig de mirar-ho a la llista de convidats

- Sobretot hem de garantir que els VIPS no es barregin amb el públic general. Algú els haurà d'acompanyar fins a la butaca i tenir-los sempre controlats. El que no sé és com ho farem per reconèixer-los a tots...

-Tinc una idea. Aconsegueix-me un pot de pintura fluorescent per demà.

Arribat el gran dia, van col·locar-se a la porta d’entrada. -Endavant, endavant, poden seure a les butaques del centre. Mirin d’omplir els forats buits- anaven dient a mesura que s'omplia la sala.

- Señor de Tovar Sanjuan. Tengo asiento reservado- va dir un home menut, calb i altiu

Just en aquell moment una brotxa de pél de truja xopada de pintura verda fluorescent va encastar-se-li a la cara.

- És perquè tothom sàpiga que vostè és una persona important.

- Ah- va dir, desconcertat l’home, donant-se temps per reaccionar.

- Si li sembla bé, l’acompanyaré a la butaca.

- Muy bien, gracias. L'home va seguir-lo capcot. Enlluernava però no semblava massa convençut. Els dos companys van mirar-se: per l'any vinent haurien de revisar el protocol.

* Tot i que la història és inventada (no és igual el què voldríem que passés i el què passa) la vanitat d'algunes persones amb "trajo i corbata", no. 

Rupit i Tavertet

Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d'aquells que potser d'aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l'època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d'amor, dels bandolers, de l'Hereu Riera, d'En Serrallonga, i de Perot el lladre. El disset català és tota la Catalunya heroica i sentimental, és la flor del nostre cançoner i la túnica platejada de les nostres llegendes. I el poble de Rupit és això,un trosset viu, humilíssim i amagat del segle disset   català  ( ...)

Josep Maria de Sagarra (1894-1961)

Sabíeu que dos importants escriptors catalans van fer estada a  Rupit? 

Jacint Verdaguer va estar-se al mas del Bac de Collsacabra on, afectat per un profund trasbalsament espiritual, va escriure aquestes línies a Jaume Collell l'any 1886   “Ací en la soledat del Bac de Collsacabra he vist desfilar, l’un darrere l’altre, mos quaranta anys, i de tots em sento avergonyit. Podria resumir ma vida malaprofitada amb aquesta frase, tergiversant la de l’Evangeli: Male omnia fecit   '. 

Per la seva banda, Josep Pla va passar temporades al mas Corriol.  Mireu que va escriure: 

"(...) A mi m'hauria agradat d'ésser ric, per una sola raó: per no haver hagut de pensar en els diners... 

Tot això -i moltes coses més- m'ho deia Puget assegut en una poltrona a la galeria de la seva casa de Corriol, a Collsacabra, una meravellosa tarda de tardor. Corriol és una masia molt gran, oberta a quatre vents, acarada a migdia, amb dues teories d'arcs superposats a la façana -els de la planta baixa, els de la galeria del primer pis. Des d'aquesta galeria contemplàvem el paisatge. Ens sentíem envoltats com per un coixí de silenci deliciós. En el prat de davant de la casa pasturaven unes vaques. Més enllà, un poltre enjogassat i pelut passava el coll pel ventre d'una euga planturosa i solemne. Després, la terra feia una brusca depressió i l'entallada de Rupit es dibuixava sobre el cel. Més enllà, tremolant dins l'aire blavís, s'estenia la solitària i vasta Guilleria i a l'horitzó, flotant en la deliqüescència aèria, el Montseny era una forma evanescent."

Mas Corriol

Les dues fotografies dels balcons me les ha cedides la Sílvia, moltíssimes gràcies! (si encara no la coneixeu, no us perdeu el seu blog)