Mens sana in corpore sano

 

Tots els metges asseguren que practicar un esport de manera habitual és saludable per les persones, tinguin l’edat que tinguin i sigui quina sigui la seva condició física.

Ara bé, dedicar-s’hi de manera professional ja són figues d'un altre paner perquè el món de l’alta competició té més a veure amb l’espectacle que amb la bona salut. Així, mentre que antigament la gent anava al circ per admirar a l’home forçut o a l’home bala els ídols d’avui dia són en Killiam Jornet o en Leo Messi. Evidentment hi ha diferències però, en el fons, tot es redueix a la fascinació que les persones corrents sentim vers les que aconsegueixen fites excepcionals.

Per aquest motiu no entenc perquè alguns pares inscriuen els seus fills a alguns clubs esportius que, sota el pretext d'ensenyar als infants a ser responsables, es dediquen a engrossir-los l’esperit competitiu alhora que els exigeixen sacrificis que, sovint, ni volen ni poden acomplir.

Avui dia pocs nens tenen oportunitat de jugar pels carrers. No seria més adequat, doncs, que utilitzessin els pavellons per esbravar-se i fer esport de manera distesa en comptes d’atabalar-los amb horaris inflexibles, campionats inacabables i perspectives de futur  que difícilment assoliran?  

Per la majoria de persones fer esport no constitueix un ofici sinó un hàbit de salut, que no és poca cosa. La resta disposa de la Masia del Barça o del Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat.



Mares i pares que sobrevaloren la lectura

Els adolescents són –i han de ser- rebels. Han de qüestionar-se les normes i saltar-se-les. Han de desobeir als pares i patir per si els enxampen i han d’idear estratègies per sortir-se sempre amb la seva.

Fruit d’aquesta rebel·lia hi ha joves que, de manera sistemàtica, adopten gustos oposats a els dels seus progenitors. Tots coneixem a fervents seguidors del Barça els fills dels quals són del Madrid. O a xicots independentistes que han crescut en llars on predominava la ideologia espanyolista.

Fer de conseller pressuposa una jerarquia i una superioritat que molts joves no estan disposats a acceptar, sobretot si els consells provenen dels propis pares. Per això els psicòlegs no es cansen de repetir que la millor manera d’educar no són els sermons sinó l’exemple.  

Amb la lectura succeeix igual. En l’assaig “La lectura i la vida” l’escriptor, periodista i pedagog Emili Teixidor proposa als mestres d’entrar a l’aula amb una novel·la sota el braç, no per llegir-la als alumnes sinó  per servir-los d'exemple.

A casa, els nens i nenes han de veure que els pares gaudeixen de la lectura. Si no és així, repetir-los fins a l’extenuació “Nena, has de llegir” només servirà per generar frustració  a uns i  altres.   

És cert que mitjançant els llibres podem accedir a la cultura però també podem fer-ho a través del teatre, del cinema, de la música, de l’art o de les noves tecnologies. I en cap cas llegir és imprescindible per viure.