dijous, 12 d’abril de 2012

Racons peculiars


L’avió deixa enrere un corriol de fum, que alhora s’entrellaça amb els núvols que amenacen tempesta. Si finalment plou, l’aigua el difuminarà per sempre. Però altres avions deixaran nous rastres, un munt de comiats silenciosos que ompliran de guixots el cel.  

Solemne, traço un cercle en els vidres bruts de la finestra de la cafeteria de l’aeroport i observo els nous camins que, de tant en tant, apareixen del no res.  Resto indiferent, però. Les històries dels demés m’interessen poc.

Fa gairebé dues hores que has marxat però encara no he pogut deslliurar-me de la teva presència. El cambrer m’observa amb perspicàcia, fa massa estona que m’he acabat el tallat però el temps transcorre ràpid dins la meva ment. A fora, en canvi, tot sembla aturat.

La nostra és una història entre moltes. No ets res més que un emigrant que necessita tornar a començar. I jo solament en sóc un altre que ja n'està tip, dels nous començaments.

Precisament per això m’agrada la cafeteria de l’aeroport. Per que és un lloc de pas, sense arrels, sense principis ni finals.
Saps què? M’estaré aquí assegut una estona més i lamentaré la teva absència mentre em prenc, si cal, un altre tallat.        


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada