diumenge, 14 d’abril del 2013

On el posem?


Representar el rol de cap  no és fàcil. És possible que n’hàgim conegut de molt diversos, des del dictador (aquell que imposa per força les seves idees i destrueix la creativitat dels altres) fins al liberal (aquell que no jutja ni avalua les aportacions dels demés i només opina si li demanen) però difícilment els tractarem com si fossin uns companys qualssevol.

El tema és més complicat quan ens situem fora de les hores de feina. Per exemple durant el sopar de nadal o una sortida d’empresa. Al costat de qui s’asseurà el cap? Qui compartirà el cotxe amb ell? Si tothom li té tírria  la solució és clara: al costat de l’últim d’arribar o del més despistat. Però si resulta que el superior és una persona entranyable –o si més no passable- ?  Ningú no vol fer-li un lleig però tothom prefereix tenir-lo lluny per poder mantenir una conversa distesa. Al cap i a la fi no són hores de feina!

De vegades qui acaba posant les coses a lloc és el mateix cap. N’hi ha que, de bon començament, ja es col·loquen al costat de la resta de persones que manen, començant pels que ho fan més i acabant pels que ho fan menys. De la resta de treballadors, ni se’n preocupen.

Hi ha caps, però, que no ho tenen tan estudiat i els sembla que, si no es comporten com un treballador més, els titllaran de prepotents o estirats. Llavors miren de barrejar-se entre la multitud, esgarrapant aquella cadira que els treballadors havien reservat pel company que ha trucat per avisar que venia tard  o essent el primer d'arribar i asseient-se al bell mig de la taula, sense donar cap possibilitat a la resta d’escapar-se’n.

Com deia la cançó, és l’ofici del burgés, menjar beure i no fer res. Sigui com sigui, hi ha tràngols pels quals tots hem de passar.

10 comentaris:

  1. Molts cops m'ha tocat seure al costat del cap, és clar, però puc garantir que el procediment és el que tu dius, si és possible, tenir-lo ben lluny. I mira que hi ha gent que val la pena, però només per portar el rètol de cap ja fa que ens faci sentir incòmode si corre per allà. Moltes manies és el que tenim, em sembla que jutgem més pel càrrec que per la persona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament són manies però és que de vegades s'ho guanyen a pols, sobretot quan es posen a parlar de feina entre el primer i el segon plat.

      Elimina
  2. Ho he estat molt de temps, ara la crisi em deixa descansar, però si es té ma esquerra, no és tant difícil de portar. Alguns necessiten que els paris els peus i d'altres no cal. Tot es saber estar al lloc que et correspon, sense trepitjar a ningú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo, però de vegades costa ensopegar amb un bon cap, no tothom serveix per ser-ho

      Elimina
  3. Jo més aviat els deixaria fer i, sobre la marxa, ja aniria fent, no fos cas que la espifiés de bones a primeres, que amb els caps s'ha d'anar amb compte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, improvisar o aguantar-se, quin remei ens queda :)

      Elimina
  4. Ara entenc perquè ningú vol seure al meu costat...

    ResponElimina
  5. El més assenyat és ocupar l'última cadira. Així el cap pot fugir del martiri quan els súbdits comencen a cridar i beure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tret que el cap vulgui demostrar com n'és, de divertit i sigui el que begui i cridi més. Que en aqt món hi ha de tot!

      Elimina