Els últims detalls

L'escena. Elements constitutius i ritme: Escriure dues escenes enllaçades, l'una amb ritme lent i l'altra, ràpid.

 

La Remei va espolsar-se els pantalons i va deixar-se caure damunt del balancí que, una estona abans, havia portat fins el porxo. Va passar-se la mà pel front: estava suant,  tenia els cabells plens de borró i els braços li feien mal de traginar mobles amunt i avall.

Els ametllers començaven a florir, els dies eren més llargs i d’aquí poques setmanes els nens estarien de vacances. Només se sentien els xiulets de la tramuntana, el cruixir dels pins, el parrup llunyà d’un colom. Llavors la Remei va veure’s a ella mateixa de petita, els genolls pelats i la pell torrada, jugant a cuit i amagar darrera dels matolls amb els seus germans. Un pare rejovenit, recolzat al bastiment de la porta i amb la pipa als llavis, els observava somrient mentre esperava que fos l’hora de berenar.  

Va aixecar-se sense pressa i, procurant de no trepitjar la renglera de tomaqueres, que ja començaven a mostrar-se ufanoses, va entrar dins de casa. Li havia costat Déu i ajuda però, finalment, havia aconseguit restaurar els mobles. L’escó, la calaixera barroca, l’armari de lluna, l’arqueta de l’àvia, la cadira de frare, el rellotge de caixa alta...  volia deixar-ho tot a punt per quan ell arribés.  

Va obrir de bat a bat els porticons de les finestres, va apagar el llum i va ajustar la porta darrere seu, sense passar el forrellat. De sobte va recordar alguna cosa, va empènyer la porta i va adreçar-se al menjador. Damunt una robusta taula de fusta massissa, al costat de la fotografia de la mare, va col·locar una primera edició de ”Solitud”. Va mirar el rellotge. Ja calia que s’afanyés.

No va haver d'esperar gaire estona. El vol procedent d’Argentina  acabava d'aterrar a la pista cinc. La Remei va posar-se de puntetes i va espiar per entremig dels caps de les persones que tenia al davant. Per tot arreu hi havia joves que s’abraçaven, nens que corrien arrossegant maletes més grans que ells, homes i dones dempeus prenent cafès ràpids. Llavors va veure’l al fons del passadís. Vestia roba esportiva de marca. Van creuar-se la mirada. El pare la va saludar amb la mà que tenia lliure i se li va acostar sense deixar de parlar pel mòbil.

-       Miquel, disculpa’m però he de penjar... Mei, guapa, com estàs?

-       Papa, com has canviat! – va exclamar la Remei

-       Per millor, espero!  Mira preciosa, et presento a la Ainoa, una bona amiga.

La Remei va recordar-se de “Solitud”, encara damunt la taula. Va simular un somriure i va fer dos petons a l’Ainoa.

-       A quin hotel us allotjareu, pare?