La Remei va espolsar-se els pantalons
i va deixar-se caure damunt del balancí que, una estona abans, havia portat
fins el porxo. Va passar-se la mà pel front: estava suant, tenia els cabells plens de borró i els braços
li feien mal de traginar mobles amunt i avall.
Els ametllers començaven a florir, els
dies eren més llargs i d’aquí poques setmanes els nens estarien de vacances. Només
se sentien els xiulets de la tramuntana, el cruixir dels pins, el parrup llunyà
d’un colom. Llavors la Remei va veure’s a ella mateixa de petita, els genolls
pelats i la pell torrada, jugant a cuit i amagar darrera dels matolls amb els
seus germans. Un pare rejovenit, recolzat al bastiment de la porta i amb la pipa
als llavis, els observava somrient mentre esperava que fos l’hora de berenar.
Va aixecar-se sense pressa i,
procurant de no trepitjar la renglera de tomaqueres, que ja començaven a mostrar-se
ufanoses, va entrar dins de casa. Li havia costat Déu i ajuda però, finalment,
havia aconseguit restaurar els mobles. L’escó, la calaixera barroca, l’armari
de lluna, l’arqueta de l’àvia, la cadira de frare, el rellotge de caixa alta... volia deixar-ho tot a punt per quan ell arribés.
Va obrir de bat a bat els porticons de
les finestres, va apagar el llum i va ajustar la porta darrere seu, sense passar
el forrellat. De sobte va recordar alguna cosa, va empènyer la porta i va
adreçar-se al menjador. Damunt una robusta taula de fusta massissa, al costat
de la fotografia de la mare, va col·locar una primera edició de ”Solitud”. Va
mirar el rellotge. Ja calia que s’afanyés.
No va haver d'esperar gaire estona. El vol
procedent d’Argentina acabava d'aterrar a la
pista cinc. La Remei va posar-se de puntetes i va espiar per entremig dels caps
de les persones que tenia al davant. Per tot arreu hi havia joves que
s’abraçaven, nens que corrien arrossegant maletes més grans que ells, homes i
dones dempeus prenent cafès ràpids. Llavors va veure’l al fons del passadís.
Vestia roba esportiva de marca. Van creuar-se la mirada. El pare la va saludar
amb la mà que tenia lliure i se li va acostar sense deixar de parlar pel mòbil.
-
Miquel,
disculpa’m però he de penjar... Mei, guapa, com estàs?
-
Papa,
com has canviat! – va exclamar la Remei
-
Per
millor, espero! Mira preciosa, et
presento a la Ainoa, una bona amiga.
La Remei va recordar-se de “Solitud”, encara damunt la taula. Va simular un somriure i va fer dos petons
a l’Ainoa.
-
A
quin hotel us allotjareu, pare?
Vaja, el pare s'havia barallat amb la solitud i venia amb sorpresa. Aquestes coses s'expliquen abans, no?
ResponEliminaJa veus, ha canviat el llibre per l'Iphone
EliminaCap a l'hotel, sí, que a casa no tinc lloc.
ResponEliminaSí, la casa és petita i no he preparat res :)
EliminaPrevisora...abans de que es quedin ja pregunta on s'allotgen
ResponEliminaExacte, no fas cas que...
EliminaM'ha agradat molt. La última frase sembla banal però en realitat és la clau per entendre les relacions de tota la família.
ResponEliminaMoltes gràcies!
EliminaEstem llegint els assaigs de tècniques narratives de la futura Víctor Català?
ResponEliminaPensa que es comença per aquí i... tot arriba!!
:)
Elimina