diumenge, 8 de setembre de 2013

Blog 21 enllaçat per la independència



Era la primera vegada des que els pares no hi eren que l’Anna tornava al poble. Va estacionar el cotxe com va poder, va agafar l'Arnau de la mà i van acostar-se caminant fins a la plaça.


Va mirar el rellotge. Faltaven deu minuts per les cinc i catorze. El nen, assegut a terra, s'entretenia comptant cromos. L'Anna va aprofitar per donar un cop d'ull al seu voltant però cap cara li resultava familiar.  

- Em permets? 

En veure’l l'Anna va aguantar-se l’alè. Duia un pentinat diferent però la fesomia era la mateixa. Per ella sempre seria el fill de la Ramona de la carnisseria. Després de tant de temps, la panxa li tornava a fer rau-rau.

Feia quinze anys ella en tenia tretze i en Jaume, divuit. "Vols ballar?" li havia dit una vegada dins l’envelat. "No, gràcies" solament  va poder respondre-li ella, tot apressant el pas. Abans d'arribar a la sortida l'Anna va girar-se just a temps d'atrapar-li la mirada. L’orquestra tocava The Lambada.

L’endemà al matí va agafar les nines de paper i les va fer ballar a l'envelat fins que la seva mare va cridar-la per dinar. Fou l’última vegada que va jugar-hi abans de fer-se gran.     

- Això quedarà maco- va  dir ell
- Sí. Arnau, rei, vine a aquest costat - va dir, situant el nen entremig d'ells dos

Les campanes de l'església repicaven per la llibertat i pels altaveus sonaven "Els Segadors". Ben segur que aquell dia naixerien moltes històries d'amor. Per la seva, però, ja era tard. 




Per la Diada dono la mà a en Jeremies Solerautor del blog "Nuesa literària".  Que tingueu una bona lectura. 

42 comentaris:

  1. Ostres, una història amb final agre, esperem que no tingui res a veure amb el resultat de la cadena!

    ResponElimina
  2. Gràcies per la història tendrament tristoia... que no pas agre, eh?

    Bona Via o Bones Vies i bona diada.

    ResponElimina
  3. les bones històries mai tenen final feliç que hi farem....però la nostra cadena segur que tindrà un principi i un final sense talls.
    Bona diada i visca Catalunya

    ResponElimina
    Respostes
    1. La història de Catalunya segur que tindrà una continuació ben feliç. Visca Catalunya, Joan!

      Elimina
  4. I qui ha dit que això és el final de la història?... Hi pot haver un demà!! :-))

    ResponElimina
  5. Una història que mou sentiments oblidats, tot i així res va impedir que s'unissin en un desig comú. :)

    Aferradetes i bona nit!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una abraçada sa lluna, algun dia tothom qui ho vulgui estarà unit :)

      Elimina
  6. Potser no és tard del tot... M'ha agradat molt el teu relat, està ple de sentiment.

    Et desitjo una molt feliç Diada i també que gaudiu d'eixes milers i milers i milers de mans unides... segur que serà un dia amb molt bones sensacions i també inolvidable :)

    Salut!

    ResponElimina
  7. una història bonica i trista.
    bona diada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, però avui la tristesa està dins del calaix. Visca la llibertat!

      Elimina
  8. A mi m'agraden els finals catastròfics, però els tristos no.

    Bona diada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. jejej de fet a mi també m'agraden més catastròfics :) Però no per la Via eh
      Un petonàs!

      Elimina
  9. Una bonica història, tot i que trista. La cadena serà un èxit, ja no hi ha aturador!.
    Bona Diada, Loreto!

    ResponElimina
  10. Mai es pot guanyar tot, a vegades cal perdre alguna cosa per guanyar-ne d'altres. I 2 hores poden ser més viscudes i sentides que 2 anys!!!!! :)
    Bona diada!
    Dolors

    ResponElimina
    Respostes
    1. Catalunya té molt a guanyar. Salut i bona cuina, Dolors!

      Elimina
  11. Respostes
    1. Va ser genial, Alfred. Gràcies pel post que vas regalar-nos :)

      Elimina
  12. És un conte bonic, però crec que ho pots fer més bé. (perdona l'atreviment). "...va agafar (a) l'Arnau de la m..."
    Ja saps que la meva deformació prodessional és més forta que jo.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Buf, sí... m'encanta la teva deformació professional, Marta! Un petonàs

      Elimina
  13. M'ha encantat el teu relat. Espero i desitjo que hagis passat moments amb molts pessigolleigs a la panxa, i que mai no se t'acabin. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies! Em sembla que els pessigolleigs tot just acaben de començar :)

      Elimina
  14. Quantes i què complexes emocions es deuen haver barrejat ahir. Un bon enfocament.

    ResponElimina
  15. Vibracions, magnetismes.
    Bona independència, Loreto.

    ResponElimina
  16. segur que hi habien moltes histories agafades de les mans el dia 11, pero la teva m'encanta

    gracies per participar !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cap no és com la que vam fer entre tots, ja queda menys!

      Elimina