dimecres, 16 d’octubre del 2013

Ortografia



Com que vaig néixer quan el dictador feia mesos que era al sot vaig escapar-me pels pèls de l’adoctrinament que van patir els alumnes catalans durant més de trenta anys. Al contrari que ells, els nois i noies de la meva generació vam poder escollir entre  religió o ètica. Això sí, en cas de decantar-nos per religió, l'encarregat d'impartir-la  havia de ser el mossèn del poble.

En funció de la simpatia envers el professor d'ètica vaig anar alternant les dues matèries (ambdues mal anomenades “maries” per la poca dificultat que comportaven). La veritat és que no recordo massa ni l'una ni l'altra, per tant dedueixo que no devien fer-me ni fred ni calor (seria injusta si afirmés que mossèn Lluís va infringir-nos pors innecessàries. Més aviat va limitar-se a complir la llei del mínim esforç, fet que representa una pèrdua de temps però no implica mals majors).

Una de les poques coses que recordo és que ens demanava que en comptes d’escriure déu, escrivíssim Déu. Allò important, deia, calia remarcar-ho amb majúscules.

Sembla mentida que, d’entre tot el que devia explicar-nos, me’n recordi precisament d’aquest detall, que té poc a veure amb la religió i molt amb el llenguatge. Es veu que, en aquella època, els meus interessos ja miraven cap a una altra banda.

Malgrat que no parla del mateix, el poeta Amadeu Vidal Bonafont ens ho explica molt millor: 



Ortografia

Encara que soni cursi,
Forçat, grandiloqüent
L’Amor s’escriu sempre
amb majúscula.
Recorda-ho de cara
als dictats de l’escola
Si alguna mestra t’ho encercla amb vermell
i et descompta mig punt
no pateixis:
no parleu del mateix


Amadeu Vidal i Bonafont

27 comentaris:

  1. Quan jo vaig néixer el dictador feia tres anys que criava malves, així que la meva situació era molt similar a la teva, tret que els meus pares van tenir la pensada de portar-me a una escola laica, de manera que de religió no en vaig veure ni el nom. Tampoc no fèiem ètica a l'escola, que jo recordi. Però la religió no entrava en aquelles quatre parets.

    Tenint en compte que no vaig fer la comunió, i que a l'institut, naturalment, triava ètica com a optativa, he de confessar que en la vida he assistit a una classe de religió, i visc perfectament content amb aquest fet. Probablement aniré a l'infern, però estic content.

    Crec més en l'amor, que també escriuria en majúscula, però no vull que ningú em resti mig punt!

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Les classes de religió que vaig patir van ser tan banals que queden disculpades. La qüestió era que s'havia d'aprendre de memòria les respostes d'un qüestionari. No calia entendre i assimilar el contingut. Sort en vaig tenir que els professors d'aleshores no sabien de pedagogia.
    Amb tot l'Amor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, a mi em va passar més o menys igual. Per això no tinc mals records, encara que bons... tampoc

      Elimina
  4. Les que varem estudia en aquella època... recordem, fins i tot, algun "bolet" i molts crits!.
    Va morir que jo en tenia 14...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquests que dius segur que no escrivien Amor amb majúscules

      Elimina
  5. encara recordo amb alegria el dia que va estirar la pota en xicu....ens varen donar tres dies de festa a l'escola.....qun les coses varen començar a canviar jo ja era fora....

    ResponElimina
  6. Mig punt menys i algun que altre carxot em donaven a mi.

    ResponElimina
  7. Què bo el poema! :)

    Jo vaig començar a anar a l'escola just quan el dictador estava en les últimes, i potser per això encara vaig patir a l'escola certs costums que per sort ara ja no s'estilen...

    Salut :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja podem anar en compte que aquests costums no tornin... sembla que cada cop ens hi apropem més.

      Elimina
  8. Doncs, jo ja era ben grandeta quan va morir el dictador i em vaig empassar molta religió que per sort no va traumatitzar-me gens. No sé d'on havia sortit jo, però m'explicaven moltes coses que simplement no me les creia. Com que no me les creia o potser més aviat no creia pas que anaven per mi, no em feien por.

    Jo també me'n recordo que ens feien posar Déu amb majúscula... segur que els que els posen amb majúscula també parlen d'una cosa ben diferent, que els que ho posen amb minúscula. Com diu el poema sobre l'Amor... L'Amor al menys el sentim, a Déu li costa massa de fer-se sentir, per això no ens el creiem. Deu ser massa discret...

    Per sort no vaig rebre cap carxot com Jp!

    I és cert, el poema és molt i molt maco...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs és una sort perquè no tothom pot dir el mateix. Jo no puc opinar perquè no vaig viure l'època... però la gent n'explica coses terribles.
      Si escrivíssim amb majúscula les paraules que ens importen els textos serien molt més personals... encara que en Pompeu Fabra no ens ho perdonaria :)

      Elimina
  9. Aquest poema ha sortit fa poc al Rodamots. És molt colpidor. "Estimo" també es deu haver de posar en majúscules!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, l'he tret del Rodamots! He buscat altres poemes del mateix autor i estan bé. Estimo és bonic en majúscules

      Elimina
  10. A mi, un dia em van castigar per haver gosat deixar el llibre de religió a terra. Amb això ja ho dic tot!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres! Sí que tenien la pell fina, es nota que en aquella época tenien la paella pel mànec

      Elimina
  11. Bé , jo penso que en aquest cas , mossèn Lluís era una persona coherent amb les seves creences i per ell posar Déu, era com per a molts posar Amor...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, o almenys hauria de ser així per tots els mossens

      Elimina
  12. Jo sóc molt més vell que vosaltres, i vaig estudiar en escoles de capellans i no en tinc, en general, mals records. Algun clatellot s’escapava, però quan tenia 14 anys recordo que a un company que era molt alt i fort, el mossèn li va aixecar la mà per pegar-lo, i el noi es va aixecar i li va agafar el braç. Es van quedar mirant-se uns llargs segons, fins que el capellà va baixar la mà i es va retirar sense dir res. Als claretians, cada any, a començament de curs, el Padre superior ens cridava al seu despatx un a un i ens demanava si ens voldríem fer claretians. Li dèiem que no, perquè volíem fundar una família cristiana, i ens felicitava. Llavors ens preguntava si fèiem “pecats” i li dèiem No, padre (no era una confessió; després, ens havíem de confessar amb un altre capellà, és clar). Tot seguit, ens deia si sabíem d’algun company que fes “pecats”. No, padre, no ho sabem. I ens feia prometre que, si mai ho sabíem d’algú, li aniríem a dir. Sí, padre, sí que ho farem. I ens acomiadava dient “Déu et faci sant. Que passi el següent”. Ens ensenyaven Litúrgia (sí, sí, era una assignatura de batxillerat elemental) i cada dia, per torn, havíem d’ajudar a missa; nosaltres organitzàvem concursos, a veure qui feia la gracieta més divertida sense que es notés; jo vaig guanyar el segon premi fent una genuflexió mentre donava una puntada de peu a la campaneta, que va anar a parar al final del passadís. El profe de Filosoifa s’esforçava a fer-nos creure en la Causa Primera de sant Tomàs, i el de Ciències ens parlava de la “necessitat d’un Rellotger Suprem” que hagués creat i ordenat l’immens rellotge que és l’univers. Més endavant, ja en una acadèmia laica, el mossèn de Religió de batxillerat ens va posar un treball lliure, i jo li vaig intentar demostrar que cap de les profecies de l’Antic Testament no s’havia complert, excepte aquelles que les feien complir ad-hoc, com quan Jesús va manar que li busquessin una somera per entrar a Jerusalment “per tal que es complissin les Escriptures”. Em va posar un 10. “Amor” ho escrivíem amb minúscula, als claretians i a l’escola laica. Però ens enamoràvem igualment. El poema, molt bo, gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, quines històries! Suposo que tot depèn de la manera com ho hem sentit... jo no sé si m'hi hauria pogut acostumar

      Elimina
  13. jo que vaig néixer vint anys després de la fi de la guerra vaig tenir altra sort ....però també recordo que em deien que Déu era amb majúscula

    ResponElimina
  14. Tots sou molt joves, esteu parlant de classes de religió. Jo era una pura religió de dilluns a diumenge a les 11.30. I entre cop i cop "Formación del espiritu nacional". Sort que encara quedava temps per estudiar les "tablas", els "reyes Godos" i els rius d'Espanya. El que es diu estudiar això va ser a partir dels 14 anys.
    La poesia magnífica, Loreto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bufff... "Formación del espiritu nacional", aquest nom sí que és lleig!

      Elimina