dimarts, 28 de maig de 2013

Tothom té un passat hippie




“Tothom té un passat hippie”, ha dit avui una assenyada companya de feina. Com que s’ha dirigit a persones relativament joves no penso que volgués referir-se al moviment contracultural nascut als Estats Units durant la dècada dels 60 sinó a la influència que aquest va tenir en les generacions posteriors, fins i tot quan ja estava passat de moda.

Personalment mai m’he considerat hippie; tampoc d’adolescent. De fet no he complert cap dels tòpics que sovint se’ls atribueix: no he portat roba índia, ni esfilagarsada, ni he fumat marihuana, ni he tocat la guitarra, ni he viscut en una comuna, ni he creuat mig món amb una furgoneta estampada, ni he practicat l’amor lliure tal com l’entenien ells.

Ara bé, a nivell ideològic sí que combrego amb moltes de les seves idees: rebuig al capitalisme més radical, ànsies d’experimentar coses noves, rebuig a la institució del matrimoni i a les imposicions de l’església, pacifisme, amor per la natura i respecte a la homosexualitat i a les relacions interracials, entre moltes altres.  

Segurament algunes d’aquestes coses són qüestionables i, com sempre, hi ha moltes maneres diferents de veure-les. L’homosexualitat potser també, no ho sé, però a hores d’ara no sóc capaç d’entendre perquè carai hi ha tants francesos i franceses que es manifesten contra el dret de les persones a casar-se, siguin del sexe que siguin, sense que els caigui la cara de vergonya. Si poguessin els prohibirien estimar-se!  

Si no els agrada que no mirin, com s’ha fet tota la vida amb les coses que no ens incumbeixen.  

 

 

diumenge, 19 de maig de 2013

Aprofitar allò que encara no ens han pres


Alguna vegada ja he expressat la meva satisfacció de saber que hi ha gent a qui li agrada la lectura. Anar a la feina, o a on sigui, amb la novel·la sota el braç i trobar persones que ja l'han enllestida i que, a més a més, volen donar-me el seu parer és un goig. Llegim per divertir-nos, per evadir-nos, per conèixer noves històries... el motiu és el menys important. La qüestió és passar-ho bé.

A pesar de tot, és pot viure sense llegir ni una sola pàgina i no ser necessàriament una persona inculta, ni mancada d'imaginació, ni superficial. De la mateixa manera, el fet de llegir molt no ens garanteix no ser-ho.

Els aficionats a la lectura, però, tenim un gran avantatge: la facilitat per accedir als llibres. Tant si els comprem -no són cars, sobretot les edicions de butxaca, els llibres de segona mà o els digitals- com si els anem a buscar a la biblioteca no tindrem cap problema per abastar-nos-en.

A part d'això, arreu del país hi ha un munt d'iniciatives relacionades amb la lectura: rutes literàries, lectures en veu alta, xerrades amb els autors, exposicions, contacontes, presentacions de llibres, clubs de lectura etc.

Sense anar més lluny, durant els mesos de maig i de juny la Casa de Cultura de Girona, que depèn de la Diputació, està duent a terme un cicle anomenat “7 + 1. Els escriptors a la cuina (literària)” on autors de casa nostra ens parlen del propi procés d'escriptura, de les tècniques que utilitzen i de les seves manies -confessables-. El cicle no s'adreça només a persones que escriuen sinó a aquelles que volen accedir a un segon nivell de lectura, fixant-se en altres aspectes que no sigui només la història i els personatges.

Màrius Serra, escriptor, presentador i periodista, autor de “Plans de futur” (premi Sant Jordi 2012), va ser l'encarregat d'encetar el cicle, ara fa dues setmanes. No vull entrar a valorar si és un autor mediàtic però crec que tots estaríem d'acord a considerar-lo un escriptor de renom. 

Tot i ser conegut, doncs,  en prou feines vam assistir  nou o deu persones a la conferència, comptant els periodistes. Desconec si Màrius Serra va estranyar-se o si està acostumat a parlar davant d'un públic escàs quan el conviden a aquesta mena d'actes. Sigui com sigui, no va desanimar-se i va regalar-nos una xerrada amena i , sobretot, interessantíssima.

La setmana passada va ser el torn de l'escriptora Llúcia Ramis, escriptora més novella i menys coneguda. No puc explicar-vos com va anar perquè, per raons que no venen al cas, no vaig poder assistir-hi.

Aquest dimarts està previst que vingui en Jordi Coca. Vull creure que hi haurà molta gent interessada però l'experiència m'inclina a pensar que tornarem a ser quatre gats.

Ignoro com funcionen aquest tipus d'iniciatives culturals ni en quins criteris es basa l'Estat a l'hora d'atorgar subvencions però em temo que, tenint en compte la situació de les arques públiques, la poca consideració dels dirigents espanyols vers la cultura -especialment la catalana- i la manca d'interès que mostrem els ciutadans, no tardaran a desaparèixer.

És una llàstima perquè segurament aquests diners (pocs en proporció a altres partides pressupostaries) s'acabaran dedicant a altres assumptes. No a crear ocupació ni a millorar l'ensenyament o la sanitat, sinó a modernitzar l'exercit espanyol, a mantenir sous astronòmics o a subvencionar bancs. Alguns s'hi avindran de grat.

divendres, 17 de maig de 2013

Psicosomni - Relats Conjunts

* 4a aportació a Relats Conjunts



M.C. Escher, Relativitat, 1953


 
-          Miri doctor, li seré franc. Ha sigut un somni tan vívid que ni recordo en quin moment m’he despertat
-          Continuï, si us plau
-          M’he vestit, m’he pres el cafè i he caminat fins a la parada de l’autobús de la Plaça Catalunya
-          Continuï
-          He arribat al seu portal i he premut el timbre. M’he obert la seva secretaria.
-          Prossegueixi
-          De sobte m’he trobat dins d’una habitació espectacular. Hi havia escales que giraven cap a bandes diferents, homenets prims caminant per tot arreu, passeres de cap per vall ...
-          I què li sembla que significa?
-          Perdoni però el psiquiatre és vostè, per això li pago una fortuna cada setmana
-          Ja vam parlar de les normes de la teràpia
-          Molt bé, molt bé. Crec que l’habitació és un reflex de com em sento per dins.
-          Continuï
-          Des que la dona va morir no sé per on navego. Vull plorar-la però també vull oblidar aquests mesos tan durs i tornar a començar
 
-          I què més?
-          Suposo que em sento culpable
-          Prossegueixi
-          Al final em farà perdre la paciència
-          Senyor Vila, coneix ...
-          Sí, sí, les normes. Però és que no m’ajuda gens
-          Si ho desitja podem continuar dilluns vinent
-          Serà millor, sí
-          Doncs per avui ja estem. Quan surti vagi amb compte amb l’esvoranc
-          Com diu?
-          L’aviso perquè ja he perdut tres pacients, així
-          Perdoni però ...
-          La teràpia ha acabat abans d’hora. Fins d’aquí 13 minuts no està previst que passi l’escala, però pot esperar-la assegut a l’ampit de la finestra vertical. Fins la propera setmana, senyor Vila.






 






 
                

dijous, 16 de maig de 2013

dilluns, 13 de maig de 2013

La Ego i el masclisme


El fill de la Ego està fet un “machote”. L’altre dia, sortint d’escola, va trobar-se amb la mestra de segon i, de tan content,  va cridar: “Maribel, guapa, tia buena!” La Ego encara riu. “Ui l’Àlvaro, és molt espavilat. A veure si “ens traurà de pobres””  Sembla que el nen, tot i que “té una intel·ligència fora de sèrie”, no serveix per estudiar. Per sort té altres habilitats, transmeses per la mare i, tenint en compte quins valors predominen a la nostra societat, potser li solucionaran la vida. 

dissabte, 11 de maig de 2013

dimecres, 8 de maig de 2013

Els últims detalls

L'escena. Elements constitutius i ritme: Escriure dues escenes enllaçades, l'una amb ritme lent i l'altra, ràpid.
 
La Remei va espolsar-se els pantalons i va deixar-se caure damunt del balancí que, una estona abans, havia portat fins el porxo. Va passar-se la mà pel front: estava suant,  tenia els cabells plens de borró i els braços li feien mal de traginar mobles amunt i avall.

Els ametllers començaven a florir, els dies eren més llargs i d’aquí poques setmanes els nens estarien de vacances. Només se sentien els xiulets de la tramuntana, el cruixir dels pins, el parrup llunyà d’un colom. Llavors la Remei va veure’s a ella mateixa de petita, els genolls pelats i la pell torrada, jugant a cuit i amagar darrera dels matolls amb els seus germans. Un pare rejovenit, recolzat al bastiment de la porta i amb la pipa als llavis, els observava somrient mentre esperava que fos l’hora de berenar.  

Va aixecar-se sense pressa i, procurant de no trepitjar la renglera de tomaqueres, que ja començaven a mostrar-se ufanoses, va entrar dins de casa. Li havia costat Déu i ajuda però, finalment, havia aconseguit restaurar els mobles. L’escó, la calaixera barroca, l’armari de lluna, l’arqueta de l’àvia, la cadira de frare, el rellotge de caixa alta...  volia deixar-ho tot a punt per quan ell arribés.  

Va obrir de bat a bat els porticons de les finestres, va apagar el llum i va ajustar la porta darrere seu, sense passar el forrellat. De sobte va recordar alguna cosa, va empènyer la porta i va adreçar-se al menjador. Damunt una robusta taula de fusta massissa, al costat de la fotografia de la mare, va col·locar una primera edició de ”Solitud”. Va mirar el rellotge. Ja calia que s’afanyés.

No va haver d'esperar gaire estona. El vol procedent d’Argentina  acabava d'aterrar a la pista cinc. La Remei va posar-se de puntetes i va espiar per entremig dels caps de les persones que tenia al davant. Per tot arreu hi havia joves que s’abraçaven, nens que corrien arrossegant maletes més grans que ells, homes i dones dempeus prenent cafès ràpids. Llavors va veure’l al fons del passadís. Vestia roba esportiva de marca. Van creuar-se la mirada. El pare la va saludar amb la mà que tenia lliure i se li va acostar sense deixar de parlar pel mòbil.

-       Miquel, disculpa’m però he de penjar... Mei, guapa, com estàs?

-       Papa, com has canviat! – va exclamar la Remei

-       Per millor, espero!  Mira preciosa, et presento a la Ainoa, una bona amiga.

La Remei va recordar-se de “Solitud”, encara damunt la taula. Va simular un somriure i va fer dos petons a l’Ainoa.

-       A quin hotel us allotjareu, pare?    

dilluns, 6 de maig de 2013

La bandera catalana

 
 
Malgrat hagi etiquetat aquest post com a "reflexions", aquesta reflexió no és meva sinó de Josep M. Espinàs, publicada a la premsa l'any 1996. Veureu que he reproduit el text fidelment, sense alterar-ne ni una coma,  perquè penso que qualsevol resum o modificació que pogués fer-hi no aportaria res al text, més aviat el contrari.    
 
"No sé per quina raó, ni quan, es va acceptar que, per extensió, senyera equivalia a bandera. El que sí que puc dir és que durant gairebé cinquanta anys de la meva vida mai no vaig sentir parlar de la senyera quan ens referíem a la bandera catalana. Era la bandera catalana la que havia estat prohibida, era la bandera catalana la que es penjava clandestinament a l'època franquista, era la bandera catalana la que vèiem onejar a Perpinyà quan passàvem la frontera. Però amb l'arribada de la democràcia, de la bandera de les quatre franges vermelles i les cinc grogues algú va començar a dir-ne senyera, i em penso que els mitjans de comunicació van influir decisivament en la difusió del mot.
És produí una substitució que sempre m'ha semblat lamentable i negativa. Potser algú, de bona fe, defensava l'ús de la senyera com una peculiaritat més: els catalans disposàvem d'un nom propi per a la bandera pròpia. Automàticament, però, deixàvem de tenir allò que tenen totes les comunitats nacionals: una bandera. Senyera es convertia en un distintiu, en un senyal particular i de segon ordre, comparat amb el valor de la bandera en l'àmbit internacional. I això que la bandera catalana, documentada ja en el segle XIII, és molt anterior a l'espanyola, la francesa, l'alemanya, etc.
L'Orfeó Català, els cors de Clavé i altres corals, associacions i congregacions diverses tenen senyera, però Catalunya -i el País Valencià, i les Illes, i Aragó- no són entitats o corporacions privades sinó països amb història política, i aquesta dimensió ha de ser expressada per la paraula que arreu del món s'identifica amb aquesta realitat. Els diccionaris ens diuen que la traducció de drapeau, flag, Fahne, etc. és, en català, bandera. Jo no hi renuncio."

Josep M. Espinàs "Una vida articulada" (2013)

divendres, 3 de maig de 2013

Missatges subliminals



M’explica la meva filla que un noi s’ha acostat a la tanca de l’escola i els ha repartit flors.  Com que m'ho ha posat en safata li deixo anar la típica frase “no t’apropis a la gent gran que no coneguis, encara que et regalin coses”. Ràpidament em pregunta per què i li responc que hi ha persones  dolentes (ja sé que res no és tan simple però té cinc anys). “Però si no feia cara de dolent”. Miro d’explicar-li que ni tots els dolents són lletjos ni tots els bons, guapos. “No! Perquè la Bèstia era un príncep encantat!” Està indignada. Recorro al Geperut de Notre dam, que és bo i lleig. “No! Però l’Esmeralda no es va casar amb ell!” Ho deixo córrer. És evident que les pel·lícules de Disney no poden ajudar-me.  Potser la pròxima temporada li deixo veure  Walking dead.   

 

dijous, 2 de maig de 2013