 |
| Aquests s'ho muntaven bé |
“Vols
fer-ho, mare?, diu ell en la fosca de l'alcova, mentre amb una mà li
arromanga la camisa de dormir. Mil vegades, cinc mil vegades: “Vols
fer-ho, mare?” Aquestes paraules li han fet un solc a la
consciència, i ja amb prou feines les sent."
La
memòria de les pedres. Carol Shields.
Encara que pugui semblar-ho, el text no parla d'una trobada íntima entre una
mare i el seu fill sinó d'una relació matrimonial corrent. I de les més tradicionals.
És una pena perquè l'incest, per més tabú que sigui (o potser precisament per això), per força ha de ser més emocionant que anar-se'n al llit amb un home que
t'anomena “mare” cinc mil vegades abans de fer l'amor i encara té
la barra de creure que és tot un senyor.
A mi em treuria qualsevol excitació...
ResponEliminaMare, sí, dels meus fills!
Loreto! Me encanten les coses pel seu nom! Et felicito!
ResponEliminaEm costa imaginar que la meva parella pogués anomenar-me mare en qualsevol situació... Al llit, encara em costa més.
ResponEliminaNo sé entendre massa què deu pensar ni què deu sentir un home per dir això... A mi em fa la impressió d'un nen perdut.
I si et diuen "nena"? Totes les dones han sigut nenes, no? I si afegim "nena dolenta"?' xD
ResponEliminaNo puc estar més d'acord amb això, sempre recordo als meus amics que ja són pares que abans de progenitors són persones. Però saps, no sempre ho tenen tan clar. Més d'un cop els he criticat que ja no són en tal i la tal i que han passat a ser 'els pares de...'. I és que algunes de les meves amigues ara són mares, i això és el que més valoren. Jo crec que s'equivoquen.
ResponEliminaCal parlar clar i català: "Al pa, pa i al vi, vi".
ResponEliminaEls de la pintura jugaven al trenet. O a papes i a mames...
No m'ha agradat mai que les parelles entre si es digui de pare o mare, però en aquest cas això ho supera tot!!! Em sembla que aquest home trigarà temps a fer-ho amb la seva parella...
ResponElimina"Mare"? Quina tallada de rotllo...
ResponEliminaConec parelles, per sort no és el meu cas, que entre ells es diuen pare i mare, no arribo a saber si ho porten tant lluny, però només de pensar que el meu marit en digues mare crec que en divorciaria. Ell ja te la seva mare i jo els meus fills ( que son els seus), a cadascú el que l’hi pertany i mare només n’hi ha una: la que ens ha parit!
ResponEliminaAixò em sona a complex d' Èdip, no resolt...
ResponEliminaBon vespre, Loreto.
:-( per partida doble. Jo sóc la Montse, que "fa de"...
ResponEliminaSalut, Loreto.
Amb aquestes coses no calen ni paraules per expresar el que es vol.
ResponEliminaJo no ho podria sofrir, la veritat, em tallaria rotllo, se'm passarien les vages només de sentir-me dir "mare" pel home que pretén que fem l'amor (o el sexe, ves a saber)
ResponEliminaAi, quanta pulsió edípica no resolta! (o sí...).
ResponEliminades d'Edip que el tema no està ben resolt .....
ResponEliminaEm recorda aquella imatge del "Tramvia de Mataró", que feia: "El tercer vagó / se'n va de la via / i a prendre pel cul / la gent que hi havia... tralalala-la-la..."
ResponEliminaamb els anys he descobert que mare és un estadi temporal, els meus fills ja volen i no me'n sento especialment (i)responsable. Si el meu home em digués mare l'engegaria a pastar fang, i més relacionat amb el sexe. ecs!
ResponEliminaLoreto, a mi tampoc m'agrada. Sempre he dit les coses per al seu nom. és igual que aquell pare que entre ell i el seu fill es diuen amics. Però al final tot això vols dir que no són modes?
ResponEliminaNo m'estranya que aquestes paraules li hagin fet un solc a la consciència. A mi me'l farien a l'ànima.
ResponElimina