dimecres, 3 de setembre del 2014

De talla gran?





Faig un metre vuitanta d'alçada i peso 71 quilos. El meu Índex de Massa Corporal és de 21, per tant, tinc una corpulència normal. De fet, si baixés fins als 60 quilos o augmentés fins els 81, el meu pes continuaria sent normal, ja que encara em mantindria dins la franja de salut. 

Si pesés 82 quilos, en canvi, tindria sobrepès, encara que podria ser degut a una constitució muscular gran i no a un excés de greix, per tant s’hauria de valorar el cas de manera particular. Fos com fos, hi hauria poques possibilitats que la meva salut es veiés perjudicada per aquest minso quilo de més.

Però, malauradament, salut i moda poques vegades van de bracet i aquesta és l'excusa perfecta per què les botigues de roba es passin pel forro l'índex de massa corporal, per més validat per l'OMS que estigui. “És que de talles 42 ens en porten molt poques. Hauries de venir el dimecres, quan passa el proveïdor”
Encara els haurem d'agrair que ofereixin pantalons de la talla 42 o samarretes XL. No haurien de ser els comerciants els més interessats a vendre?

El tema es complica si, en comptes de la talla 42, necessites la 44. I si és la 46 ja pots anar directament a una botiga de talles grans, on et cobraran el doble per una peça de roba que t'agradarà la meitat.

Encara és pitjor quan les persones es perceben a sí mateixes com a grasses o primes en funció de si troben la seva talla al Bershka, al Blanco o al Corte Inglés. “És que, a les botigues normals, no trobo res” diuen. “Perquè necessito una talla anormal” pensen. O bé "Aquest estiu m'aprimo fins que entri dins els pantalons".  

Per sort, ja s'acaba l'estiu i, amb ell, l'operació biquini (entesa com el període de l'any durant el qual les farmàcies, supermercats i grans magatzems aconsegueixin inflar les vendes de substitutius alimentaris, cremes per aprimar-se, diürètics... mitjançant campanyes de publicitat enganyosa ).  

A partir d'ara, doncs, les persones que havien aconseguit reduir aquells quilos que no els sobraven podran escollir entre relaxar-se i recuperar-los  o continuar el setge contra el propi cos, tot i ser conscients que tenen poques possibilitats de guanyar la guerra perquè allò important es alimentar-se sempre correctament, no només una temporada, tot respectant els àpats i les proporcions dels aliments, sense excloure'n cap i sense passar gana.   

Les que no s'han pogut aprimar, en canvi,  tindran  carta blanca per sentir-se unes perdedores, tenir remordiments, perdre autoestima i qui sap si posar les bases per un futur trastorn alimentari.  

Només els faltarà apuntar-se a la dieta del pebrot verd, segur que al quiosc trobaran la teoria molt ben explicada en fascicles col·leccionables. 

19 comentaris:

  1. Jo el que no entenc és que una xl d'un lloc em va perfecte i de l'altre no hi entro......això de les talles és un món apart. I els jerseis? Amb aquells braços tant prims sembla que no em circuli la sang. Això del marketing ens té a tots bojos

    ResponElimina
  2. estem sota una mena de dictadura de la moda i les marques i els grans magatzems .....sembla que la roba només la fan per éssers que no existeixen .....i això del IMC una altra enganyifa , no tene en compte l'edat per exemple ni els ossos hi ha gent que és més ossuda , o els músculs si els tens una mica desenvolupats també peses més

    ResponElimina
  3. Noia ho has explicat ben clar!
    Jo ara duc la 44, un miracle per una persona que ha estat obesa tota la vida, doncs no pensis que la tenen a tot arreu, no pas!
    Cert que jo passo fa molts anys, però se gent que li afecta molt, les fan sentir molt malament.
    Jo estic divina eehhh :)

    ResponElimina
  4. Tota la teva reflexió la trobo molt encertada, però saps quin és el problema de les reflexions? Que es basa en la lògica, en el sentit comú. I en el cas que expliques el sentit comú es perd força i és encara pitjor del que tu dius. Una de les coses assenyades que dius és que els comercials, les empreses que venen roba, haurien de voler vendre més, i tenint en compte que bona part de la població està passada de quilos, farien bé de fer talles una mica més grans, vendrien molt més. Però ja no és que aquestes empreses marquin com hem de ser, ens diguin quines siguin les talles màximes que hem de portar per ser persones aptes per la societat. És que directament aquestes empreses diuen que ells no fan roba per gordes. És així. Fan robeta per princeses, i si ets gorda no tens dret a portar-la. Si no hi caps, és que no l'has de portar, així que t'aguantes. Sona molt dur dit així, però és la veritat. Llavors potser ens hauríem de preguntar per què ens entestem a voler vestir la seva roba i fem grans esforços per aprimar-nos. I és que si al final acabem podent portar la roba ens alegrem, hem aconseguit l'objectiu! Doncs no, és llavors quan som uns perdedors. Si tots diguéssim a aquesta gentussa que les princeses són unes corruptes hemofíliques de merda i que la seva roba se la poden fotre al cul, potser la cosa canviaria. Però no ho farem, és clar. Perquè ens agrada com vesteixen les princeses.

    Parlant d'aquest tema m'ofusco una mica. No deixa de convertir-nos en ramat, i tot el que ens converteix en ramat a mi em toca les pilotes molt i molt. Disculpa el llenguatge, si parlessis de floretes i primavera no em posaria així!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per això hi ha revistes de patrons, per copiar els modelets i fer-los per a gent normal.

      Visca la meva modista!! :-))

      Elimina
    2. Estic d'acord amb tu, XeXu. Jo tinc 38 anys i compro la roba en botigues de tota la vida, no en cadenes, on tenen talles normals. Val a dir que en compro molt poca, la veritat.

      L'article m'ha fet pensar en una dona d'ací de Tetuan que va anar al Zara de Ceuta a les rebaixes (és una institució, al Marroc, anar al Zara de Ceuta a les rebaixes...). Li va demanar la seua talla "normal" a la dependenta i aquesta li va contestar que no tenien res "per dones tan grans com ella". Waffa, sense immutar-se, li va dir que ella "no era gran, era normal" i que "vostès fan talles anormals". Va ser una situació divertida.

      No dic que t'hi hages d'enfrontar, eh? Per a mi, el més fàcil, és no anar-hi i avant. Hi ha alternatives.

      Elimina
  5. Loreto, és molt interessant tot el que exposes. I molt injust.
    Hi ha persones, entrades en anys (i en quilos), o sigui normals, que s'amoïnen de no trobar la seva talla. I és que alguns negociants sembla que només confeccionin talles per a adolescents.
    Com diu en Xexu més amunt, cal engegar a pastar fang els dictadors de les talles i les modes.

    ResponElimina
  6. Dons no t'explico aquesta percepció quant realment tens una talla gran ( i vull dir més d'una 56). Sembla que no tinguis dret a vestir-te decentment, poques son les marques i menys les botigues que venen aquests tipus de talla i de roba. Fa temps vaig descobrir una botiga a Barcelona que és el paradís per les talles grans de veritat. Una en tot Barcelona, una on la roba no és de iaia ni fosca, es alegre i jovenil, poder té a veure que la porta una noieta jove que fa servir aquestes talles prohibides...

    ResponElimina
  7. No et consolarà, però amb els nois passa el contrari. Només hi ha piles i piles de roba de talla gegant. On son tots aquests gegants que no porten roba? Representa que ens hem d'apuntar tots a la moda skater i portar la roba tres talles gran?

    ResponElimina
  8. Totalment d'acord amb la teva reflexió i també amb l'afegit contundent d'en XeXu. Sé que som poc i minoria, però també hi ha gent que els hem enviat a pastar fang fa dies, a ells i als seus vestits de princeses anorèctiques.

    ResponElimina
  9. El marge de beneficis que obtenen aquests negocis es deu, per una banda, a l'explotació laboral, i per l'altra, a la falsa teoria del model únic. És el peix que es mossega la cua, però mentrestant, de les tres parts implicades, qui hi guanya només és una.

    ResponElimina
  10. Això de les talles és increïble! En canvi hi ha botigues o marques on les talles són enormes i has de comprar una o 2 més petites. A mi em passa, per exemple, amb Calvin Klein o Polo Ralph Lauren. Serà que s'ha de ser pijo per tenir una talla petita?

    ResponElimina
  11. També penso que tens molta raó, a més això de la massa muscular adequada, no sé com es calcula, però jo peso molt poquet, i gasto més talla que gent que pesa més...
    Algú s'ha queixat que segons on compres la roba la mateixa talla és molt diferent...alguna vegada havia comprat roba per catàleg i amb la talla mitjana de vegades semblava una botifarreta i d'atres , podia ballar a dins...
    I quan vas a comprar i et diuen això és talla única???
    Bon vespre, Loreto.

    ResponElimina
  12. Jo també tinc un pes normal, però faig panxa per constitució i em diuen al metro que segui. Acomplexa molt, tot i que és una estupidesa.

    ResponElimina
  13. Per sort jo ja estic en una altra dimensió. Ara només em preocupa que em surtin bé les analítiques i passo de la balança i la cinta mètrica. Però durant mooooolts anys m'ha turmentat i lluitava contínuament, saben que era una batalla perduda, contra el sobrepès i l'obesitat, perquè la constitució de la meva família és de ser grassonets, plenets...
    Sabia que el pes que perdia amb tant d'esforç el recuperaria ràpidament a la que em relaxés una mica.
    Personalment penso que una dona "molsudeta" pot ser molt atractiva.
    No entenc que per ser model s'hagi d'estar com un fideu i tenir cara de desmenjada, de mala llet.

    ResponElimina
  14. Jo no sóc prima. He anat tirant de botigues on la roba em queda bé per convicció, no pel que em diran. Amb la cara pago, i si el pressupost és magre, que s'hi posin fulles. No vull semblar un embotit, vull ser jo.
    Tinc modista que m'estima molt, i em fa roba en la qual em sento bé. I sí, he d'anar a Lleida per comprar roba, però la que em quedo em fa sentir sexi ( i m'ho diuen...)

    Prefereixo ser model de bona professora i fer el que puc per ser bona poeta. La roba també s'ha de fer malbé. Els principis, no.

    Un petó gran, XXL, tu :-D

    ResponElimina
  15. Sempre m'ha indignat anar a comprar roba a les botigues convencionals.... Utilitzar una talla 40 ja és un pecat i depen d'on un miracle trobar-ne. Ho trobo fortíssim! Vivim en una societat malalta.... que ens fa emmalaltir.

    ResponElimina
  16. No t'hi amoïnis gaire, els botiguers són imbècils perquè l'únic que estan fent és perdre una pasta gansa. Quan ets més gran gastes talles més grans (que li ho preguntin a la meva menopausa!) i tens la butxaca una mica més plena. Aleshores no pots anar-hi a comprar. Doncs, pitjor per ells. No et/ens castiguem per això, si estem dins de ràtios saludables, perquè prou que ens castiguen les altres coses de la realitat a la que ens despistem.

    Diria que els modistes odien les dones. ^^

    ResponElimina
  17. Jo tinc sobrepes. I si, sempre ho he portat fatal. I els problemes d'autoestima son molt grans per aquest fet. La societat està així de malparida en aquest moment.

    Però crec que va haver-hi moments pitjors. Ara, hi ha moltes més cases amb talles fins la 46- 48. Quan era més jove, francament, tot estava molt més malament. Encara que sembli mentida, H&M ha cuidat molt aquest tema i crec que ha fet molt per normalitzar una esclavitud que portavem molt malament. Però si, queda molt per fer.

    El pes hauria de mesurar-se per un tema de salut i no d'estètica. Tenir sobrepes porta problemes de salut. Com que jo sempre he tingut la salut bé i el meu sobrepes té més de temes d'ansietat que de menjar malament, doncs ho havia deixat. Ara, que em faig gran, començo a notar que necessito baixar de pes, per estética però sobretot per cuidar-me la salut.

    I si, quan et veus més prim, et veus millor. És així.

    Altra cosa és les persones que viuen esclavitzades per no guanyar pes. No és igual de trist?

    ResponElimina