dimarts, 8 de setembre del 2015

Vella glòria

Abans de retirar-se per tenir cura dels fills, la Cinta havia regit una botiga de roba interior al barri de Sant Narcís. Venia sostens i calces però també fils, vetes, pijames, tovalloles, sabatilles d'estar per casa i davantals.
Només veure-la, de seguida notem que és una persona de caràcter obert, per tant devia sentir-se com un  peix a l'aigua quan, a més d'un joc de tovalloles, podia endossar a les clientes que s'hi avenien una bona dosi de verborrea i, vés a saber, potser també de xafarderia irrefrenable.
Avui la Cinta encara no ha complert cinquanta-cinc anys, els fills ja li han marxat de casa i ella s'ha convertit en una mestressa de casa poc vocacional. Li agrada llegir, fer fotos i anar al cinema però les parets li cauen al damunt. Ara que ningú ja no la necessita, no se sent valorada.
L'única cosa que la distreu es asseure's a la barra d'alguna cafeteria i xerrar amb les dependentes. Els diaris no l'interessen i el cafè tampoc. El que desitja es parlar, tot i que a ella no li agrada gaire escoltar. Només quan aconsegueix ser el centre d'atenció, com quan regnava darrera el taulell de la botiga, és feliç.
Al principi les dependentes, que no acostumen a ser propietàries sinó assalariades, se l'escolten de grat “Mira quina dona més simpàtica, gràcies a ella la jornada es fa més curta”. Unes hi queden per anar a caminar, d'altres la conviden a pilates. D'altres senzillament s'acostumen a que els reculli les tasses de les taules.
La Cinta, sense adonar-se'n, respon a cada mostra de confiança amb més i més exigències. S'han convertit amb les seves millors amigues i les amigues ho fan tot l'una per l'altra.
La demanda és tant alta, però, que algú comença a aixecar parets. De fet, no són ni parets, com a molt arriben a pilones, però ella s'ho pren com si fossin muralles. Llavors canvia de cafeteria. "Ni morta tornaria a acostar-me a aquella bruixa", pensa.

Ara fa dies que no hi coincideixo. Deu anar a fer el cafè al barri de Can Gibert.


25 comentaris:

  1. Que no s'hi capfiqui.
    Segur que un dia o altre trobarà alguna activitat que li interessi tant o més que estar-se a una cafeteria.

    ResponElimina
  2. Potser perquè a meva família prové d'una botiga tèxtil, el relat m'ha dit coses. Més enllà de les coincidències casuals, hi ha alguna cosa que és comuna a tots els humans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, ens assemblem força però ens costa d'admetre.

      Elimina
  3. Deixar d'acostumar-se deu ser com abandonar la cafeïna. Pot provar el tai-chi...no dóna maldecaps...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això que pren els tallats descafeinats i amb llet de soja

      Elimina
  4. Hi ha persones així... Exigeixen perquè estan molt soles i estan molt soles perquè són massa exigents... Pobres! Val més tenir-les a una distància prudencial...

    ResponElimina
    Respostes
    1. I sovint són molt exigents també amb elles mateixes i després tot són desenganys

      Elimina
  5. com la vida mateixa, hi ha persones així , molt ben reflectit

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deu costar sortir-ne, trencar el bucle que deia la Carme. Gràcies, Elfreelang

      Elimina
  6. És una mica egoista, ja que fan l'esforç d'escoltar-la i ella no els ho sap agrair...Hi ha qui sempre vol ser el centre del món.
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que senten que estan a l'aparador i s'han de vendre. Petonets.

      Elimina
  7. de bar en bar...potser ha vist que a les festes majors fan el correbar i s'ho passen molt bé.
    Ha de costar molt omplir el temps quan te'n sobra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Millor el correbar que el correbous, encara que no s'hi pren cafè, precisament.

      Elimina
  8. Has retratat molt bé un tipus de persona força habitual: els que parlen i no saben escoltar. Quan a demés si afegeix que no sap aprofitar el temps de lleure, tenim una persona que pot arribar a ser una "plasta" integral.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, però crec que també és apassionada. Quan trobi alguna cosa que l'ompli sabrà aprofitar-la, almenys mentre li duri la passió.

      Elimina
  9. Fins que es quedi sense barris... Deu ser dur, no hi ha dubte.

    ResponElimina
  10. M'has fet pensar en un relat de la Tina Vallès que inclou el seu llibre 'El parèntesi més llarg'. L'he llegit fa poc, també parla d'una vella glòria... ben escrit, i ens fas imaginar perfectament la Cinta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És fàcil d'imaginar perquè tots coneixem persones així. Gràcies, XeXu.

      Elimina
  11. Això de parlar sempre es avorrit, a la fi i al cap ja saps el què diràs, prefereixo molt més escoltar, es la única manera d'aprendre coses noves.

    ResponElimina
  12. Aquests tipus de persones és com el peix que es mosseguen la cua. Són molt exigents, fins i tot amb elles mateixes. Són complicades

    ResponElimina