No m'agrada queixar-me

Jordi: Apa! Què fas aquí? No estaves malalta?

Irene: Sí, tinc febre però és igual

Jordi: Grip?

Irene: Sí, el metge ja m'ha dit que no és un constipat normal

Jordi: I per què has vingut? Marxa a casa...

Irene: No, però és que jo amb febre tiro igual, tinc el llindar del dolor molt alt. Alguns el tenen alt i els altres, baix. Jo sempre l'he tingut molt alt. 

Jordi: Però no és això. Aguantar no serveix de res.

Irene: No ho faig per aguantar, és que no em sé estar a casa i com que aquí tinc tanta feina...

Jordi: Tu mateixa, doncs

Fina: Bon dia, gent. Uis, Irene, quina mala cara...

Irene: Sí, ja veus. Grip.

Fina: Sí? I què fas aquí?

Irene: El metge em donava la baixa però no em sentiria bé. A més, ja estic acostumada. A 39 graus encara tiro, jo.

Fina: Estàs a 39 de febre ?

Irene: Sí, noia, quan m'he aixecat sí. Ara no sé, ja m'he pres la meva pastilleta de codeïna i vaig fent.

Fina: Caram, Déu ni do, doncs

Irene: Però ja sabeu com sóc, no hem queixo mai, no m'agrada.

Fina: Tu mateixa, jo penso que quan estem malalts ens hem de quedar a casa

Irene: No, no, una altra persona sí que ho faria però jo em sentiria malament. A més el meu metge ja sap com sóc, per això no m'ha fet la baixa. Però me la donava, eh? Li he hagut de dir que no.

....

(repetició de la conversa unes quatre o cinc vegades més al llarg del matí)

Un cop acabada la jornada laboral, ja a casa, arriba un WhatsApp del grup de l'oficina:

Irene: 39 de febre al metge. Vaig al llitet

(resposta: un munt d'emoticones de bols fumejant, pots de mel i taronges. Mentrestant jo em pregunto: No hi havia anat, ja, al metge? 

A veure, sé que m'ha sortit un post poc literari però he intentat reproduir de memòria una conversa mantinguda entre els companys d'oficina (com comprendreu, no podia treure el bloc i prendre apunts). 

Ho teniu clar, oi,  que a l'Irene no li agrada queixar-se ?

 Que insensible que he sigut de no creure-me-la ni oferir-me  d'acompanyar-la a casa...

El que compta és que ja m'he desfogat. No comentem sempre que els blogs també serveixen per això?  

Simulació simulada

Al contrari que els infants i els animals (i els borratxos?) les persones grans tenim una gran capacitat de simulació: podem simular que estem contents, que ens alegrem dels aconseguiments dels demés, que ens cau bé el company de feina, que ens hem divertit a la festa d'aniversari... I podem fer-ho sense esforçar-nos-hi massa, ens surt gairebé de manera natural.

Però sempre hi ha persones que necessiten anar més enllà i ideen noves estratègies perquè allò tant important que volen transmetre ens arribi clar i fort.

És el cas d'un individu que es disposava a entrar a l'oficina i, quan va adonar-se que la majoria teníem els ulls clavats a la pantalla de l'ordinador i no li fèiem ni cas, va desitjar fervorosament que el miréssim. Podia haver dit “Ei, nois i noies, sapigueu que acabo d'entrar. Us prego que em mireu i m'escolteu perquè necessito sentir-me important almenys aquí” Però era massa evident. Què podia fer? Alçar la veu? Parlar de sexe? Fer un acudit fàcil? No, de seguida hauríem notat que pretenia atraure la nostra atenció. Doncs he d'admetre que va trobar la solució ideal (d'aquelles que només poden utilitzar-se un cop però són infal·libles): va entrar caminant com un lladre de còmic. Ja sabeu, de puntetes, amb l'esquena vinclada i demanant silenci amb el dit fregant els morros sortits. No vull molestar, perdoneu... No va fallar. També cal dir que es trobava en una oficina plena de Mossos d'Esquadra però no crec que ningú pensés que venia a robar.