Princeses i princesetes

Ara que les festes nadalenques han quedat enrera,  arriba una altra celebració molt esperada pels més petits: el carnestoltes. Es tracta d' una festa divertida i boja, d'origens pagans, que se celebra arreu del món abans de la quaresma. 

Probablement podriem trobar un munt d'anècdotes i curiositats sobre l'esdeveniment però allò que sens dubte fascina més als nens i a les nenes de l'actualitat són les disfresses. De pallasso, de bruixa, de Bob Esponja, de fada, de cavaller, de fantasma, de policia, d'home de les cavernes, de Hello Kitty, de pollet, de marieta...

Hi ha un personatge, però, que enlluerna a la majoria de nenes. Em refereixo a les princeses. Sobretot les clàssiques, aquelles que porten un vestit rosa o blau cel  i una corona daurada. Si la nena, a més a més, té els cabells llargs i rossos i els ulls blaus podrà passar per una autèntica princesa de can Disney. O per una Barbie disfressada de princesa Disney, que també n'hi ha.

Fins aquí no tinc res a dir, es tracta d’una simple qüestió estètica i he de reconèixer que les nenes estan ben boniques així guarnides. El problema rau en els valors que, inevitablement, van associats. Són capaces aquestes princeses de guardar-se dels perills? Són independents emocionalment? Poden escollir el nombre de fills que hauran de criar?  Fan allò que els agrada? Quines són les seves aficions?

Pensem amb la Ventafocs, la Blancaneus, l'Ariel, la Bella (també en la Rapunzel, malgrat no sigui de la família Disney). La resposta és més que evident.

De totes maneres, si la vostra filla insisteix a disfressar-se de princesa no us desespereu. Sé per experiència pròpia que convèncer a una nena petita no és senzill . Per fortuna, les princesetes creixen i es converteixen en princeses de veritat, de les que juguen, estudien, s'enfaden, rondinen, ploren, riuen, corren  i, sobretot, ens fan feliços i felices.

La creació demorada

Una guerra és una situació dramàtica per tothom i, un cop finalitzada, els supervivents necessiten fer una elaboració íntima, des de la pròpia subjectivitat, de la tràgedia col·lectiva que han patit No crec que la història oficial, aquella que s'escriurà en els llibres dels vencedors, sigui suficient per pair un fet com aquest, d'altra banda tan subjectiu. Per preparar-se per afrontar la resta de la vida, doncs, caldrà que cadascú reinterpreti l'experiència de la manera que li faci menys mal.

Molts escritors, grans observadors i analistes de la societat, han  escrit sobre guerres i postguerres però la majoria ho ha fet des del distanciament, tan temporal com emotiu. Durant els anys que Mercè Rodoreda va viure exiliada, per exemple, va intentar escriure però no va poder. Abans va haver de sobreviure. Malgrat això va elaborar els seus relats "de guerra" que li van permetre assajar tècniques narratives, com el diàleg interior, que més tard va aplicar amb gran encert a les seves novel·les. Podriem dir que, per l'autora, la guerra i l'exili va ser un període d'escassa producció exterior però molta d'interior. No va fer gran literatura però si que va plantar la llavor de la seva posterior i extraordinaria obra.

Deixant de banda la guerra, que és una situació extrema, aquest fenomen també es dóna en temps de grans canvis socials. Novel·les com "Fanny" de Carles Soldevila,  "La febre d'or" de Narcís Oller o "Mort de dama" de Llorenç Villalonga  tracten, d'una manera o altra, de famílies vingudes a menys que han de reinterpretar els seus valors per adaptar-se a les noves necessitats que els imposa l'ordre social. Els seus autors, com Mercè Rodoreda, solament van poder-les escriure després d'acceptar la nova situació i adaptar-s'hi.

És possible que, avui dia, hi hagi molts escriptors (i d'altres artistes)  amatents d'explicar la situació actual des de la pròpia creativitat. Que s'il·lusionin, que treballin dur, que implantin les bases de la seva producció futura i que es preparin per, d'aquí uns anys, veure recompensat l'esforç amb una gran obra. Que no és el mateix que  tenir éxit econòmic ni social.