Per fi...

El tapaboques

Fosquejava, feia fred i no passava ni una ànima per la carretera. El barri, als afores de la ciutat, no era un mal lloc per viure però, segons a quines hores, li feia basarda circular pels carrers deserts. En Joaquim va mirar al seu voltant, va apujar-se el tapaboques fins a sota dels ulls i va cuitar el pas. Quan era a punt d'arribar a la cantonada que menava al pis va sentir unes passes darrere seu. Va girar-se per veure'l. Tenia uns quaranta anys i la pell fosca. Duia un jersei de llana esfilagarsat, uns pantalons amples i una bossa esportiva penjada a l'espatlla. Tot i el fred no portava abric. Feia pudor de vi i de brutícia. Va arraconar-se per deixar-lo passar: des del darrere podria vigilar-lo millor. L'home no va alçar la vista del terra. Quan per fi va tenir-lo al davant en Joaquim va pujar-se de nou el tapaboques, va treure la navalla de la butxaca i va acostar-se-li: Tio, dóna'm la pasta o pilles.