divendres, 19 de juny del 2015

Escriure!

 “Un violinista i un gat em van empènyer a mirar-me les coses des d'angles diferents dels habituals. Ho vaig comentar, en confiança, als meus personatges que ja vivien a Jo confesso, i ells sense encomanar-se a ningú, van fer servir les meves reflexions com si fossin seves. No et pots fiar ni dels teus personatges.” Jaume Cabré

Les obres importants sempre són inspirades. La literatura fantàstica té sempre aquell punt de somni” Jacobo Siruela

Feia dies que recordava els somnis. Si em desvetllava a mitjanit, a més, era capaç de reprendre el fil allà on l'havia deixat. No és que el material oníric em servís per construir la novel·la, de fet, n'aprofitava ben poca cosa, però aquella agilitat creativa em donava molta confiança a l'hora de posar-me a escriure.
Més tard, asseguda davant l'ordinador, els dits es movien sols i, com per art de màgia, les paraules anaven sorgint lentes però constants. No havia de patir per res perquè els personatges vivien, encara que només fos dins la pantalla de l'ordinador, i eren ells els que escrivien la història. Tant d'esforç havia valgut la pena, estava convençuda d'estar creant l'obra de la meva vida.



Bonic, oi? Llàstima que no sigui veritat. Per més teoria de l'escriptura que conegui, per més exercicis pràctics que realitzi, els meus personatges no reflexionen ni decideixen per sí sols. Al contrari, són submisos, en prou feines saben expressar-se, parlen d'una manera sospitosament similar, la majoria no són sincers i, aquells que ho són, no ho semblen. S'apaguen constantment, com si se'ls hagués acabat la bateria, i és impossible de tornar-los a engegar.

Per reposar llegeixo novel·les clàssiques i contemporànies: històriques, fantàstiques, realistes, terrorífiques, quotidianes, filosòfiques, eròtiques, negres, romàntiques, d'aventures... i em pregunto: com s'ho maneguen els escriptors i les escriptores per fer-ho tant reconsagradament bé?