“Un violinista i un gat em van
empènyer a mirar-me les coses des d'angles diferents dels habituals.
Ho vaig comentar, en confiança, als meus personatges que ja vivien a
Jo confesso, i ells sense encomanar-se a ningú, van fer servir les
meves reflexions com si fossin seves. No et pots fiar ni dels teus
personatges.” Jaume Cabré
“Les obres importants sempre
són inspirades. La literatura fantàstica té sempre aquell punt de
somni” Jacobo Siruela
Feia dies que recordava els somnis. Si em desvetllava a mitjanit, a més, era capaç de
reprendre el fil allà on l'havia deixat. No és que el material
oníric em servís per construir la novel·la, de fet,
n'aprofitava ben poca cosa, però aquella agilitat creativa em donava
molta confiança a l'hora de posar-me a escriure.
Més tard, asseguda davant
l'ordinador, els dits es movien sols i, com per art de màgia, les
paraules anaven sorgint lentes però constants. No havia de patir per
res perquè els personatges vivien, encara que només fos dins la
pantalla de l'ordinador, i eren ells els que escrivien la història.
Tant d'esforç havia valgut la pena, estava convençuda d'estar
creant l'obra de la meva vida.
Bonic, oi? Llàstima que no sigui
veritat. Per més teoria de l'escriptura que conegui, per més
exercicis pràctics que realitzi,
els meus personatges no reflexionen ni decideixen per sí sols. Al contrari, són submisos, en prou feines
saben expressar-se, parlen d'una manera sospitosament similar, la majoria no són
sincers i, aquells que ho són, no ho semblen.
S'apaguen constantment, com si se'ls hagués acabat la bateria, i és impossible de tornar-los a engegar.
Per reposar llegeixo novel·les
clàssiques i contemporànies: històriques, fantàstiques,
realistes, terrorífiques, quotidianes, filosòfiques, eròtiques,
negres, romàntiques, d'aventures...
i em pregunto: com s'ho maneguen
els escriptors i les escriptores per
fer-ho tant reconsagradament bé?
