diumenge, 30 de juny del 2013

Un de Pals



La Joana m'ha enviat aquesta bellíssima imatge del balcó. Moltes gràcies! 

Són les llàgrimes de les coses

Joan Vinyoli Pladevall
Obra Poètica Completa

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l'hora que la mar s'agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerum.

Ai, aquest «ai» és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l'ample mar
guspirejant parlant-nos en metàfores.
La dolència de amor que no se cura
Sino con la presencia y la figura.

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
Irremissiblement, els insustituïbles,
em torno un gira-sol que puja d'un femer
i fa com un que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d'estiu,
davant el somriure dels morts que se li fan propers.
Ara tot d'una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
Davant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d'arròs
De l'Empordà xops d'aigua.

És tard, és hora de tornar a Begur
en l'autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l'encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d'atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.

"Sunt lacrimae rerum"

divendres, 28 de juny del 2013

El concert



Ara que molts blogs tanquen per vacances se m’acut que hi ha amors d’estiu, cançons d’estiu, llibres per l’estiu, programació d’estiu… com ha de ser, doncs, un post d’estiu?

No ha de tractar ni de política, ni de retallades, ni de feina, ni de malalties, ni d’estudis ni d’estacions d’esquí.  

Tampoc no ha de fomentar grans reflexions ni parlar de temes complexes, no oblidem que la gent està de vacances i pensar, cansa.   

No ha de ser reivindicatiu ni atiar revolucions estranyes. Cal permetre que els senyors polítics puguin aprovar les lleis més malparides tranquil·lament, entre mojito i mojito.

Tal com està l’economia de les famílies, tampoc és correcte parlar de grans viatges ni d’hotels de cinc estrelles.   

De futbol? Estaria bé però a l’estiu no hi ha lliga, ni Champions ni res de res. Una llàstima, si tenim en compte que és l’únic motiu pel qual la gent és capaç de mobilitzar-se per una causa comuna.

De menjar? Potser sí, però que no sigui massa calòric que toca d’exhibir-nos per les platges i les piscines del país

Potser del concert per la Llibertat que es celebrarà demà al Camp Nou i que servirà per explicar a tot el món com entén la democràcia el regne d’Espanya?  
Ai no, que permetre que un poble decideixi la seva identitat i el seu futur és massa revolucionari!

dimecres, 26 de juny del 2013

7 de Ripoll












Si us ve de gust enviar-me balcons, lgiraltt@gmail.com. Gràcies!

L’antic museu folklòric.A la mateixa plaça del monestir hi ha el museu dedicat al folklore ripollès. Està instal•lat a l’edifici que fou església de Sant Pere, desafectada del culte. Quan n’empenyeu la porta sona una esquella. És que entreu en un museu d’ambient pastoral. Els objectes i els diorames us evoquen la vida del pastor d’alta muntanya: els seus vestits, les seves eines, les seves manifestacions religioses. Fins al segle XVIII, Ripoll fabricà armes de foc amb un prestigi dilatat.
Per això el museu disposa d’una excepcional col•lecció de pistoles antigues. Val la pena de passejar per aquestes sales, on trobareu també un curiós obrador de clavetaire, és a dir, de fabricant de claus, que fou traslladat directament del carrer al museu.

Josep M. Espinàs, “Ripoll” dins “Ciutats de Catalunya” (1958).

dilluns, 24 de juny del 2013

No m'han convidat a casament!


 
Per què ens dol tant que una amistat, encara que faci temps que no hi tinguem relació, no ens convidi al seu casament ?  Estem ansiosos d’assistir a la missa? Al banquet? De gastar-nos els diners que no tenim en el regal? De lluir muda?

Penso que si donem tanta importància a aquest fet és perquè, en el fons, encara creiem que casar-nos és un esdeveniment puntal de la nostra existència (“el millor dia de la meva vida” us sona?) i, en conseqüència, convidar a una persona o no convidar-la marca la diferència entre l’estima que podem sentir vers ella i la indiferència.

S’ha de ser molt “carca” per pensar això, oi? I més avui dia que hi ha tanta gent que es separa o que simplement mai passa per la vicaria.  Sí, sí. Doncs reconec que  he estat a punt de caure de quatre potes en el parany. Quant de mal han fet els contes de fades!

El passat cap de setmana va casar-se la Marta. Fa molt de temps vam formar part de la mateixa colla d'amics i resulta que jo sóc la única que no ha rebut la invitació. Buf, d’entrada vaig empipar-me molt. Què s’ha pensat, la tia aquesta?

Però a veure, a veure, rumiem una mica. Quants anys fa que no ens veiem, ni parlem ni ens enviem un sol missatge? Si ni tan sols la tinc agregada com a amistat del Facebook !

Què sabem una de l’altra? Quin interès tinc a assabentar-me’n? Els nostres camins s'han separat tant que no sé de què treballa ni on viu ni que li agrada fer.

Si m’hagués convidat al casament, hauria volgut assistir-hi? Segurament no.   
Per què em molesta, doncs, que no ho hagi fet? Perquè, en el fons, a ningú no li agrada sentir-se rebutjat, encara que l'altra persona ja no signifiqui res ni tingui cabuda a la nostra vida.  

Francament,  posats a rumiar us diré que ni tan sols recordo si la Marta va assistir al meu propi casament (el qual us asseguro que no va ser gens multitudinari i, tot i que va ser bonic,  no va ser ni de bon tros, el moment més emotiu de la meva existència).  

Sigui com sigui, li desitjo el millor. Com a tothom, en fi.  

dijous, 20 de juny del 2013

La coherència religiosa



Si la Llúcia va accedir a rebre classes de repàs era que els pares li havien promès que, a canvi, l'autoritzarien a fer la primera comunió. A partir d'aquí va venir tot rodat ja que, segons el particular criteri  del capellà del poble, ser més alta que la majoria de nenes de la seva edat la convertia en apta per combregar els set anys (i no als nou, com era habitual).

La Llúcia va prendre's molt seriosament les seves obligacions. Va memoritzar les cent sis preguntes del Catecismo, el Padre Nuestro, el Credo, los Diez Mandamientos i especialment los Siete Pecados Capitales, vanaglòria inclòs, ja que mossèn Lluís defensava que es tractava d'un pecat tant corrent que mai no s'hauria d'haver suprimit.

Però el fet que el mossèn qüestionés al mateix Sant Tomàs d'Equino no va generar cap recel a la Llúcia. Tot al contrari, quan va arribar el moment de confessar-se va deixar-li anar que s'havia vantat davant tota l'escola de posseir un parell de cromos molt valuosos i que n'estava molt penedida.

Mossèn Lluís va quedar tan satisfet amb la resposta que li va dir que era una bona nena i solament va imposar-li de resar un parenostre com a penitència.

dimecres, 19 de juny del 2013

4 de Llagostera








Si us ve de gust enviar-me fotografies de balcons, podeu fer-ho a lgiraltt@gmail.com. Gràcies!

Viatge a la Catalunya vella (1968) Josep Pla



El pla de Llagostera –el nom evoca una geografia lacustre– és encara més delicat. La vila s’encastella
cònicament a l’entorn del campanar de l’església; és voltada, a peu pla, de carretera i
té un aspecte benestant i feliç. El pla que volta la vila és més fi –dèiem– que el de Vidreres, i és
que de vegades s’hi veu una rastellera d’arbres blancs, de fulla dibuixada i sonora, que fan una
guàrdia elegant al marge dels conreus. El bosc és pròxim i recull, sobre els camps, la llum a
quatre vents. Cada vegada que travesso el país penso en la vida que faria a Llagostera, o a Caçà,
si pogués residir-hi. Havent dinat –dic– prendria cafè i faria una estona la manilla. Després,
amb algun element desvagat –potser el vicari (si no fes versos), potser l’apotecari (si no tingués
manies), potser algun propietari (si fos petit)...–, aniríem a parar el sol un parell d’hores pels
voltants de la vila, ara un pas ara un altre, amb el bastonet. La botànica és entretinguda, el cel és
divers, la llum és jove i pueril, els possibles amics semblen discrets... Potser ens arribaríem fins
en alguna casa de pagès. El gos lladraria, la lloca fugiria amb els polls, la mestressa deixaria un
moment la roba del safareig, descobriríem en la mitja claror del racó més impensat de la casa
el cap d’un conill, un gos que dorm, un vedell tendre de morro fi i d’ull fascinador. Les cases de
pagès tenen sorpreses inefables. La mainada, passat el primer moment de basarda, s’acostaria
amb els ulls baixos, les mans a la butxaca, sense dir res. ‘Com te dius, noi?’, faria el vicari. ‘Que
no tens llengua? –contestaria impacient la pagesa, davant del mutisme recalcitrant del seu fill–.
Digues: ‘Joan per servir-lo’.” “Joan!”, faria a l’últim, amb una veu blanca i una llàgrima imminent,
el vailet. Després trencaríem una nou i una avellana, menjaríem una figa seca i mitja llesca
de pa moreno, beuríem una mica de vi ranci del país. Veuríem, en agafar la carretera, la darrera
llum de la tarda en una finestra de la casa de pagès. El primer estel del vespre faria l’aparició
del no-res. Potser diríem, tot caminant, inconscients:



Pâle étoile du soir, messagère lointaine...
I així entraríem al poble amb un petit cansament, dolç com la mel






dilluns, 17 de juny del 2013

El consell

Joc literari Relats conjunts

GE Building, Lunch atop a Skyscraper, 1932


-          Com li va a l’Omar?

-          Doncs mira, molt bé. Tant que vam patir i al final allò de la pastera va resultar una idea magnífica

-          Sí? El tracten bé per Espanya?

-          Ui sí, només treballa deu hores cada dia i s’ha pogut comprar el pis, el cotxe i encara li'n sobraran per venir a visitar-nos a l’estiu

-           Caram sí que val la pena, sí

-          I en Rachid no s’anima? Allà no cal patir per la feina. I bona, eh

-          No sé, el veig poc convençut. Diu que s’estima més acabar la universitat

-          Uf, ja cal que  hi parlis. Allà no deixaran mai de fer-se cases, tindria el futur assegurat. I els nens i tu,  també

-          Potser sí,  ja li comentaré

-          Mira, si us veieu molt apurats jo puc deixar-vos els 3.000 de la pastera. Ara que ens ho podem permetre, rai

-           No sé, si de cas ja et diria alguna cosa, moltes gràcies Sirah

 

divendres, 14 de juny del 2013

Escena amb desencadenant

Escriure una escena on aparegui el desencadenant i permeti que els lectors puguin veure de manera inequívoca a quin conflicte s'haurà d'enfrontar el protagonista


Just entrar al restaurant la Llúcia va saludar a l'encarregada de sala amb un moviment de celles gairebé imperceptible. Va treure’s l’abric i va allargar-lo a un cambrer que estava parant una taula a prop seu.  “Ei, tu, vés amb compte que no s’arrugui”  va dir-li.

Un cop asseguda a taula, va observar els cuiners que feinejaven darrera d'una gran vidriera que hi havia a l’altre extrem de la sala, tots nets i polits, com si els esquitxos d'oli que de tant en tant s'escapaven de la paella no poguessin encalçar-los.

Va deixar que  l’Eudald escollís el vi i, mentre aquest examinava la carta, va començar a buscar l'esmartphone dins la bossa. .

De sobte, va percebre que algú l’observava, va alçar la vista i va topar amb els ulls inquisidors de la cambrera que els havia dut la carta de vins i que encara s'esperava a un costat de la taula. La Llúcia va desviar ràpidament la mirada i va centrar-se a localitzar l'esmartphone.

Un cop la cambrera va ser fora va preguntar-li a l’Eudald si era alumna seva de l’escola de música. “No em sona” va respondre-li aquest.

Quan va tornar amb l’ampolla de vi va inspeccionar-la més detingudament: pell blanca, pigada, cabells de color panotxa, complexió prima, ulls petits i brillants... la noia li recordava a algú, tot i que no sabia a qui.

-       - Perdona, ens coneixem? – va preguntar-li la Llúcia

Va anar just que no vessa el vi damunt les estovalles. Evitant de mirar-se-la va fer que no amb el cap i va eixugar la boca de l’ampolla amb un drap blanc que duia penjat de la cintura. Seguidament va acabar d'omplir la copa de l'Eudald.

-       - Que  estudies al conservatori? - va insistir la Llúcia

-       -  No, no estudio enlloc. Perdoni però haig de seguir treballant

La resta de la vetllada va transcórrer per la Llúcia amb poques emocions. Feia temps que s’avorria amb la conversa de l’Eudald, sempre parlant de les classes de piano o, encara pitjor, de la paperassa que comportava ser el director del conservatori i de com n’estava de fart, d’haver-se de barallar per quatre subvencions de no res. I al llit tampoc no era gran cosa, tot i que ell es pensava que sí.

Demanes el compte, amor?” va dir  la Llúcia quan va veure que la cambrera s’acostava a la taula. Aquella forma de caminar, aquell aire desmenjat, aquells ulls de ratolí... la Pollocrudo!

-      - Ja sé qui ets! Havíem anat juntes a egebé! Però ara mateix no recordo com et dius...

-      - Teresa

-      - Teresa Muñoz Cantarejos! Ara me’n recordo! Saps qui sóc?

-      - La Llúcia Piferrer, és clar- va respondre sense somriure però mirant-la directament als ulls. Després va voltar la taula i va acostar-se-li tant que els seus fronts gairebé es fregaven. -Ara mateix els porto el compte – li va xiuxiuejar a cau d’orella.  I va allunyar-se passadís enllà.

L’Eudald va fitar la Llúcia, amb posat interrogador. “Una mal educada” va sentenciar aquesta.

Al cap d’uns minuts, un cambrer d’ample somriure va aparèixer amb el compte dins un plat metàl·lic en una mà i una ampolla de xupito a l’altra. L’Eudald va deixar la targeta de crèdit damunt el plat i la Llúcia li va llançar un petó a l’aire des de l’altra banda de la taula.  

Abans de sortir del restaurant, va donar un darrer cop d’ull al menjador però la Pollocrudo havia desaparegut. Tot i que el menjar era exquisit, a la Llúcia li va quedar una sensació amarga a la boca.

 Nota: Quin conflicte dirieu que vull explicar?
 

dimecres, 12 de juny del 2013

Edatisme





La Maria Carme assisteix al club de lectura des que va crear-se, ara farà deu anys, i mai no ha deixat de llegir cap dels llibres recomanats. També participa en el club de lectura en anglès que organitza l’Abacus i, quan té temps, escriu la ressenya dels llibres en el seu blog.

A més a més, forma part d’una companyia de teatre amateur, és voluntària del banc d’aliments i cada divendres ensenya música als nens i nenes de primària de l’escola del barri.

El cap de setmana acostuma a dinar amb la filla, el gendre i els dos néts, ja que viuen a Pineda i no els veu massa sovint. El fill, en canvi, s’està a Londres i cada estiu ve a passar un parell de setmanes a casa seva, durant les quals aprofiten per recórrer  els racons més bells del país alhora que es posen al dia de les seves vides.

Pel que fa a la salut, ha patit alguna malaltia seriosa - que ja ni recorda-  i actualment té la pressió alta, que manté a ratlla gràcies a la pastilleta que pren cada matí, i una mica d’artrosi al genoll dret.   

La Maria Carme viu sola, el seu marit va morir fa 6 o 7 anys, i, amb la pensió que li ha quedat després de 40 anys fent de professora,  pot permetre’s un bon sopar de tant en tant amb les amigues.

Ahir al matí la Maria Carme estava fent cua per fer la declaració de renda (no havia pogut confirmar l’esborrany des de casa perquè una errada tècnica no li permetia desgravar-se la quota del sindicat)  i, quan una dona jove la va veure, li va cedir automàticament el seient. La Maria Carme va acceptar de grat, li començava a molestar el genoll, i va treure el llibre que duia dins de la bossa. Quan encara no l’havia obert, va sentir que la mateixa dona deia: “Ha vingut tota sola, pobreta, tan velleta com és”  

El món és boig, va pensar la Maria Carme mentre treia el punt del llibre i s’endinsava en la trama de la novel·la

dissabte, 8 de juny del 2013

El nom



 
Us imagineu que Nabókov hagués batejat a l’inoblidable Lolita com a Teresina de cal Mut?  O que l’intrèpid Ulisses d’ Homer s’hagués anomenat Kevin Martínez?

És evident que els noms propis estan plens de connotacions històriques, mitològiques o literàries i, per tant, quan un escriptor n’escull un, i descarta la resta, no ho fa de manera arbitrària sinó després d’haver-ho raonat adequadament.  

Però a vegades, a la vida no literària, pesen altres factors a l'hora de triar un nom, com per exemple que un personatge famós l’hagi posat de moda o que algun pare o avi s'ho digui. Llavors s’esdevenen casos com el meu, que em dic Loreto pel simple fet que la meva mare també s’ho diu (si hagués nascut nen, m’hauria anomenat Llorenç, que tampoc no hauria estat molt millor).

A veure, al llarg de la vida m’han fet molts comentaris referents al meu nom, des de “i això, quin nom és?” a “té molta personalitat”. Per les bones o per les dolentes, al final m’hi he acabat acostumant però  això no vol dir pas que m’agradi. Podria haver-me buscat un diminutiu, pensareu. Doncs ja em direu quin (Lore seria el més lògic però té un deix castellà que no s’avé amb l’origen de la meva família, gironins de tota la vida).

Afortunament, com que no sóc de  tarannà conservador, no vaig tenir remordiments a l’hora de trencar l’herència onomàstica i anomenar Clara a la meva filla. De moment sembla que el nom li fa el pes, encara que alguna vegada m’ha manifestat que hauria preferit dir-se Sara.   Qui no es conforma és perquè no vol.      

 EL NOM

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Clementina Arderiu i Voltas (1889- 1976)

dilluns, 3 de juny del 2013

Un de Queralbs i un de la Selva de Mar


Aquesta imatge tan bonica de Queralbs me l'ha enviada la Joana . No només són uns balcons preciosos, sinó que tot el carrer és una meravella. Moltes gràcies!





Queralbs

Enric Bosch Montalat
Queralps, dins "Petrària, 8"

Davall de la grisor de la muntanya,
altra grisor més viva i rutilant:
Queralbs, poble alterós... el cor s'afanya
en copsar tot l'esclat de ton encant.

Davall encar: una verdor fulgura
en les prades humides, luxuriant;
a llurs peus el Freser frisós murmura
les joioses estrofes del seu cant.

Queralbs amic, que escoltes les petjades
del pelegrí de Núria adelerat,
oh tu, a qui besen torves nuvolades
i vibres quan retruny la tempestat:

escolta avui la veu que, a la clarícia
de ta visió, t'endreça un cant novell;
poblet joliu, per mon record carícia,
plaer pel cor i per als ulls joiell.


L'estelada d'aquest balcó de la Selva de Mar no està feta de núvols, com deia la meva filla, sinó de flors! Preciosa i efímera. Me l'ha enviada un company de feina. Gràcies Salva!



Natura amable i confident
  
Garcés Miravet, Tomàs
Vint cançons, dins Poesia Completa
Heus ací, altra vegada, les muntanyes del Port de la Selva. El poble, cinta blanca, amb les taques de calçobre, ran de mar, al peu. En l'aspre teló de pedra que li fa de dosser, vora les feixes que tantes vegades he saltat, entre espines, alguns claps de magra vegetació. A la dreta del cementiri, de llises parets emblanquinades, el bosquet on comença la costa de Torrelló. Més a la dreta, sota l'Estrúmbol i el coll de la torre, la fondalada que mena a Pení ("Boira a Pení, pluja per'quí").

"Prefaci de la quarta edició"


diumenge, 2 de juny del 2013

Parada al mercat (i una mica de propaganda gratuïta)

http://www.assemblea.cat
 
 
Ahir al matí, aprofitant que a la Devesa hi havia mercat, vaig anar a ajudar a la parada de l’ANC de Girona. Com que érem prou gent vam poder repartir-nos la feina i, mentre dos companyes es quedaven venent samarretes i estelades, jo repartia fulletons per explicar els motius de la independència de Catalunya entre la gent que passejava pel mercat.
En general vaig observar tres actituds diferenciades: aquells que estan plenament a favor i ho expressaven, aquells que estan rotundament en contra (i, amb molt de sentit comú,  no m’ho volien dir)  i els indecisos o poc interessats pel tema, que eren els més susceptibles d’obtenir un fulletó.
Particularment  van haver-hi algunes anècdotes, com per exemple:
Un noi  que va sol·licitar-me la informació en senegalès i, si no podia ser, en castellà, perquè  encara li costava molt d’entendre el català (per sort l’ANC edita fulletons en castellà)
Dos joves que van afirmar que ells no eren independents (en comptes d’independentistes)
Un senyor que va preguntar-me quan tancarien a en Millet
Un membre de l’ANC de Tarragona que pensava que a Girona rai, que ho teníem fàcil, en comparació amb ells.
Una noia amb vel islàmic que duia un braçalet amb l’estelada al turmell
Una parella d’avis que, “si haguessin tingut vint anys menys,  ja haurien vist els espanyols”
L’altra cara de la moneda eren  algunes persones que no només no acceptaven el fulletó sinó que ni tan sols es dignaven a mirar-me (mal educats, contraris a la llibertat d’opinió –no necessàriament a la independència- o temorosos que els demanéssim diners –per tant, molt mal informats de com funciona la ANC-).
I un noi que venia números pel sorteig de l’Or de la Creu Roja  que, en veure aquesta gent que, tot i oferir-los el fulletó de franc, no el prenien, s’anava desanimant per moments.
Molta sort per tots.