dimecres, 29 de gener del 2014

Miralls



Com que no sóc experta en frenologia ni fisonomia, no puc deixar d’estranyar-me davant de les persones que, sota una aparença cordial, fins i tot dolça, amaguen una personalitat escabrosa. 
En canvi a l'inrevés no em sorprèn, potser perquè la lletjor corrent sempre m’ha fascinat més que la bellesa artificial. 

No seria molt millor que, com afirmaven els grecs, el rostre fos un reflex de l'ànima? On és el foc de Dorian Gray? On són els miralls que ens retornen la veritable essència? 


dissabte, 25 de gener del 2014

Quatre de Praga








Buitres (Franz Kafka)
       
Érase un buitre que me picoteaba los pies. Ya había desgarrado los zapatos y las medias y ahora me picoteaba los pies. Siempre tiraba un picotazo, volaba en círculos inquietos alrededor y luego proseguía la obra.Pasó un señor, nos miró un rato y me preguntó por qué toleraba yo al buitre.
-Estoy indefenso -le dije- vino y empezó a picotearme, yo lo quise espantar y hasta pensé torcerle el pescuezo, pero estos animales son muy fuertes y quería saltarme a la cara. Preferí sacrificar los pies: ahora están casi hechos pedazos.
-No se deje atormentar -dijo el señor-, un tiro y el buitre se acabó.
-¿Le parece? -pregunté- ¿quiere encargarse del asunto?
-Encantado -dijo el señor- ; no tengo más que ir a casa a buscar el fusil, ¿Puede usted esperar media hora más?
- No sé -le respondí, y por un instante me quedé rígido de dolor; después añadí -: por favor, pruebe de todos modos.
-Bueno- dijo el señor- , voy a apurarme.
El buitre había escuchado tranquilamente nuestro diálogo y había dejado errar la mirada entre el señor y yo. Ahora vi que había comprendido todo: voló un poco, retrocedió para lograr el ímpetu necesario y como un atleta que arroja la jabalina encajó el pico en mi boca, profundamente. Al caer de espaldas sentí como una liberación; que en mi sangre, que colmaba todas las profundidades y que inundaba todas las riberas, el buitre irreparablemente se ahogaba.

http://rodrigoabbottirarrazaval.wordpress.com


Sícoris, moltes gràcies per les fotografies! 

diumenge, 19 de gener del 2014

Eco - Relats Conjunts


La meva participació al joc literari de la quinzena de Relats Conjunts 

heodor Kittelsen, Ekko, 1888


Tot i que feia un grapat d'anys que era ninfa, l'Eco no havia vist ningú tant formós. Potser Narcís, el malaguanyat xicot que va conèixer temps enrere, era l'únic que podia comparar-se-li. Però aquella fou una història trista i, no volia recordar-la perquè només aconseguiria posar-se de mala lluna
- Eco, Eco- cridava el noi
- Eco, Eco- responia
- Eco, Eco – tornava a cridar
- Eco, Eco – tornava a respondre ella
Al final l'Eco va afartar-se d'aquella conversa tant poc fluida i va callar. “Eco, Eco” seguia cridant el vailet i ella no deia ni piu. Fins que el noi també se'n va atipar i va marxar amb la seva barqueta riu avall.
Aquell cop, però, l'Eco no va tancar-se dins de cap cova a fer-se passar la pena. Tanta bellesa i tant poc cervell, els nois d'avui dia no són com els d'abans!


dissabte, 11 de gener del 2014

Estimar-se



Des del llit estant, en Pau escoltava els sorolls que provenien del menjador. No el deixaven quedar-se despert més enllà de les nou del vespre. Ets massa petit, li deien. Si almenys pogués fer com la mare i llegir dins del llit... però no en sabia prou, tot just anava per la lletra de pal.
Malgrat no sentia la televisió sabia que els pares tampoc dormien, n'estava convençut perquè podia veure la llum que s’escolava per sota de la porta del dormitori.

Estarien lluitant contra alienígenes que havien vingut a destruir el planeta? Podien transformar-se en superherois i no li havien explicat? Ell era qui marcava més gols de la classe... i si també tenia poders? Va incorporar-se i va buscar l'interruptor de la llum a les palpentes. Tens massa imaginació, fill, li deia la mare. Ja està, ja ho sabia! Els pares s'estaven estimant, tal com la seva cosina li havia explicat que feien els grans quan es quedaven sols.

Però si estimar és molt fàcil, va dir-se en Pau. Ell estimava al pare, a la mare, a la senyoreta, a la cosina, a l'entrenador, a l'avi, a l'àvia,  a la Puça i al seu amic Bernat. A tot arreu i amb qui fos, no li calia estar sol per estimar; podia fer-ho dinant, passejant, quan jugava a futbol, quan era a escola, quan es rentava les dents i, fins i tot, quan jugava amb la “play”. En Pau va sospirar: Tant grans que es pensen que són i no saben fer ni això! Tot seguit va acotxar-se i va tancar el llum.     

dimecres, 1 de gener del 2014

El cocodril de la classe de sisè


Un matí en Lluc i la Mariona jugaven a voleibol al pati. S'ho estaven passant d'allò més bé fins que la Violeta, una nena més gran que sempre els molestava, els va prendre la pilota amb males maneres i la va llançar ben lluny
Els dos amics van buscar-la per tots els racons de l'escola però la pilota no apareixia enlloc. Finalment van obrir l'armari més gran de l'escola, el de la classe de sisè, i van trobar-la dins d'un calaix. Però quan la Mariona va provar d'agafar la pilota va notar una força que tibava cap avall. Sorpresa, va fer un pas enrere i del calaix va sortir un cocodril de color pistatxo que va mirar-los molt seriosament i els digué:
- Què voleu, marrecz ? -
- Marrecs?- va dir la Mariona. -No som marrecs, som nens. Què no ho veus?
- Noméz veig un parell de marrecz maleducatz jo. Deixeu-me llegir tranquil
- Torna'ns la pilota – va dir en Lluc
- No puc fer-ho
- I tant que pots, només l'has de deixar anar
- Si uz la dono me la tornareu a llançar i em destorbareu un altre cop la lectura 
- No hem sigut nosaltres sinó la Violeta, que sempre ens molesta – va replicar la Mariona
- Doncz que vingui ella a buzcar-la – va dir el cocodril
- Uf- va sospirar la nena- ja veig que no entens res
- Que no éz amiga vostra? - va preguntar el cocodril
- Noooo! - van cridar alhora els nens -Sempre ens fa empipar i a vegades ens pica. La Violeta no té cap amic- va dir en Lluc
- No és el meu problema. Deixeu-me llegir
- Si no ens la tornes la meva mare em renyarà – va dir la Mariona, una mica plorosa.
- Us la tornaré si deixeu de zer maleducats
- No som mal educats! - va exclamar la nena
- D'acord. No hi ha pilota
- Molt bé, molt bé... què hem de fer? -
- Vosaltrez zabreu. Jo no em mouré d'aquí – va dir el cocodril, amagant-se al fons del calaix
Tot el dia els dos nens van estar molt atents a classe, van resoldre molt bé els exercicis de matemàtiques, van acabar-se el plat de llenties del dinar i van ser amables amb tots els companys de classe. Fins i tot la Mariona, malgrat no li tocava fins la setmana vinent, va endreçar l'estanteria dels contes i en Lluc va regalar sis cromos a un nen de primer sense demanar-li res a canvi.
Quan quedava poca estona per plegar, vam tornar a la classe de sisè a buscar la pilota.
- Cocodril, cocodril, on ets?- van cridar just entrar per la porta
- Qui hi ha? - va dir una veu des de dins l'armari
- Som nosaltres, és clar- va respondre en Lluc – Ens hem portat bé tot el dia, ja ens pots tornar la pilota
- Pilota? Quina pilota? va respondre el cocodril
- No despistis, cocodril! - va dir la Mariona tot obrint el calaix – Ens has dit que si ens portàvem bé ens la tornaries i ho hem fet
- No penso que hàgiu fet rez d´especial- els va dir, fregant-se els ulls
- Com que no? He regalat sis cromos a un nyicris de primer! - va dir en Lluc.
- I jo he endreçat els contes! - va dir la Mariona
- No n'hi ha prou
- I què més hem de fer?
- Per exemple, zer amables amb algú que no té amics – va dir el cocodril, amagant-se al fons de l´armari
La Mariona i en Lluc van mirar-se. -I ara què fem?- va dir la Mariona. I en Lluc va arronsar-se d'espatlles.
- Creus que el cocodril vol ser amic nostre? - va dir en Lluc
- Si volgués ser el nostre amic ens hauria tornat la pilota – va respondre la Mariona
- No crec que jugui a voleibol amb la pilota – digué en Lluc
- Jo tampoc, té els braços massa curts! - va dir la Mariona
- I la boca massa gran! - respongué en Lluc, enriolat.
- I les urpes massa afilades! - va afegir la Mariona.
De cop i volta en Lluc va assenyalar amb el dit al seu davant.
- Ostres, la Violeta! Marxem que encara vindrà cap aquí – va dir
- I si ella fos “algú”? – va dir la Mariona
- És clar que és algú. Ja t'he dit que és la Violeta
- No Lluc. Vull dir que potser si som amables amb ella el cocodril ens tornarà la pilota
- Apa que dius, ens fotrà una pinya!
- No, ja veuràs. Violeta, Violeta, espera't
La Violeta va aturar-se i va mirar els dos amics, sense pronunciar ni una paraula.
- Escolta, Violeta. T'agradaria jugar a voleibol amb nosaltres?
- Que dius, nena. Si no teniu pilota – va respondre, sorneguera
- Si acceptes en tindrem, Violeta, t'ho prometo. Vinga, anem a buscar-la – va dir la Mariona. En Lluc no es podia creure el que sentia. Quan la Violeta s'adonés que no tenien pilota els faria una cara nova!
- Si és una trampa us en recordareu, nens – els va amenaçar la Violeta
Just entrar a la classe van veure la pilota al peu de l'armari. La Violeta va córrer a agafar-la i va desaparèixer, deixant els dos amics amb un pam de nas. La Mariona i en Lluc mai més van saber res de la pilota però aquesta ja és una altra història.