Bones vacances!

La cruzada del 2013 (no m'he tornat boja)

“Los territorios se ganan luchando, antes en las cruzadas y ahora en los campos de batalla. Si Artur Mas quiere la tierra que se la gane luchando. O acaso pretende ganarla con el diálogo?”

“Tanta tontería con el peñón! Yo lo tendría claro: les cortamos el agua, el gas y la luz y problema solucionado. Muerto el perro, muerta la rabia”

Juro que no estic escrivint cap novel·la de cavalleries. Aquesta conversa és real, l’he pogut escoltar aquest matí mentre esmorzava en un bar de Girona. L’hauria gravada amb el mòbil però els protagonistes tenien un accent andalús tant marcat que costaven d’entendre. I el meu telèfon no fa meravelles!  Per sort sempre porto al damunt la llibreta d’escriptora aficionada... :) 

Salut! 

L'Osman se les sap totes

Quan l’Osman, propietari d’una botiga de records de la Plaça Catalunya, va veure arribar l’autobus de turistes va posar-se les mans al cap. Els barrets de mexicà feia dies que s’havien esgotat i  acabava de vendre l’última barretina catalana a una parella d’anglesos residents a Gibraltar.

Però l’Osman, acostumat com a estava a treure diners de sota les pedres, va tenir una pensada. Va agafar un grapat de barrets de palla  que aquell estiu no havien tingut requesta i va tenyir-los de groc canari. Va apilonar-los fora de la botiga sota un cartell que posava: “Barret oficial  + entrada per la cadena humana a 4 euros”. Amb poc més d’una hora els havia venut tots. 

Proposta estiuenca del blog de la Carme "Col·lecció de moments"  

Fotografia del blog de la Consol "Hora Blava" 

Improvisem?

Fa uns dies, un company de feina que es dedica professionalment a fer monòlegs m’explicava que, abans de pujar als escenaris, va estar-se tot un any estudiant la tècnica a una escola de Barcelona.

Sembla que, per ser monologuista, no n’hi ha prou a recitar un guió amb certa gràcia S’ha de planificar minuciosament l’actuació, tenir tots els aspectes lligats i fins i tot disposar de “plans B” per si fallen els principals. Per que tot això rutlli, a més, és imprescindible que la posada en escena sembli un senzill exercici d’improvisació.

A l’oficina els cafès de capsules costen 50 cèntims i gairebé tots en prenem un al dia com a mínim. Al començament cadascú és pagava el seu però, a mesura que ens anàvem acostumant a la nova rutina cafetera, vam començar a convidar-nos els uns als altres, allò de “avui pago jo i demà, tu”. 

Doncs bé, com que, tot i que seria molt més pràctic, ningú no vol establir un sistema de torns perquè es perdria l’espontaneïtat del fet de convidar, pot succeir que dos o, fins i tot, tres persones paguin els cafès d’un mateix dia sense adonar-se’n.

Per fortuna, hi ha bona voluntat i ningú no pren ni un cafè sense pagar-lo -o sense tenir la certesa que ho ha fet algú abans-.  Per tant, aquest descontrol s’ha traduït en un superàvit a la caixa que ens ha servit, entre d’altres coses, per fer sopars i comprar xocolatines, filtres de cafetera i fins una nevera per guardar les carmanyoles.

Trobo que, tant a l’escenari com a la vida, molts triem el control i la seguretat, però ens agrada disfressar-lo d’improvisació.  

Símptomes

Quantes persones diríeu que hi ha?

Quant i per quin motiu algunes parelles perden el nom propi  per convertir-se, només,  en “papa” i “mama” ?algunes parelles han per

La borrascada

En Ferran no s’havia acabat el gin-tònic quan el capità va anunciar per megafonia que, a causa de la borrascada que els assetjava, era imprescindible disminuir la marxa del transatlàntic, fet que comportaria un retràs en l’hora d’arribada d’uns quaranta minuts com a mínim.

Va buidar el vas d’una glopada, va deixar un bitllet de vint euros damunt de la barra i va pujar de dos en dos els graons de l’escala que conduïa fins a la seva habitació.

Va flairar-se les aixelles, va arreglar-se el coll de la camisa i va introduir la clau dins  la ranura.

- Verònica, prepara el xampany. Hem d'aprofitar-ho - va cridar des de l'entrada

No havien transcorregut ni deu minuts que en Ferran va sortir i va dirigir-se a pas ràpid cap a la cabina del capità, a qui va trobar parlant pel mòbil. Sense dir res, li va desenganxar l'aparell de l’orella, va prémer la tecla de finalitzar trucada i li va retornar. El capità va deixar-lo damunt la taula, sense deixar de mirar en Ferran amb posat amenaçador. “Quin problema té?”

Quan en Ferran va sortir de la cabina duia tres cents euros menys dins la cartera i el vaixell començava a recuperar velocitat.

Mitja hora abans, Verònica, ajaguda damunt del llit, blanca com el paper, l’hi havia donat un ultimàtum:

- Porta'm al port com sigui o prepara't per dormir sol

* Inspirat en el relat de James Salter "Cometa", dins La última noche 

Extraescolars

Era la primera vegada que en Jordi acompanyava la seva filla a ballet. La seva dona li havia posat dins la motxilla de la Hello Kitty tot el que necessitava la nena: el mallot, el tutú, les mitges i les sabates xines blanques. 

- Anem amb la Martina!- li va dir la nena quan va sortir de classe

- Molt bé, Sara. La Marina també ve a ballet?

- Es diu Martina! I la mama sempre em deixa anar amb ella

Les dues nenes van passar-li per davant tot simulant un tren i, de seguida que van tenir espai, van arrencar a córrer cap a la porta principal de l'escola.

- Ei, no correu tant! Atureu-vos a la porta!- va cridar en Jordi

- No pateixis, ja ho saben. Ets el pare de la Sara?- va dir una noia que estava recollint del penjador una motxilla i una jaqueta de xandall

- Sí, sóc en Jordi. Molt de gust- 

-Ui, perdona que no et doni la mà, és que no me'n queden més

-T'ajudo?

-Millor que agafis la motxilla de la teva filla- li va respondre amb un somriure

Van arribar a l'escola de dansa a l'hora punta, just abans que comencés la classe. La professora ja havia arribat i aprofitava per fer estiraments dins la sala gran. Els alumnes, a mesura que s'anaven canviant, entraven cap a dins. 

- Els vestuaris són aquí- li va dir la mare de la Martina assenyalant una petita habitació que tenia la porta justada.

En Jordi va deixar que la mare de la Martina passés al davant. Després va localitzar un espai lliure per deixar la motxilla, va treure la roba de dins i la va apilonar damunt del banc. "Sara, vine a canviar-te"

- Saps fer-ho sola?

- Sí, però m'has de dir com va- va contestar la nena, desvestint-se.

En Jordi va agafar el mallot i li va donar. Un cop va tenir-lo posat li va acostar les mitges "Com es posen, papa?" li va preguntar la nena, amb les mitges a les mans.

- És que les mitges van primer- va saltar una dona, des de l'altre extrem de l'habitació. Immediatament van girar-se tots els pares i mares. 

- Ui, a mi també em va costar molt- va dir un pare, solidaritzant-se amb en Jordi

- És que s'ha de ser enginyer- digué un altre pare, rient

"Collons, si ho sóc" va pensar en Jordi. "És que aquestes coses sempre les fa la dona" va acabar dient.

- No pateixis- va dir la dona que hi havia al banc del costat. "Reina, treu-te el mallot, que tornem a començar"

En Jordi li ho va agrair i va deixar-la fer. Tant de bo la nena acabés de vestir-se d'una vegada per totes. Sense necessitat d'aixecar la vista va notar el pes d'un munt de mirades condescendents al clatell, com si li estiguessin perdonant la vida. 

Va acomiadar-se de la Sara amb un petó i va marxar de l'escola de dansa. Abans de sortir, una dona que ni tan sols recordava haver vist mai, va exclamar: "Pare, pensa a recollir-la d'aquí una hora".  

A fora, va coincidir amb la mare de la Martina i va sentir-se alleugerit. 

- Sempre més me'n recordaré de com es posa un mallot

- No et queixis. Si m'hagués passat a mi m'haurien criticat fins a l'institut 

Tractament de cortesia

-       Segur que és aquí?- va preguntar l’agent Martín

-       Veus aquella soca grossa? –va assenyalar el sergent Lloris – Vaig parar-m'hi a reposar

-       I ja no portaves la pistola?

-       Que sé jo! Fins a l’ABP no vaig adonar-me que m’havia caigut

L’agent Martín va rebufar, va descordar-se el cinturó de seguretat i va baixar del cotxe. “L’haurem de buscar” va dir, llençant la gorra al seient del darrere. “Véns?”

Un cop fora, van contemplar en silenci la pineda que s’estenia al seu davant.  No era la mateixa que havien trepitjat quan, encara de clar, havien perseguit  aquells “silenciosos” fins que van perdre'ls de vista bosc enllà. Ara els branquillons secs no petarrellejaven sinó que retronaven, el vent no bufegava,  braolava i la lluna, sense miraments,  s’amagava darrere el boirat.

  

-       Sort que hem portat les llanternes – va dir l’agent Martín

-       I si l’ha trobada algú? – va preguntar el sergent

-       La portarà a comissaria

-       I si són els “silenciosos”?

-       Au vinga, si ja deuen ser a França!- va respondre l’agent, divertit

-       Portes l’emissora? – va preguntar el sergent

-       Clar, no pateixis- va respondre, realitzant un moviment de malucs per  mostrar-la-hi.

-       No crec que a aquestes hores rondi ningú pel bosc

-       No,  hauria de ser un boig o un assassí- va respondre l’agent Martín, amb sarcasme

Van seguir caminant en silenci entre el sotabosc, l’un a bon pas i l’altre,  carranquejant.

-       Les cames cada cop em fan més mal- va dir el sergent, abaixant el ritme

-       No te n’havies queixat mai

-       Direm que no l’hem trobada- va deixar anar el sergent, que s’havia aturat i es fregava els genolls amb les mans

-       No cardis, ens obriran una informació reservada

-       I que? Ens fotran fora per perdre la pistola? va replicar el sergent, mostrant una sobtada determinació.

L’agent va trigar uns instants a reaccionar. “A les seves ordres, sergent”, va dir, simulant un somriure.

-       Així m’agrada, agent – va dir, seguint-li la veta  

Mentre refeien el camí, ambdós tenien la certesa que aquell canvi en la manera d’anomenar-se no era fortuït.