S'acosten les festes de
Nadal i, ara més que mai, els aparadors de les llibreries estan
plens d'obres d'autors poc coneguts que s'han autofinançat l'edició,
ja sigui amb els seus propis estalvis o mitjançant plataformes de
micromecenatge, les quals s'han presentat com el remei de tots els
mals quan, en realitat, constitueixen una manera elegant de fer pagar
als ciutadans per un dret -l'accés a la cultura- que hauria d'estar
inclòs en l'anomenat estat del benestar, com la sanitat i
l'educació.
Però no ens enganyem:
sovint l'única manera que tenen els nous escriptors i escriptores
per donar-se a conèixer es rascar-se la butxaca. Importa poc la
qualitat d'allò que han escrit perquè, sense padrins, cap editorial
s'arriscarà a publicar-los l'obra.
Fa un grapat d'anys,
quan encara vivia a Vidreres amb els pares, la meva veïna va decidir
auto-publicar-se un llibret de poemes i va deixar uns quants exemplars
a l'Estanc, l'únic establiment del poble on venien llibres -poquets
i poc variats, no us penséssiu-.
No sé si ningú va
comprar-ne cap, a part dels amics i familiars. Jo tampoc vaig fer-ho, entre d'altres coses perquè sóc poc aficionada a la
poesia i, als 20 anys, encara ho era menys.
El que sí va
arribar-me van ser les xafarderies -en els pobles viatgen amb AVE- ,
les quals, en general, venien a dir que, si s'havia de pagar la
publicació ella mateixa, devia ser un llibre pèssim.
No tindré
l'oportunitat de comprovar-ho. Per internet no he trobat referències d'aquest llibre ni de cap altre. He descobert, en canvi, que l'autora va
llicenciar-se en dret i en traducció i interpretació i que ha publicat alguns articles sobre el tema.
Segons el currículum que té penjat a la xarxa, ara es dedica a la traducció jurada
d'anglès/ espanyol i de català/ espanyol. No menciona, en canvi,
l'anglès/ català. Al cap i a la fi, que els jutges s'expressin i comprenguin el català a Catalunya no és important...
La qüestió és que,
de poesia, no he trobat res de res. Potser la meva antiga veïna podria tornar a intentar-ho, ara que
auto-publicar-se no és cap vergonya, sinó que es tracta d'una bona
opció i fins i tot, una necessitat.
