El dia abans de la nit de Nadal

Mentre esperem que sigui hora de començar la sessió del club de lectura, amb la companya ens admirem de com passa el temps. Fa quatre dies encara era estiu i ja ens trobem a les portes de Nadal. On vas a parar? Si encara queda un mes! És veritat, tot just estem a novembre. Però hem comprat la Grossa i els centres comercials han repartit els primers catàlegs de joguines. Diners, diners i més diners. Dona, també hi ha les expectatives. Si esperem tant del Nadal, per què no començar-lo a celebrar al més aviat possible? No veig el moment de retrobar la rutina, tants dies de festa m'esgoten. Tens raó, és massa. És com si el món deixés de girar, com si fer vida normal fos pecat.

Per cert, ja saps que la pròxima sessió  és el vint-i-tres de desembre? El vint-i-tres? Que just. Just? És el dia abans de la nit de Nadal. Ostres, clar. M'imagino que canviaran la data, oi?  

5 d'Holanda

Nacimiento de los colores

Sostenía el gris que todo era blanco

lo que no era negro, que todo era día

lo que no era noche. Los innumerables colores

residían clandestinos en la luz del sol

que aún no podía soportarlos.

Lo que ahora parece rojo tenía un color vino blanco.

¿El naranja? Un color de leche integral

El amarillo era blanco antiguo.

El verde, un blanco entrecano.

Y era tan claro el azul tímido.

El índigo emblanquecía aún.

El violeta alía a óleo.

Lo demás era negro. Cada noche

eran tiempos negros. Cada mar
Lo demás era negro. Cada noche
era negro, cada selva, cada continente
El arte era pura magia, tan negra como

el alma del mundo. La tinta hacía oídos sordos

a los colores.

¿Hace falta una luz del día?,

preguntaba a veces el amanecer, o mejor dicho:

preguntaba la lluvia (llovía a cántaros).

Hasta cuando la luz del sol la atraviesa

y la pone de mil colores, 

la vuelve naranja;

su oro fresco palidece

hasta el amarillo y el verde,

luego se vuelve morado

y tiñe de índigo

un arriate de flores violetas.

El primer arco iris

salta a primera vista. 

Stefaan van dem Bremt Una mosca de alas de oro (1997)
Traducció del neerlandès Stefann van dem Bremt i Marco Antonio Campos  

Les fotografies són un regal de la Marta C. Moltes gràcies! 

La fera i la música

La meva participació a Relats Conjunts

Esmorzar amb diamants, Blake Edwards, 1961

- I si em bec l'aiguaxurri amb més sentiment?

- No, no... el guió posa que ha de ser un esmorzar complert 

- Complert? Complert de què? De greixos saturats, colorants, conservants i vés a saber quina altra merda?

- Dona, només és un dònut. I el forat no te l'has pas de menjar

- Mira que ocurrent... "me troncho y me parto"

- Li hauríem d'haver donat el paper a la Marilyn

- Doncs mira, potser encara hi ets a temps

- No ho dius de debò

- No? Truca-la, va, a veure què et respon

- I si t'anem a buscar una pasta sense sucre?

- Sucre? M'estàs dient grassa?

- I tant. Només t'has de mirar... Podem tornar a començar, si us plau?

- Mira espavilat, el dònut te'l fots on et càpiga

- Escolta, escolta

- Què?

- Música

- Què? Quina música?

- Vivaldi

- I què?

- Res, relaxa't i gaudeix

- Sí va... i mentrestant vés-me a buscar un altre aiguaxurri d'aquests  

-

Àlex, posa'm un tallat, si us plau

Fa uns mesos vam posar el crit al cel perquè l’actor ÀlexCasanovas, el mateix que ha sigut nominat pel premi Gaudí , que ha presentat “Amor a primera vista” i que ha aparegut a serials com “Nissaga de poder” o “Estació d'enllaç” es veia obligat a servir cafès en el bar Antaviana de Figueres per raons econòmiques.

És cert que el teatre passa per un moment delicat: factors com la pujada desproporcionada de l’IVA, la contenció de les famílies alhora d’invertir en oci, la manca de subvencions, el poc interès que susciten alguns esdeveniments i la baixa qualitat dels altres... no faciliten les coses.

El que no entenc és que el detonador de la polèmica fos precisament que un actor faci dues feines. Se m’acudeixen diferents hipòtesis:

• Com els avis i els pares, encara considerem que fa de bon professional treballar del mateix durant tota la vida. Canviar un ofici per un altre que, segons l'ordre social, sigui inferior significa fracassar.
• La feina d’actor és més valuosa que la de cambrer. Per tant, sense considerar els aspectes econòmics, un treball per ell mateix ens pot fer més feliços que un altre.

Quants de nosaltres hem treballat de cambrers, caixers o fent classes particulars mentre estudiàvem a l’institut o a la universitat? Clar, si la situació és provisional és una altra cosa, les expectatives són diferents, em direu. I tant. Però quin treball avui dia és definitiu i, sobretot, estem segurs de voler tenir un treball definitiu?

Perquè ens costa Déu i ajuda, a partir d’una edat, arremangar-nos i obrir-nos a nous aprenentatges i experiències si, en el fons, sabem que és avantatjós per nosaltres mateixos?

La setmana passada vaig assistir a una funció de “Manicomio”, l’últim espectacle del Circo de los Horrores. Els mateixos artistes servien el cafè, recollien les entrades, es disfressaven de pallassos, feien acrobàcies i netejaven l'envelat després de la funció. Pel que he vist, tots els circs funcionen igual. I no passa res.

Consti que no estic criticant en absolut a l’Àlex Casanovas. Al contrari, penso que va ser valent quan va posar-se a servir cafès, sobretot perquè devia preveure el ressò mediàtic que comportaria. El que no em semblaria tant bé és que ho hagués fet precisament per això. 

Dosi de vida

Quan els avis van sentir dir a la filla que “els deixava els nens per donar-los vida” van sortir esperitats a fer les maletes.

A partir d'ara viurien a Canàries i només s'acostarien al poble per nadal. A segons quines edats, la vida s'ha de dosificar.