Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris JOCS LITERARIS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris JOCS LITERARIS. Mostrar tots els missatges

dissabte, 28 de febrer del 2015

Massa fressa

Aquest matí, l'Auditori gran de la biblioteca, que està ubicat just al costat de la sala de lectura, ha acollit un míting d'un partit polític que té molts seguidors a Espanya i pocs a Catalunya. 
Al començament només era un xiuxiueig, una fressa esmorteïda però, aviat, una veu que ofenia les orelles ha convertit en una heroïcitat qualsevol intent de concentrar-se en la lectura. Allò que més m'ha molestat no ha sigut el contingut de discurs sinó el to adoctrinador, gairebé insultant, que feia servir l'orador. Era una cantarella grollera, del tot incompatible amb la veu amable que em parlava des de les pàgines de la novel·la que estava intentant de llegir.
Si és una profanació que la policia entri dins de les universitats també ho és que els polítics prenguin les biblioteques. Ambdós són actes de violència.


Per cert, m'he engrescat amb el "Repte de lectura pel 2015" de la Bruixeta i he escollit un llibre únicament per la portada:


Veritat que és bonica? Per cert, algú se l'ha llegit o coneix a l'autor? 
 

diumenge, 23 de novembre del 2014

Martells

Quan era estudiant de l' ESARQ, la Maite va obtenir totes les beques, premis i reconeixements possibles. Va graduar-se amb matrícula d'honor i gràcies a aquests bons resultats i als contactes que li va facilitar el seu oncle, se li van obrir les portes dels despatxos d'arquitectura més prestigiosos del món: Paul Andreu, Stan Allen, I.M Pei, Zaha Hadid, Norman Foster, Tadao Ando...
Però ella no tenia cap ganes de treballar d'arquitecta. De fet, no volia treballar de res. Preferia fer com aquells joves japonesos que, abans de endinsar-se en el món laboral, els permeten disfrutar de un o dos anys de bogeria absoluta, durant els quals ningú no els demana responsabilitats de res.
Si havia estudiat arquitectura, havia estat per fer content a aquell oncle que sempre l'havia tractada tant bé i que, d'altra banda, també era un arquitecte amb molt de prestigi. Es sentia orgullosa d'haver-ho aconseguit però ara no sabia com fer-ho per no decebre'l.
Fou per això que, quan l'any passat, l'arquitecte de Tòquio Shigeru Ban va obtenir el premi Pritzker se li va ocórrer la idea: ella també s'hi presentaria i, fins que no aconseguís guanyar-lo, no es posaria a treballar. El tarannà exigent i perfeccionista que havia demostrat durant tota la vida seria el pretext ideal perquè ningú no la qüestionés.
Va treballar durant mig any, dedicant-s'hi a consciència, tal com estava acostumada a fer, i finalment obtingué un resultat força esperançador. 

De la pel·lícula The Wall, Gerald Scarfe, 1982


L'obra era de ferro macís i estava composta de milers de martells amb les maces ben afilades que es recolzaven un a l'altre. Qualsevol pressió a la base d'un dels mànecs podria desequilibrar el conjunt i fer que tots els martells caiguessin com fitxes de dòmino.
A la Maite se li escapava el riure per sota del nas quan va presentar el projecte als membres del jurat. Malgrat això, va defensar-lo amb totes les forces: “si ens ajudem els uns als altres, tots seguirem dempeus. Si un cau, caiem tots”. L'objectiu era fer arribar el solidari missatge a les noves generacions i, per tant, com que tothom sap que els joves no escolten, calia ubicar la vasta estructura davant dels seus nassos: a les portes principals de les escoles, instituts i universitats de tot el país.
Al cap de tres setmanes, una trucada d'una periodista de l'ABC va desvetllar-la de la ressaca de la nit anterior. Li va tornar a la boca el regust del gintònics que encara no havia digerit:
- Senyora Maite Calatrava. Ens hem assabentat que ha guanyat el premi Pritzker d'enguany. Quan li va bé que l'entrevisti?

La meva col·laboració al blog Relats Conjunts 


diumenge, 22 de juny del 2014

Banyistes de South Beach - Relats Conjunts

John Sloan, 1907-8, Banyistes a South Beach
- Passa'm el llargavistes, ràpid!- va manar en Pepitu a la Cinta, la seva promesa.

En Pepitu va guaitar a través de les lents, esforçant-se per controlar els nervis. Allò era increïble. No havia vist res semblant d'ençà que havia aparegut a tots els diaris del país la fotografia de la duquessa de Berry submergint-se a les aigües de la platja de Dieppe .

Si els ulls no l'enganyaven (i amb els binocles havia comprovat que no) la sorra de la platja de la Fosca, normalment ocupada per petites embarcacions de pesca, avui era plena de dones. N'hi havia de grans i de joves, de morenes i de rosses, de molsudes i de seques... això sí, totes estrangeres. I totes duien un vestit de bany minúscul. En Pepitu no se'n sabia avenir. Quin pet de cames! Quins escots! Quines pells més amoroses!

Va abaixar els binocles per recuperar l'alè i fou llavors quan ensopegà amb la mirada de reprovació de la Cinta.
- Al final farem tard a la primera missa... no has pescat prou per avui?
- Sí, ara marxem, espera un moment, amor
- Que estrany- va pensar en Pepitu mentre forçava la vista a través de l'aparell, que carai... HOMES! Hi havia dos homes entremig d'aquell bé de Déu de sirenes. No s'ho podia creure. Com ho havien aconseguit? Hauria donat una cama per saber-ho. Una cama i els dos braços!
- Marxem ja?- va insistir la Cinta.
En Pepitu va virar la nau d'un cop de timó.
- Allà segur que trobarem un grapat de crancs- va dir. -No pateixis, si no arribem a la primera missa, ja arribarem a la segona-.

La meva participació a Relats Conjunts  Juny 2014. 

diumenge, 18 de maig del 2014

El progrés - Relats Conjunts

Màquina d'escriure Underwood, 1874


Dimarts, 16 de novembre de 1894 a les sis de la tarda ACTE de protesta a la plaça de            l' Ajuntament.

No us deixeu entabanar ! Digueu NO a l'escriptura sense personalitat, NO a la uniformització de les idees, NO a l' avorriment, SÍ a la llibertat!

ACTUACIÓ DE LA COBLA-ORQUESTRA D'ESTEVE GARRETA DE SANT FELIU DE GUÍXOLS

Hi haurà xocolata amb xurros i un bolígraf de regal per tots els participants.

A la mitja part cremarem una Underwood.

Organitza: Gremi d'escribans de Girona 

La meva aportació a Relats Conjunts de maig 


diumenge, 19 de gener del 2014

Eco - Relats Conjunts


La meva participació al joc literari de la quinzena de Relats Conjunts 

heodor Kittelsen, Ekko, 1888


Tot i que feia un grapat d'anys que era ninfa, l'Eco no havia vist ningú tant formós. Potser Narcís, el malaguanyat xicot que va conèixer temps enrere, era l'únic que podia comparar-se-li. Però aquella fou una història trista i, no volia recordar-la perquè només aconseguiria posar-se de mala lluna
- Eco, Eco- cridava el noi
- Eco, Eco- responia
- Eco, Eco – tornava a cridar
- Eco, Eco – tornava a respondre ella
Al final l'Eco va afartar-se d'aquella conversa tant poc fluida i va callar. “Eco, Eco” seguia cridant el vailet i ella no deia ni piu. Fins que el noi també se'n va atipar i va marxar amb la seva barqueta riu avall.
Aquell cop, però, l'Eco no va tancar-se dins de cap cova a fer-se passar la pena. Tanta bellesa i tant poc cervell, els nois d'avui dia no són com els d'abans!


dimarts, 19 de novembre del 2013

La fera i la música


La meva participació a Relats Conjunts

Esmorzar amb diamants, Blake Edwards, 1961

- I si em bec l'aiguaxurri amb més sentiment?
- No, no... el guió posa que ha de ser un esmorzar complert 
- Complert? Complert de què? De greixos saturats, colorants, conservants i vés a saber quina altra merda?
- Dona, només és un dònut. I el forat no te l'has pas de menjar
- Mira que ocurrent... "me troncho y me parto"
- Li hauríem d'haver donat el paper a la Marilyn
- Doncs mira, potser encara hi ets a temps
- No ho dius de debò
- No? Truca-la, va, a veure què et respon
- I si t'anem a buscar una pasta sense sucre?
- Sucre? M'estàs dient grassa?
- I tant. Només t'has de mirar... Podem tornar a començar, si us plau?
- Mira espavilat, el dònut te'l fots on et càpiga
- Escolta, escolta
- Què?
- Música
- Què? Quina música?
- Vivaldi
- I què?
- Res, relaxa't i gaudeix
- Sí va... i mentrestant vés-me a buscar un altre aiguaxurri d'aquests  



-



diumenge, 20 d’octubre del 2013

Defraudadors

La meva participació al joc literari de RelatsConjunts

Bartolomé Esteban Murillo
Nens menjant raïm i meló, 1650

“Más de medio millón de personas cobran fraudulentamente las prestaciones por desempleo” Soraya Sáenz de Santamaría

La llei del Talió diu que si dos marrecs us roben la fruita del tros, els heu de tallar la mà. Potser us semblarà antiquat, o massa estricte, però és la millor solució. Penseu que primer seran els raïms, després començaran a treballar en negre i finalment ocuparan un pis a Salt. I això no ho podem pas permetre.

Tots els països necessiten els seus pobres, són imprescindibles per mantenir l'ordre natural de l'univers. Així que, per més que ens dolgui, no podem deixar de banda les nostres obligacions: és imprescindible que aquest parell de galifardeus rebin un bon escarment, no n'hi ha prou amb una multa. Que carai, si no fos per aquesta gentussa ja hauríem sortit de la crisi! 

dijous, 19 de setembre del 2013

Ruta 66



fotografia d'aquí



Va morir d'èxit i avui només queden quatre botigues de records i un museu.
La carretera que va desplaçar-la, menys romàntica, menys popular, més ferma,  encara hi és. 

* La meva participació a Relats conjunts 

divendres, 16 d’agost del 2013

L'Osman se les sap totes


Quan l’Osman, propietari d’una botiga de records de la Plaça Catalunya, va veure arribar l’autobus de turistes va posar-se les mans al cap. Els barrets de mexicà feia dies que s’havien esgotat i  acabava de vendre l’última barretina catalana a una parella d’anglesos residents a Gibraltar.

Però l’Osman, acostumat com a estava a treure diners de sota les pedres, va tenir una pensada. Va agafar un grapat de barrets de palla  que aquell estiu no havien tingut requesta i va tenyir-los de groc canari. Va apilonar-los fora de la botiga sota un cartell que posava: “Barret oficial  + entrada per la cadena humana a 4 euros”. Amb poc més d’una hora els havia venut tots. 


Proposta estiuenca del blog de la Carme "Col·lecció de moments"  

Fotografia del blog de la Consol "Hora Blava" 

dimecres, 17 de juliol del 2013

No em desperteu fins l'hora de dinar

La meva participació a la proposta del blog de la Carme, Col·lecció de moments


Grasse Matinee. R. Casas





“Arribaré tard, àvia. No em desperteu fins l’hora de dinar” va dir. Allò que no sabia quan, passades les quatre de la matinada va posar-se al llit, era que el rellotge de cucut que l’avi havia comprat l’any 1927 a la mateixa Selva Negra funcionava amb una precisió absoluta. 

dilluns, 17 de juny del 2013

El consell

Joc literari Relats conjunts

GE Building, Lunch atop a Skyscraper, 1932


-          Com li va a l’Omar?

-          Doncs mira, molt bé. Tant que vam patir i al final allò de la pastera va resultar una idea magnífica

-          Sí? El tracten bé per Espanya?

-          Ui sí, només treballa deu hores cada dia i s’ha pogut comprar el pis, el cotxe i encara li'n sobraran per venir a visitar-nos a l’estiu

-           Caram sí que val la pena, sí

-          I en Rachid no s’anima? Allà no cal patir per la feina. I bona, eh

-          No sé, el veig poc convençut. Diu que s’estima més acabar la universitat

-          Uf, ja cal que  hi parlis. Allà no deixaran mai de fer-se cases, tindria el futur assegurat. I els nens i tu,  també

-          Potser sí,  ja li comentaré

-          Mira, si us veieu molt apurats jo puc deixar-vos els 3.000 de la pastera. Ara que ens ho podem permetre, rai

-           No sé, si de cas ja et diria alguna cosa, moltes gràcies Sirah

 

divendres, 17 de maig del 2013

Psicosomni - Relats Conjunts

* 4a aportació a Relats Conjunts



M.C. Escher, Relativitat, 1953


 
-          Miri doctor, li seré franc. Ha sigut un somni tan vívid que ni recordo en quin moment m’he despertat
-          Continuï, si us plau
-          M’he vestit, m’he pres el cafè i he caminat fins a la parada de l’autobús de la Plaça Catalunya
-          Continuï
-          He arribat al seu portal i he premut el timbre. M’he obert la seva secretaria.
-          Prossegueixi
-          De sobte m’he trobat dins d’una habitació espectacular. Hi havia escales que giraven cap a bandes diferents, homenets prims caminant per tot arreu, passeres de cap per vall ...
-          I què li sembla que significa?
-          Perdoni però el psiquiatre és vostè, per això li pago una fortuna cada setmana
-          Ja vam parlar de les normes de la teràpia
-          Molt bé, molt bé. Crec que l’habitació és un reflex de com em sento per dins.
-          Continuï
-          Des que la dona va morir no sé per on navego. Vull plorar-la però també vull oblidar aquests mesos tan durs i tornar a començar
 
-          I què més?
-          Suposo que em sento culpable
-          Prossegueixi
-          Al final em farà perdre la paciència
-          Senyor Vila, coneix ...
-          Sí, sí, les normes. Però és que no m’ajuda gens
-          Si ho desitja podem continuar dilluns vinent
-          Serà millor, sí
-          Doncs per avui ja estem. Quan surti vagi amb compte amb l’esvoranc
-          Com diu?
-          L’aviso perquè ja he perdut tres pacients, així
-          Perdoni però ...
-          La teràpia ha acabat abans d’hora. Fins d’aquí 13 minuts no està previst que passi l’escala, però pot esperar-la assegut a l’ampit de la finestra vertical. Fins la propera setmana, senyor Vila.






 






 
                

dissabte, 20 d’abril del 2013

Aparences- Relats conjunts

* 3a aportació a  Relats conjunts

Johannes Vermeer, Al·legoria de l'art de la pintura, 1673


-          I això de l’al·legoria que és?

-          Doncs una mena de símbol

-          Un símbol de què?

-          De qualsevol concepte abstracte, la  llibertat, l’amor, la pintura, la guerra... mama, estigues quieta, si us plau

-          I aquest quadre és una al·legoria?

-          Sí, és clar... una al·legoria de la literatura.

-          Però jo no sé llegir

-          No importa,  mentre ho sembli...  Fes com si miressis el llibre

-          I no podria fer veure que cuino?

-          No dona, no

-          Que rento els mitjons?

-          Ai mama, et dic que no!

-          I la màscara, quan me la posaré?

-          Quan pinti l’al·legoria del teatre

-          No hi he anat mai, al teatre

-          No passa res. Aixeca una mica la barbeta

-          I tu perquè t’has posat aquesta roba?

-          És roba de pintor

-          Però si no saps pintar

-          Coi, que no passa res!

dimecres, 27 de març del 2013

Això no ho arregla ni Déu

 
* 273 Joc literari proposat per Josep M Tubau al blog "Tens un racó dalt del món"


A en Nirmal la família li havia assignat una muller, allà al Nepal. És deia Samara, era ben plantada, tenia uns cabells negres com el sutge i uns pits que atreien la mirada tan de senyors com de senyores.

Però en Nirmal va viatjar a Europa, on va conèixer d’altres dones, i  va veure que era lliure d’escollir el propi destí. Va enviar una carta de comiat a la Samara i va desitjar-li molta sort. Mai més no van saber l’un de l’altre.

Avui en Nirmal té parella estable, tres nens, una hipoteca, dos cotxes, cinc periquitos, una família política, un jardí ple de geranis i una feina de vuit a cinc.

Dins la cartera encara guarda una foto de la Samara. No tant per evocar els seus pits, sinó per recordar temps millors.  

diumenge, 17 de març del 2013

Grafit- Relats conjunts

* 2a Aportació a  Relats Conjunts
 
Ces53, Return of the three funny types, 2009

 
En Cesc va llançar els esprais de pintura buits dins les escombraries i va fregar-se les mans amb els camals dels pantalons. Va recular unes passes per contemplar el grafit i va somriure quan els tres dracs li van picar l’únic ull que els havia pintat. Va llançar-los un petó a l’aire i va allunyar-se del mur empenyent el carretó d’anar a comprar on duia totes les seves pertinences.

L’endemà al matí una senyora que volia treure diners del caixer automàtic va trobar el seu cos darrera la porta. El carretó l’esperava fora, ara buit.

El forense va dictaminar que en Cesc havia mort de gana. A la butxaca dels pantalons encara duia el rebut dels sis euros que havia pagat pels esprais de pintura de colors.