Com que vaig néixer quan el dictador
feia mesos que era al sot vaig escapar-me pels pèls de
l’adoctrinament que van patir els alumnes catalans
durant més de trenta anys. Al contrari que ells, els nois i noies de
la meva generació vam poder escollir entre religió o ètica. Això
sí, en cas de decantar-nos per religió, l'encarregat d'impartir-la havia de ser el mossèn del poble.
En funció de la simpatia envers el professor d'ètica vaig anar alternant les dues
matèries (ambdues mal anomenades “maries” per la poca dificultat
que comportaven). La veritat és que no recordo massa ni l'una ni
l'altra, per tant dedueixo que no devien fer-me ni fred ni
calor (seria injusta si
afirmés que mossèn Lluís va infringir-nos pors innecessàries. Més
aviat va limitar-se a complir la llei del mínim esforç, fet que
representa una pèrdua de temps però no implica mals majors).
Una de les poques coses que recordo és
que ens demanava que en comptes d’escriure déu, escrivíssim Déu.
Allò important, deia, calia remarcar-ho amb majúscules.
Sembla mentida que, d’entre tot el que devia explicar-nos, me’n recordi precisament d’aquest detall,
que té poc a veure amb la religió i molt amb el llenguatge. Es veu que, en aquella època, els meus interessos ja miraven cap a una
altra banda.
Malgrat que no parla del mateix, el poeta Amadeu Vidal Bonafont ens ho explica molt millor:
Ortografia
Encara
que soni cursi,
Forçat,
grandiloqüent
L’Amor
s’escriu sempre
amb
majúscula.
Recorda-ho
de cara
als
dictats de l’escola
Si
alguna mestra t’ho encercla amb vermell
i
et descompta mig punt
no
pateixis:
no
parleu del mateix
Amadeu
Vidal i Bonafont
