dijous, 31 d’octubre del 2013

Un dia corrent




  • Lluc, deixa passar 
  • Muchas gracias - va dir el noi
Va subjectar amb les dues mans el manillar de la bicicleta atrotinada i la va empènyer per la vorera. Mare i fill van arraconar-se. Tots van dedicar-se un somriure cordial.

  • Cómo estás? 
  • Bé, bé, vaig fent
  • Jo em dic Mamadou. Tu com et dius?- va dir, ara en català
  • Mercè. Encantada, vinga ens veiem -va respondre tot apressant el pas
  • És el teu fill?
  • Sí, en Lluc
  • Que guapo. Vols que quedem un dia per fer un cafè? 
  • Ui no, amb el nen, la feina... no tinc temps per res
  • Et dono el meu telèfon i si vols em truques
  • No, no, ho sento
  • Estàs casada? 
  • Ho entenc, no passa res. M'ha agradat parlar
  • Fins una altra

En Mamadou va recolzar la bicicleta a la paret, es va treure de la butxaca els guants de pell  i, amb parsimònia, va obrir la tapa del contenidor d'escombraries.

Uns metres més endavant en Lluc explicava a la seva mare què demanaria als reis. 

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Que és pitjor?



La Clara em diu que el divendres vinent haurà de dur castanyes a l'escola. No podran ser les que vam recollir fa unes setmanes a Santa Afra perquè s'han corcat i les hem hagut de llençar totes.  Com cada any, doncs, les haurem de comprar.

Em ve al cap un acudit molt vell.  Penso que la nena pot comprendre'l:


  • Saps que és pitjor que trobar-se un cuc dins d'una poma? Trobar-se mig cuc
No l'entén. Li explico i  ara sí que es fa un tip de riure
  • Ara jo, ara jo - diu
  •  Va, sorprèn-me
Saps que és pitjor que menjar-se un dònut? Menjar-se una caca
Saps que és pitjor que beure's un cacaolat? Beure's un pipí
Saps que és pitjor que beure aigua? Beure aigua amb mocs
Saps que és pitjor que morir-nos? Que hi hagi una guerra
  • Una guerra?
  • Clar, perquè es moririen moltes més persones
Evident, oi? 




-      

diumenge, 20 d’octubre del 2013

Defraudadors

La meva participació al joc literari de RelatsConjunts

Bartolomé Esteban Murillo
Nens menjant raïm i meló, 1650

“Más de medio millón de personas cobran fraudulentamente las prestaciones por desempleo” Soraya Sáenz de Santamaría

La llei del Talió diu que si dos marrecs us roben la fruita del tros, els heu de tallar la mà. Potser us semblarà antiquat, o massa estricte, però és la millor solució. Penseu que primer seran els raïms, després començaran a treballar en negre i finalment ocuparan un pis a Salt. I això no ho podem pas permetre.

Tots els països necessiten els seus pobres, són imprescindibles per mantenir l'ordre natural de l'univers. Així que, per més que ens dolgui, no podem deixar de banda les nostres obligacions: és imprescindible que aquest parell de galifardeus rebin un bon escarment, no n'hi ha prou amb una multa. Que carai, si no fos per aquesta gentussa ja hauríem sortit de la crisi! 

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Ortografia



Com que vaig néixer quan el dictador feia mesos que era al sot vaig escapar-me pels pèls de l’adoctrinament que van patir els alumnes catalans durant més de trenta anys. Al contrari que ells, els nois i noies de la meva generació vam poder escollir entre  religió o ètica. Això sí, en cas de decantar-nos per religió, l'encarregat d'impartir-la  havia de ser el mossèn del poble.

En funció de la simpatia envers el professor d'ètica vaig anar alternant les dues matèries (ambdues mal anomenades “maries” per la poca dificultat que comportaven). La veritat és que no recordo massa ni l'una ni l'altra, per tant dedueixo que no devien fer-me ni fred ni calor (seria injusta si afirmés que mossèn Lluís va infringir-nos pors innecessàries. Més aviat va limitar-se a complir la llei del mínim esforç, fet que representa una pèrdua de temps però no implica mals majors).

Una de les poques coses que recordo és que ens demanava que en comptes d’escriure déu, escrivíssim Déu. Allò important, deia, calia remarcar-ho amb majúscules.

Sembla mentida que, d’entre tot el que devia explicar-nos, me’n recordi precisament d’aquest detall, que té poc a veure amb la religió i molt amb el llenguatge. Es veu que, en aquella època, els meus interessos ja miraven cap a una altra banda.

Malgrat que no parla del mateix, el poeta Amadeu Vidal Bonafont ens ho explica molt millor: 



Ortografia

Encara que soni cursi,
Forçat, grandiloqüent
L’Amor s’escriu sempre
amb majúscula.
Recorda-ho de cara
als dictats de l’escola
Si alguna mestra t’ho encercla amb vermell
i et descompta mig punt
no pateixis:
no parleu del mateix


Amadeu Vidal i Bonafont

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Només ho faig per mi



  • Quina desgràcia, l'Eulàlia! Li ha sortit una filla ben guenya! 
  • Sí? Ostres pobre
  • Per sort avui dia això té solució
  • Ja, però haurà de passar pel quiròfan, perdre dies d'escola... quan et passa una cosa així tot són maldecaps
  • A més els nens petits són tant cruels!
  • Doncs ja veus quin panorama, pobre
  • És una llàstima, sí. I la teva filla com està? 
  • Bé... de l'operació vols dir?
  • Sí, ja no li fa mal?
  • Una mica però cada vegada menys. El cirurgià ens ha dit que les ferides estan cicatritzant molt bé i que li quedarà perfecte
  • I a lluir pits nous. Serà l'enveja de totes les seves amiguetes!
  • Sí, noia. Han estat unes setmanes molt dures. Ja toca!


Les operacions d'estrabisme son amb anestèsia local i els nens tornen a casa al cap de poques hores. Els resultats acostumen a ser molt bons, sense efectes secundaris.

Les operacions per augmentar els pits, encara que cada dia són més segures, es fan sota anestèsia general i requereixen hospitalització de 24 hores, comporten un període de recuperació de 30 dies i poden dificultar la lactància i la detecció de càncer de mama i originar pèrdua de sensibilitat. 

Tot i això a Espanya cada any es fan unes 400.000 operacions d'estètica (pits, nas, llavis, barbeta i liposuccions) i es creu que el 10% corresponen a menors d'edat.

Els experts apunten que darrere aquest tipus d'operacions s'amaguen problemes psicològics i emocionals derivats de la no acceptació d'un mateix. Evidentment cap cirurgia no soluciona aquests problemes. Tot i això, molts pares i mares no perceben la demanda dels seus fills acomplexats com un trastorn i prefereixen regalar-los una operació d'estètica que dur-los a la consulta del psicòleg. 

De vegades, el sol fet de plantejar als pares aquesta darrera opció comportarà que et tractin de carca i que et diguin la típica frase "Jo no ho faig per ningú, només per mi". Però ser animals socials comporta acceptar que tot el que fem, pensem i desitgem té a veure amb el que fan, pensen i desitgen les persones del nostre entorn.   



dissabte, 5 d’octubre del 2013

Dos d'Eivissa




"Sensació d'Eivissa" de Marià Villangómez Llobet



El llarg matí d’estiu. El sol ardent.

l’ombra de la figuera, travessada

de brisa, entre el rostoll, clou la manada

de les ovelles i el pastor indolent.

S’alça cap a la punta un floc de pins,

d’on ve una olor calenta i aromada.

Brilla el mar, i un veler, la vela inflada,

la proa a rumb, s’allunya blau endins.


Les fotografies són de la Marta C. (no deixeu de llegir els seus contes, últimament molt inquietants, per cert :))  Moltes gràcies una altra vegada!