Quan
era estudiant de
l' ESARQ, la Maite va obtenir totes les beques, premis i
reconeixements possibles. Va graduar-se amb matrícula d'honor i
gràcies a aquests bons resultats i als contactes que li va facilitar
el seu oncle, se li van obrir les portes dels despatxos
d'arquitectura més prestigiosos del món: Paul Andreu, Stan Allen,
I.M Pei, Zaha Hadid, Norman Foster, Tadao Ando...
Però ella no tenia cap
ganes de treballar d'arquitecta. De fet, no volia treballar de res.
Preferia fer com aquells joves japonesos que, abans de endinsar-se en
el món laboral, els permeten disfrutar de un o dos anys de bogeria
absoluta, durant els quals ningú no els demana responsabilitats de
res.
Si
havia estudiat arquitectura, havia estat per fer content a aquell
oncle que
sempre l'havia tractada tant bé
i que, d'altra banda, també era un arquitecte amb molt de prestigi.
Es
sentia orgullosa d'haver-ho aconseguit
però
ara no sabia com fer-ho per no decebre'l.
Fou
per això que, quan l'any passat, l'arquitecte de Tòquio Shigeru
Ban va
obtenir el premi Pritzker se
li va ocórrer la idea: ella
també s'hi presentaria i, fins que no aconseguís guanyar-lo, no es
posaria a treballar. El tarannà exigent i perfeccionista que havia
demostrat
durant tota la vida seria el pretext ideal perquè
ningú no la qüestionés.
Va treballar durant mig
any, dedicant-s'hi a consciència, tal com estava acostumada a fer, i
finalment obtingué un resultat força esperançador.  |
| De la pel·lícula The Wall, Gerald Scarfe, 1982 |
L'obra era de ferro macís
i estava composta de milers de martells amb les maces ben afilades
que es recolzaven un a l'altre. Qualsevol pressió a la base d'un
dels mànecs podria desequilibrar el conjunt i fer que tots els
martells caiguessin com fitxes de dòmino.
A la Maite se li escapava
el riure per sota del nas quan va presentar el projecte als membres
del jurat. Malgrat això, va defensar-lo amb totes les forces: “si
ens ajudem els uns als altres, tots seguirem dempeus. Si un cau,
caiem tots”. L'objectiu era fer arribar el solidari missatge a les
noves generacions i, per tant, com que tothom sap que els joves no
escolten, calia ubicar la vasta estructura davant dels seus nassos: a
les portes principals de les escoles, instituts i universitats de tot
el país.
Al cap de tres setmanes,
una trucada d'una periodista de l'ABC va desvetllar-la de la ressaca
de la nit anterior. Li va tornar a la boca el regust del gintònics que encara
no havia digerit:
- Senyora Maite
Calatrava. Ens hem assabentat que ha guanyat el premi Pritzker
d'enguany. Quan li va bé que l'entrevisti?
La meva col·laboració al blog Relats Conjunts
