Fa temps vaig sentir una colla de mestres que deien que als
adolescents els fa vergonya que els companys els vegin amb un llibre
a les mans. D'entrada no m'ho vaig empassar, de vegades els mestres
s'excedeixen emetent sentències d'aquest tipus, però l'altre dia
vaig patir una situació que va fer-me pensar que no anaven tant
desencaminats.
Estava sopant amb un parell d'amigues de tota la vida, d'aquelles que
a vegades conservem més per nostàlgia que per compartir interessos,
i de sobte, sense que vingués a tomb, l'home d'una d'elles em
pregunta quants llibres llegeixo a l'any. La veritat és que va
enxampar-me desprevinguda i, mentre rumiava què havia de respondre,
el meu home va dir que en llegia molts. A partir de llavors van
sotmetre'm a un tercer grau: que com pot ser que llegís tant, que
ells no tenien pas temps, que quin tipus de llibres llegia, que qui
se'n cuidava de la nena, que quin horari fèiem... fins que l'home
que ho havia enredat tot va dir a la seva dona: És que clar, cari,
tu no pots comparar la teva vida amb la seva.
Potser no va dir res ofensiu però va fer-me passar una mala estona.
El cert és que no sé què volia dir perquè si comparo la meva vida
amb la de la meva amiga no hi veig tanta diferència: les dues
treballem, tenim fills, tenim els homes que pleguen tard de la
feina... D'altra banda, per mi és positiu haver estat capaç
d'organitzar-me la vida de manera que pugui llegir perquè és una de
les coses que més m'omplen, molt més que viatjar, fer les feines de
casa o cuidar nens (de fet no és res d'especial, molta gent ho compartirà i molta gent, no).
A més, voleu dir que això de no tenir temps no és una excusa? Es
tractava només de desvaloritzar una afició meva per compensar la
seva culpabilitat de no llegir?
O potser era una venjança perquè una estona abans havia criticat a
La Caixa, tenint en compte que hi treballa la seva germana i el seu
cunyat? El que tinc clar és que no deixaré de llegir i que
continuaré sense posar els peus ni els diners a La Caixa. Només
faltaria!