Per fi...

El tapaboques

Fosquejava, feia fred i no passava ni una ànima per la carretera. El barri, als afores de la ciutat, no era un mal lloc per viure però, segons a quines hores, li feia basarda circular pels carrers deserts. En Joaquim va mirar al seu voltant, va apujar-se el tapaboques fins a sota dels ulls i va cuitar el pas. Quan era a punt d'arribar a la cantonada que menava al pis va sentir unes passes darrere seu. Va girar-se per veure'l. Tenia uns quaranta anys i la pell fosca. Duia un jersei de llana esfilagarsat, uns pantalons amples i una bossa esportiva penjada a l'espatlla. Tot i el fred no portava abric. Feia pudor de vi i de brutícia. Va arraconar-se per deixar-lo passar: des del darrere podria vigilar-lo millor. L'home no va alçar la vista del terra. Quan per fi va tenir-lo al davant en Joaquim va pujar-se de nou el tapaboques, va treure la navalla de la butxaca i va acostar-se-li: Tio, dóna'm la pasta o pilles. 

Quin tip de riure

M’he assabentat que alguns diaris anglesos incorporen els signes (?) o (!) als seus articles d'opinió per avisar als lectors que no se'ls han de prendre al peu de la lletra. No vull qüestionar la utilitat de l'estratègia, tots sabem que la ironia massa subtil pot portar a males interpretacions, però no sé si autors com Tom Sharpe, Pere Calders, Mark Twain i molts d'altres pensarien de la mateixa manera.

A la vida no literària succeeix més o menys igual. Quantes vegades, sobretot per manca de informació contextual, se'ns escapa que el company de feina o l'amic no ens està dient això sinó allò, li responem això i ens quedem tant amples?

En canvi amb el sarcasme, tot i que són cosins germans, ja cal que anem amb peus de plom. El sarcasme no és cap joc d'intel·ligència sinó una tàctica que utilitzen els covards per ferir o burlar-se públicament d'una persona sense que els demés se n’adonin que estan presenciant una conducta reprovable o, encara pitjor, fent-los-en còmplices perquè, com que és més cruel, sanguinolent i matusser que la ironia, és més fàcil d'identificar i no s’hi val fer-se el longuis, malgrat qui calla no sempre hi consent. 

Mentre que l'ironia és una demostració d'enginy, el sarcasme és tirar la pedra (apuntant on fa més mal) i amagar la mà. 

Dos d'Olot

Moltíssimes gràcies, Marta C. per les fotos! ( Ja saps que m'estàs malacostumant ? )

FEBRER  (Joan Teixidor i Comes) 

En cada fil de telègraf 
penja un petit estel: 
un glop de neu. 

En cada àtom del cor 
penja un petit ninot: 
l'avorriment. 

Sols la neu immaculada 
un moment ens n'allibera. 

(Del llibre Poemes. Barcelona: Publicacions de "La Revista", 1932, p. 9) 

El diari de la classe de tercer

Vaig tenir-lo de professor quan feia tercer d'EGB. Era jove, ros, tenia els ulls blaus i duia ulleres. No era atractiu però sí molt agradable. I el més important, era un apassionat de la llengua, de la literatura i de l'ensenyança. Jo era una nena espigada, introvertida, també duia ulleres i ja m'agradava molt llegir i escriure.

De fet, vaig conèixer en Quim l'estiu abans de començar el curs perquè va ser el meu professor de sardanes. Sovint escollia ballar al meu costat, no perquè jo en sabés molt, sinó perquè era la nena més alta de la rotllana i així no havia d'estirar tant el braç:

- Faràs tercer? - va preguntar-me

- Sí

- A quina escola?

- Al cole nou

- Ja ens veurem, doncs!

Recordo que va encomanar-me d'escriure una mena de diari de la classe. Va donar-me una llibreta d'espirals i va indicar-me què havia de fer: posa la data i, a sota, explica el que t'hagi cridat més l'atenció. Escriu el què et surti, no t'amoïnis gaire. 

És clar que la intenció era animar-me a escriure i vaig començar molt bé: vaig parlar de la castanyada, del dia de l'arbre i d'algunes anècdotes divertides del grup.

Però aviat vaig avorrir-me i, en comptes de confessar-li-ho, ell ho hauria entès i jo hauria passat per una nena madura i responsable, vaig omplir els fulls d'històries inventades: una nova companya que era una princesa que s'amagava, un nen que feia dibuixos que es convertien en reals...

Quan el mestre va demanar-me veure la llibreta recordo que estava acollonida. Però ell va somriure i va dir: “La deso a l'armari. Potser quan siguis gran vindràs a demanar-me-la".

Jo no sabia que pensar: d'una banda va ser molt amable però, de l'altra, no m'havia fet cap comentari dels textos ni m'havia manat  continuar-los. S'havia cregut les històries? La veritat és que vaig sortir de l'aula amb recança. Jo, per si de cas, no he gosat explicar-ho a ningú fins avui.