Conec pares i mares que, tot i que no els fa cap vergonya reconèixer
que mai se'ls acudiria obrir un llibre per gust (o, fins en fan certa apologia), voldrien que els
seus fills llegissin més i millor que els seus companys de classe,
que es convertissin en els pixixis d'una lliga de lectura que només
té sentit dins del seu cap.
Els primers anys, aquests pares acostumen a freqüentar la secció
infantil de la biblioteca, observant com els seus plançons remenen
contes i animant-los, de tant en tant, a anomenar en veu alta algun
element “Quin és aquest animal? Un guau-guau, molt bé, és un
guau-guau”. Però quan els nens creixen i comencen a fer activitats
extraescolars interessantíssimes (o sigui, futbol o dansa) , ja no
se'n recorden ni d'on és la porta de la biblioteca.
Malgrat tot, pels que ens agrada llegir, sempre serà preferible aquest estil educatiu que el d'aquells pares que ni tant sols fan això. Tot i que anomenin
“guau-guaus” als gossos.
