Els cognoms

Fa mesos vaig escriure un apunt sobre la ximpleria de guiar-nos pel cognom d’una persona a l'hora de determinar el seu catalanisme o espanyolisme http://desdelbalc.blogspot.com.es/2012/09/el-cognom-no-fa-la-cosa.html. Permeteu-me, ara, fer una remarca sense que ningú s’escandalitzi.

Tot i que continuo pensant que “el cognom no fa la cosa”  no significa que no m’agradi que els meus siguin catalans -o ho semblin-. Al contrari, m’agrada molt. I encara m’agradaria més dir-me Pagespetit, Rieradevall o Casademont.

Com hi ha persones que estan orgulloses dels ulls o dels cabells, jo me'n sento dels meus cognoms. I ho dic.

  

La Ego i la llet

La Ego, que és una erudita en la criança dels infants, està convençuda dels beneficis de la lactància materna. Per això quan neixi la seva filla l’alletarà a qualsevol lloc, sigui a la cafeteria, al gimnàs o en un congrés sobre cuina nepalesa.

Ella té raons de pes per mantenir-se ferma en les seves conviccions, no com la gitana que va veure la setmana passada al parc donant la teta a aquella criatura. A hores d’ara encara s’estremeix de l’angúnia.

La Ego i la llauna de tonyina

La Ego ha tingut sort, avui. Ha coincidit amb dues antigues companyes d’escola, les ha repassades de dalt a baix i ha pogut constatar que els ha crescut el paner.

Ella, en canvi, als seus trenta-sis anys es conserva com una llauna de tonyina en escabetx. Tibada per fora i estreta per dins.   

La Ego i el suc

Aquest matí la Ego està indignada. Ha comprat un suc de mandarina envasat en un supermercat ecològic i  ha resultat tenir sabor de taronja. L’agudíssim sentit del gust de la Ego no pot tolerar que li donin taronja per mandarina i ha decidit anar a la botiga a retornar-lo.

En cas que no li canviïn ho té clar; Mai més no comprarà en aquell cau de perversió i malvolença. Que s’hauran pensat!

Les llagostes

Recordo el primer cop que vaig veure l’Olivia  darrere la caixa registradora. Duia posat l’uniforme i s’havia recollit els cabells rinxolats amb un parell de  passadors de color fúcsia. Durant tota la jornada no va deixar de bellugar-se i de somriure, com si en lloc d'una empleada fos una nena jugant a les botigues.  

Uns dies abans l’encarregada ens havia explicat que l’havien contractada  per reforçar la plantilla durant les festes de nadal i ens havia demanat que l’ajudéssim en tot el que calgués, ja que feia poc temps que vivia a Catalunya i  no entenia  massa bé l’idioma.

Potser per deferència vers l’encarregada o perquè la nova companya ja començava a fer-me el pes, vaig decidir no perdre-la de vista en cap moment. Li vaig ensenyar el funcionament de la caixa registradora, li vaig mostrar com col·locar els productes dels congeladors i com organitzar les caixes dins del magatzem. Sempre em recompensava amb un ample somriure ja que, de català, en sabia ben poc.

Un vespre una senyora que vestia una roba molt elegant va comprar set mitges llagostes envasades per l’àpat de Nadal.  Com que era un producte car i amb poca requesta l’Olivia no recordava quin codi havia d’introduir i, en comptes de consultar el manual de caixa, va creure més senzill demanar-m’ho a mi, que en aquells moments estava atrafegat omplint la nevera dels pastissos.

Quan vaig sentir que la clienta, amb males formes, li exigia de parlar amb l’encarregada vaig adonar-me que no li havia indicat el codi de la mitja llagosta sinó, per equivocació, el de la llagosta sencera.  La senyora no semblava disposada a deixar-ho passar així com així. Va acusar l’Olivia de lladre i va retreure a l’encarregada que hagués llogat una negra morta de gana per fer de caixera.

 L’Olivia va aguantar l’esbroncada de manera estoica, sense moure ni un dit, però quan vam quedar-nos sols va arrancar a plorar. No va servir de res que l’encarregada li assegurés que no la despatxaria ni que jo jurés i perjurés que l'error havia estat meu. Ella només plorava i deia que volia tornar a Guinea.

Fa dos anys que estem junts i encara treballem a la botiga de congelats. L’Olivia continua atenent la caixa però ja no es comporta ni somriu com abans de l’incident de les llagostes sinó que es conforma a complir com una persona adulta.  

Quan la miro em pregunto com hauria pogut ser si aquell vespre jo no hagués estat tan capficat omplint la nevera de pastissos i l'Olivia no s’hagués hagut d’encarar tan aviat al drama del racisme.    

Ruïnes -Relats conjunts

*  1a aportació a Relats conjunts

Fa molt de temps havia habitat el castell un baró que degollava de viu en viu els joves que anaven a servir-lo i després exhibia els caps a la paret del majestuós menjador, entre quadres i tapissos, com si fossin trofeus de caça.

La història del baró sempre m’ha fascinat. Fins el punt que vaig comprar-me una casa amb vistes al colós petrificat i durant anys, abans d’anar a dormir, he pogut contemplar la silueta ruïnosa a través de la finestra de l'habitació. El seu aspecte inquietant no m’ha causat mai malsons sinó tot el contrari, m’ha inspirat els somnis més genuïns.     

Estic content perquè demà, quan entrin al menjador de casa per treure el meu cadàver, alçaran els ulls cap a la paret i se adonaran del pes que ha tingut el castell en la meva vida.

La pruna de Proust

Les dones i els homes, igual que els infants, maldem per reafirmar-nos com a persones  demostrant al món la nostra singularitat. Per aquest motiu hi ha qui es compra roba estrafolària, es pinta els cabells de colors que no tenen res a veure amb la  naturalesa humana o viatja a llocs que ni tan sols apareixen en els mapes.

 De vegades, però, ens entossudim a creure que tots hem de pensar igual sobre alguns assumptes i fins ens enfadem quan ens porten la contraria, prenent-nos els arguments de l’altre com si fossin atacs personals.  Per tant, en comptes de valorar la diversitat d’opinions exigim el pensament únic, sempre que coincideixi amb el nostre és clar. Llavors diem que “és de sentit comú”.

 Escoltar els nens i nenes ens pot ajudar a adonar-nos que el sentit comú no sempre es tan cert com pretenem. Proust ens posa un bon exemple: “M’agrada més l’altra pruna perquè té un cuc” li diu un nen a la seva mainadera, la qual s’havia entestat a comprar-li una pruna sense cuc per berenar.

Talent sense escola

Tots hem sentit a dir que  Albert Einstein no era un bon estudiant. Ni tampoc Picasso, Unamuno, Darwin, Chaplin o Newton.

És evident que cal agafar aquesta informació amb pinces perquè l’èxit o el fracàs acadèmic són conceptes ambigus i artificials que difícilment serveixen per mesurar les aptituds  i, molt menys, el talent de ningú. 

Alguns pares i mares, però, pequen d’infantilisme quan, tot i l’evidència d’unes qualificacions baixes, pretenen enaltir la intel·ligència dels seus fills comparant-los amb els personatges que han marcat la història humana.

–El meu fill ha suspès les matemàtiques, però l’Einstein també les suspenia i mira on va arribar!-  Llegir aquesta frase fa riure però us asseguro que no me l’he inventada.   I no sempre és una broma.

Veïns necessitats

Dijous passat els veïns i veïnes vam reunir-nos per decidir si continuàvem pagant una  dona per que ens netegi l’escala o si llogàvem una empresa de serveis.

D’entrada els arguments per decantar-nos cap a una banda o altra eren ben diversos i tots tenien la seva mica de raó. Però el motiu més important era l'econòmic ja que, al cap de l’any, escollir l’empresa de serveis representava estalviar-nos força diners.

Quan ja m’havien mig convençut de la necessitat de canviar vaig tenir l’ensurt: -I si ho faig jo mateixa per la meitat del què cobra la Dolo? – va dir la veïna del segon pis. – La meva filla també ho podria fer per pocs diners- va dir el veí del cinquè.

Davant d'aquestes raons tan contundents només vaig poder abstenir-me de votar.

 

El lladre II

El narrador i el punt de vista II. El narrador testimoni no explica la seva pròpia història sinó la del protagonista. Per que resulti creïble ha de legitimar-se, o sigui, ha de dir per què sap allò que explica. Pot fer suposicions i deduccions però no és un omniscient, per tant no ho coneix tot.
El narrador protagonista, en canvi, explica directament el que li ha succeït a ell. 
Els diferents tipus de narradors poden combinar-se i elaborar un text polifònic.  

Per l’Oficina d’Atenció al Ciutadà on estic destinada hi passa gent molt diferent. La majoria vénen a denunciar furts de carteres i alguns, pocs, a retornar-nos-les.

Recordo el senyor Babot precisament perquè formava part del segon grup.  Va entregar-me un moneder de senyora de color beix i va assegurar-me que se l’havia trobat sota un banc del parc del Migdia, mentre passejava el gos. No contenia diners, només quatre targetes i alguns tiquets de supermercat.

El que més va estranyar-me, però, va ser la seva manera de comportar-se, ja que semblava més un detingut que algú que vénia a portar un moneder. No parava de bellugar-se i de guaitar el rellotge, es fregava les mans contínuament i, quan se m’adreçava, no em mirava els ulls. 

 

Quan vaig demanar-li el document nacional d'identitat no va accedir a ensenyar-me'l, malgrat vaig explicar-li que es tractava d’un tràmit administratiu. L'home em va garantir que no el duia al damunt i, per tant, no calia que insistís. A més a més tenia pressa perquè havia deixat el cotxe aparcat en doble fila. Llavors, com que només em calia un document oficial vàlid per identificar-lo, vaig demanar-li el carnet de conduir. Va buscar-lo de mala gana dins de la cartera i, esbufegant,  va deixar-lo damunt la taula. Vaig  recollir el carnet i vaig sortir de darrere la taula per anar a la màquina de fer fotocòpies, que està situada en el vestíbul de la comissaria. Quan vaig tornar, l’home s’havia esfumat. Des d’aquell dia l’he trucat quatre vegades al número de telèfon que consta en la base de dades per tal de retornar-li el carnet de conduir però mai no m’ha respost.

 

La literatura epistolar

Avui dia escriure una carta és gairebé romàntic. Entremig de paperassa, factures i resguards bancaris, però,  viatgen unes lletres molt especials: les que els infants envien als reis mags, al Pare Noel i fins al ratolinet Pérez.

No són tan emotives com les cartes des del front que ha recollit l'Eloi Vila ni estan tan ben redactades com les que van intercanviar-se Mercè Rodoreda i Joan Sales; Però  són dels nostres fills i filles i, només per això, ens meravellen.

Animem-los a escriure-les. Que  no es conformin a enumerar les joguines que desitgen sinó que omplin el paper de raons i il·lusions.  

I retem, de passada, un petit homenatge a un gènere que és a punt de desaparèixer.

http://www.illadelsllibres.com/2012/10/10/eloi-vila-presenta-cartes-des-del-front/