diumenge, 29 de juny del 2014

Un home sense imaginació


Imatge del blog d'en Ximo "Las Cositas de Acapu"

- Hola, rei, com va anar ahir el sopar de feina? va preguntar la Xantal, com si d’aquella resposta li depengués la vida, només de veure’l entrar per la porta de la cuina.
- Prou bé, prou bé- va respondre en Llorenç –Què et volia dir... això, que pujo a dalt a dutxar-me
- Espera, vull comentar-te un tema. Tanca la porta –Tot i que estava acostumada a manar una plantilla de més de dos-cents empleats, la Xantal estava tant nerviosa com si fos la primera vegada que hagués d'esbroncar algú
- Aquest matí m’he trobat en Genís a la cua de la declaració de renda...
- Ah si? El comptable? I què t’ha dit?
No vas dir-me que ell també hi seria, al sopar? – va engaltar-li la seva dona, ara ja sense miraments.
- No sé, potser al final no el van avisar...
- Doncs no. Més aviat m'ha dit que fa mesos que a la fàbrica no feu cap sopar.
- Clar, perquè als de l’oficina mai els convidem- respongué en Llorenç, que havia reviscolat.
- Ah no? I per què?
- Doncs perquè són uns llepes que es passen el dia espaterrats a la taula, amb l’aire condicionat a tope, això sí- En Llorenç apujava el to de veu a mesura que les paraules sortien escopetejades dels seus llavis.
- Sí? Vaja...
- I no t’ho perdis, encara no fa dos dies van tenir la barra de proposar al jefe que instal·lés una màquina de fitxar, però clar, només pels del magatzem!
- Quin morro...
- I perquè no vull omplir-te el cap de bajanades perquè podria explicar-te'n cada una! Fliparies, fliparies!
- Sí, sí, ja ho entenc. Em sap greu –va dir la Xantal
- Doncs que no te’n sàpiga! Perquè a mi, tots aquests mals rotllos de la feina, se’m repixen, només faltaria! Amb la misèria de sou que ens paguen...- Les venes del front se li havien inflat.
- D’acord, d’acord, no passa res. Vés a dutxar-te i no hi pensis més – va dir, condescendent, la Xantal.
Tot just en Llorenç va desaparèixer pel replà de l'escala la Xantal va córrer a enviar un wassap a la seva millor amiga: 

"Prova superada. Hem quedo!" 

Tot seguit va agafar un llibre i va asseure's al sofà.Va engegar la televisió. Va llegir quatre línies ... no podia deixar de pensar en el Llorenç. 
Realment havia estat disposada a engegar-ho tot a dida, a abandonar el seu marit i instal·lar-se a casa de l'amiga. I és que passar  la vida al costat d'un home- tronc se li feia insuportable. Però aquell vespre s'havia adonat que no estava tot perdut. Era cert que en Llorenç tenia una amant, els havia vist passejant de bracet per barris que suposaven discrets, però també era cert que li acabava de demostrar que encara podia fer servir la imaginació, que era capaç d'emocionar-se, malgrat fos a partir d'una mentira. 
Tant li feia l'amant perquè allò no significava res, no era el final de res. El tornaria a conquistar. Sabia que pagava la pena.  

 No quiero ni de lejos un hombre sin imaginación. Es que eso no es un hombre, es un tronco. O bueno, sí es un hombre, pero a mí no me conviene” Ana María Matute

diumenge, 22 de juny del 2014

Banyistes de South Beach - Relats Conjunts

John Sloan, 1907-8, Banyistes a South Beach
- Passa'm el llargavistes, ràpid!- va manar en Pepitu a la Cinta, la seva promesa.

En Pepitu va guaitar a través de les lents, esforçant-se per controlar els nervis. Allò era increïble. No havia vist res semblant d'ençà que havia aparegut a tots els diaris del país la fotografia de la duquessa de Berry submergint-se a les aigües de la platja de Dieppe .

Si els ulls no l'enganyaven (i amb els binocles havia comprovat que no) la sorra de la platja de la Fosca, normalment ocupada per petites embarcacions de pesca, avui era plena de dones. N'hi havia de grans i de joves, de morenes i de rosses, de molsudes i de seques... això sí, totes estrangeres. I totes duien un vestit de bany minúscul. En Pepitu no se'n sabia avenir. Quin pet de cames! Quins escots! Quines pells més amoroses!

Va abaixar els binocles per recuperar l'alè i fou llavors quan ensopegà amb la mirada de reprovació de la Cinta.
- Al final farem tard a la primera missa... no has pescat prou per avui?
- Sí, ara marxem, espera un moment, amor
- Que estrany- va pensar en Pepitu mentre forçava la vista a través de l'aparell, que carai... HOMES! Hi havia dos homes entremig d'aquell bé de Déu de sirenes. No s'ho podia creure. Com ho havien aconseguit? Hauria donat una cama per saber-ho. Una cama i els dos braços!
- Marxem ja?- va insistir la Cinta.
En Pepitu va virar la nau d'un cop de timó.
- Allà segur que trobarem un grapat de crancs- va dir. -No pateixis, si no arribem a la primera missa, ja arribarem a la segona-.

La meva participació a Relats Conjunts  Juny 2014. 

dilluns, 16 de juny del 2014

Tocar mussols




"Tocar mussols, última aposta dels cafès amb animals al Japó" 

Em pregunto de quina manera deuen “jugar” els clients de les cafeteries japoneses amb aquests animalons esquerps i espantadissos. Els deuen acaronar la panxa? Els fan pessigolles als peus? Els tapen el cap amb un mocador mentre els diuen “On és el mussolet?” Els fan trenes amb les plomes? O potser s’inventen noves formes de tortura igual de divertides?

I no són els únics. Gossos, gats, conills i cabres també passen per l’adreçador. Que costa més –deu preguntar la clientela- un cafè amb gat o un cafè amb mussol?  No és fàcil decidir-se: el primer és més interactiu, però el segon més exòtic.

I és que no avancem. Mentre en uns països prohibeixen utilitzar animals salvatges en els espectacles de circ, en d’altres s’inventen maneres de fer negoci propis de l’edat mitjana.

Però sabeu què? A partir d’ara, quan un nen em pregunti si pot acaronar els meus gossos li diré que fins i tot se’ls pot emportar  a passejar... per quatre euros. I encara li faré bé de preu.   

diumenge, 8 de juny del 2014

7 del sud de França

Caors

Carlux

Las Eisiás de Taiac

Mont Pasièr

Sant Cirq Lapopie

Sarlat

Sarlat

Air vif
Paul Eluard (1895-1952)

J'ai regardé devant moi
Dans la foule je t'ai vue
Parmi les blés je t'ai vue
Sous un arbre je t'ai vue

Au bout de tous mes voyages
Au fond de tous mes tourments
Au tournant de tous les rires
Sortant de l'eau et du feu

L'été l'hiver je t'ai vue
Dans ma maison je t'ai vue
Entre mes bras je t'ai vue
Dans mes rêves je t'ai vue

Je ne te quitterai plus.



Aire vivo

Miré delante de mí
Te vi en la multitud
Te vi por el trigal
Bajo un árbol te vi

Al fondo de mis viajes
Al fin de mis tormentos
A la vuelta de las risas
Al salir del agua y el fuego

En todo tiempo te vi
En mi casa te vi
Te vi entre mis brazos
En mis sueños te vi

Nunca. te dejaré.



Poema extret de la web Poemas en Francés

Fotografies del blog Col·lecció de moments .  Moltes gràcies, Carme!!

dilluns, 2 de juny del 2014

Vols fer-ho, mare?

Aquests s'ho muntaven bé 

“Vols fer-ho, mare?, diu ell en la fosca de l'alcova, mentre amb una mà li arromanga la camisa de dormir. Mil vegades, cinc mil vegades: “Vols fer-ho, mare?” Aquestes paraules li han fet un solc a la consciència, i ja amb prou feines les sent."
La memòria de les pedres. Carol Shields.

Encara que pugui semblar-ho, el text no parla d'una trobada íntima entre una mare i el seu fill sinó d'una relació matrimonial corrent. I de les més tradicionals. 
És una pena perquè l'incest, per més tabú que sigui (o potser precisament per això), per força ha de ser més emocionant que anar-se'n al llit amb un home que t'anomena “mare” cinc mil vegades abans de fer l'amor i encara té la barra de creure que és tot un senyor. 

La imatge l'he trobat a aquesta web