 |
| Imatge del blog d'en Ximo "Las Cositas de Acapu" |
- Hola, rei, com va anar ahir el sopar
de feina? va preguntar la Xantal, com si d’aquella resposta li
depengués la vida, només de veure’l entrar per la porta de la
cuina.
- Prou bé, prou bé- va
respondre en Llorenç –Què et volia dir... això, que pujo a dalt
a dutxar-me
- Espera, vull comentar-te un
tema. Tanca la porta –Tot i que estava acostumada a manar una plantilla
de més de dos-cents empleats, la Xantal estava tant nerviosa com si fos
la primera vegada que hagués d'esbroncar algú.
- Aquest matí m’he trobat en
Genís a la cua de la declaració de renda...
- Ah si? El comptable? I què
t’ha dit?
- No vas dir-me que ell també hi
seria, al sopar? – va engaltar-li la seva dona, ara ja sense
miraments.
- No sé, potser al final no el
van avisar...
- Doncs no. Més aviat m'ha dit
que fa mesos que a la fàbrica no feu cap sopar.
- Clar, perquè als de l’oficina
mai els convidem- respongué en Llorenç, que havia reviscolat.
- Ah no? I per què?
- Doncs perquè són uns llepes
que es passen el dia espaterrats a la taula, amb l’aire
condicionat a tope, això sí- En Llorenç apujava el to de veu a
mesura que les paraules sortien escopetejades dels seus llavis.
- Sí? Vaja...
- I no t’ho perdis, encara no
fa dos dies van tenir la barra de proposar al jefe que instal·lés
una màquina de fitxar, però clar, només pels del magatzem!
- Quin morro...
- I perquè no vull omplir-te el
cap de bajanades perquè podria explicar-te'n cada una! Fliparies,
fliparies!
- Sí, sí, ja ho entenc. Em sap
greu –va dir la Xantal
- Doncs que no te’n sàpiga!
Perquè a mi, tots aquests mals rotllos de la feina, se’m repixen,
només faltaria! Amb la misèria de sou que ens paguen...- Les venes del front se li havien inflat.
- D’acord, d’acord, no passa
res. Vés a dutxar-te i no hi pensis més – va dir, condescendent,
la Xantal.
Tot just en Llorenç va desaparèixer pel replà de l'escala la Xantal va córrer a enviar un wassap a la seva millor amiga:
"Prova superada. Hem quedo!"
Tot seguit va agafar un llibre i va asseure's al sofà.Va engegar la televisió. Va llegir quatre línies ... no podia deixar de pensar en el Llorenç.
Realment havia estat disposada a engegar-ho tot a dida, a abandonar el seu marit i instal·lar-se a casa de l'amiga. I és que passar la vida al costat d'un home- tronc se li feia insuportable. Però aquell vespre s'havia adonat que no estava tot perdut. Era cert que en Llorenç tenia una amant, els havia vist passejant de bracet per barris que suposaven discrets, però també era cert que li acabava de demostrar que encara podia fer servir la imaginació, que era capaç d'emocionar-se, malgrat fos a partir d'una mentira.
Tant li feia l'amant perquè allò no significava res, no era el final de res. El tornaria a conquistar. Sabia que pagava la pena.
“No quiero ni de lejos un
hombre sin imaginación. Es que eso no es un hombre, es un tronco. O
bueno, sí es un hombre, pero a mí no me conviene” Ana María
Matute
+CARME.jpg)
