Polítics i sous

Del blog de Ricard Soler

Penso que molts estaríeu d'acord amb mi quan dic que, en el nostre nou petit país, els sous dels alts càrrecs del govern hauran d'estar limitats per dalt i que s'haurà d'establir un règim d'incompatibilitats més estricte que l'actual i un màxim de temps de permanència en el càrrec (una legislatura, dues...? ), de manera que cap polític pugui enriquir-se de per vida a costa de les arques públiques.

Ara bé, quan el debat es centra en quin ha de ser aquest topall és més difícil d'arribar al consens. L'altre dia, enraonant amb dos companys de feina, va sorgir aquest comentari “els polítics haurien de cobrar un sou normal, més alt que la resta però sense ser exagerat” .
Perquè el sou d'un polític ha de ser inqüestionablement  més alt que el d'un metge o que el d'un bomber? Que potser té més responsabilitat? Més formació? Fa més hores extres? I no em refereixo als polítics mediocres als quals estem acostumats sinó a aquells que, sense ser tecnòcrates, posseeixen una bona preparació tècnica i experiència consolidada dins el seu àmbit de treball (diuen que en Mas-Colell n'és un, potser sí, encara que no posaria la mà al foc).

Doncs, segons els meus companys, l'objectiu que els polítics cobrin més que els altres professionals es preveure que no caiguin dins la il·legalitat, atès que tenen moltes més oportunitats de cometre frau i ja se sap que l'ocasió fa el lladre.

Que voleu que us digui, a mi no em sembla que la mesura hagi estat gaire eficaç fins ara. No seria millor invertir una part del seus salaris desproporcionats a controlar la corrupció i a dissenyar unes mesures disuasòries més contundents? Segons els meus companys no, perquè això és impossible d'aconseguir. Si no, només cal veure com acaben comportant-se els policies (d'altres països, és clar) que no reben un sou prou digne....  

Un de Berga

Ja falta menys! 

Figura en una finestra. Salvador Dalí

Figura en una finestra de Salvador Dalí

Compta les ones del mar,
la noia, d'esquena al moll,
i jo compto les arrugues
que li dibuixen el tors.

Compta pedres i llaguts,
la noia, d'esquena a l'euga,
i jo compto els plecs de l'aire
pentinant la cabellera.

Compta núvols i confits,
la noia, d'esquena al son,
i jo compto les vegades
que m'ha mirat de debò.

Josep Planaspachs 


Podeu trobar moltes més poesies de l'autor a www.poesia.cat

Un país per tots

Ara.cat

Dia: 11 de setembre de 2014 dins la gelateria Mozart de l'Avinguda Gaudí.

Hora: les sis i deu minuts

Personatges: Dues senyores grans i elegants

- Que son esas camisetas?

- Creo que hay una manifestación o algo así

- Dónde?

- Por el centro, diría.

- Pa'l paro?

- Supongo

Dia: 11 de setembre de 2014 dins una petita fruiteria de la mateixa Avinguda Gaudí.

Hora: Tres quarts de sis.

Personatges: Una senyora de mitjana edat amb una samarreta de l'ANC de color vermell i una barretina dels "xinos".

- Perdona, nena, però jo anava primera

- No, nosaltres fa estona que fem cua

- Clar, perquè jo estava triant! Però jo he entrat primer, igual que aquest senyor del darrere

- Dona, però mentre vostè triava nosaltres fèiem cua...

- No m'has entès, nena. Jo ja hi era però estava triant!

- I aquest senyor també estava triant?

- Aquest senyor no ho sé, he parlat per parlar. Però segur que jo he entrat abans!

- Molt bé, senyora, doncs faci el que vulgui.

- Nena (a la dependenta) Avui tens la fruita molt lletja, l'hauries de destriar...

Sembla que el nostre país serà ben divers, tal com ha de ser. Quines ganes de començar-lo a construir!    

Contra la tonteria

eldimoni.com

Assassins en sèrie gironins: La doctora en lletres

- Ni és metgessa, ni és doctora. Té estudis de medicina i s’està doctorant en lletres. Ha fet psicologia, no ho dubto; i té coneixements de medicina xinesa, ben cert. A part de divulgar tothora la col·lecció de títols que té, s’ha especialitzat a suggerir i practicar allò que es coneix com a medicina alternativa; és a dir, no arribo per a la medicina tradicional (massa complexa, massa estudis, massa ciència) i tiro per la via de les herbetes, les reflexions, les dietes, els bolets màgics, l’acupuntura… Sé de tot i no sé de res, i ni tan solament m’he de coordinar amb ningú, ni donar explicacions ningú, perquè la meva medicina, com la nigromància medieval, té components màgics i asprius que ens sorprenen a tots.

(…)

- Pot algú que no és metge, que no té cap especialitat del ram, que no ha fet en sa vida cap investigació científica sobre el tema, recomanar, suggerir, proposar i oferir tractaments alternatius a un càncer?

(…)

- Poden guarir una neoplàsia maligna, la combinació de menjars freds i calents, una dieta a base de llimones, un curs d’autoconvenciment, un extracte d’herbes miraculós…? Quanta gent queda atrapada cada dia en els paranys de les medicines alternatives? Quants estafadors són reclosos?

(…)

- No hi ha assassí més perillós a les comarques gironines que el qui sentint-se imbuït de vés a saber quines propietats naturals o de quina saviesa infusa s’atreveix a qüestionar els tractaments científics contra el càncer i altres malalties. Ho fa des de la més absoluta de les irracionalitats: “mira’t aquest vídeo” (com si això fos garantia de res); “escolta aquesta monja tan trempada” (ciència pura); “no et deixis enredar pel poder de les farmacèutiques” (informacions secretes)…

(…)

- Davant el càncer i els seus terribles efectes per a pacients i familiars, cal oposar-hi, no pas la solució dels tractaments nigromàntics, sinó la fermesa de la investigació i de la ciència. A l’Estat (Sanitat Pública), li resulta més a barat un tractament d’herbetes o bolets mexicans. La responsabilitat dels governs és resoldre el càncer i posar a l’abast de tothom la curació. La dels ciutadans exigir-ho amb fermesa.

(…)

- És per això que, quan el dia de Sant Joan a prop del Pont del Dimoni la doctora en lletres se m’acostà per darrere i em digué a mi “Això et passa perquè vols, eh? Pensa que si tu volguessis tinc solucions i unes plantes que són molt difícils d’obtenir al mercat però que et faré arribar per amistat… Et depuraran i et curaran el càncer…”, no vaig poder contenir-me i d’un cop de puny li vaig posar la cara mirant la Mare de Déu de Montserrat i els cingles màgics del Bages…

- ¿Reconoce haber pegado a la víctima ante este tribunal?

- No només ho reconec, si no que si vostès em deixen, hi torno i la poso ara mirant cap al cap de Creus…

Relat del professor i articulista Jordi Vilamitjana Pujol publicat a eldimoni.com .

En Jordi va morir, víctima del càncer, el passat 10 de maig.  La seva companya, Isabel Marsà, va escriure a la xarxa "La batalla contra el càncer no és només física. S'ha de lluitar també contra aquells que no entenen la malaltia. Però, sobretot, s'ha de lluitar contra la tonteria" . 

Puc dir-vos, per experiència pròpia, que és cert.  Davant del càncer, hi ha els que banalitzen la malaltia (tranquil, avui dia tothom es cura, d'això), els qui donen per fet que moriràs (gent que desapareix misteriosament de la teva vida), els que creuen que has emmalaltit perquè ets pessimista, perquè no expresses els sentiments o alguna altra parida d'aquestes... i, en conseqüència, curar-te  depèn de tu i de la teva alegria (a l'estil dels manuals d'autoajuda que culpabilitzen el propi malalt de tot el que li passa), els que estan convençuts que, si superes la malaltia, et tornaràs una persona millor, especial, forta (com saben que, abans de la malaltia, no eres millor, especial i forta?), els que, sense tenir-ne ni idea, serien capaços de jurar damunt la bíblia que necessitaràs ajuda psicològica de per vida (cosa que em sembla perfecte, sempre i quan la necessitis) i els que, com explicava en Jordi , pretenen curar un càncer amb medicina alternativa.  

Només és un relat, en Jordi no era  dels que van donant mastegots a la gent, però se'l mereixerien.

Un d'Esplugues de Llobregat

Fotografia de la M. Rosa Algué 

Tinc un bell somni,
estrella i quatre barres.
És l'estelada

Entre la boira
hi ha espurnes de claror,
la llavor és nova.

S'albira, una
petita independència.
És Catalunya.

La meva terra
ara somriu contenta,
ja se sent lliure.

M. Roser Algué Vendrells


Aquest cop la M. Roser m'ho ha posat ben fàcil. Quin poema podria escaure millor a la fotografia?

Moltes gràcies, M. Roser.  Com la nostra terra,  ja ens sentim lliures.

De talla gran?

Faig un metre vuitanta d'alçada i peso 71 quilos. El meu Índex de Massa Corporal és de 21, per tant, tinc una corpulència normal. De fet, si baixés fins als 60 quilos o augmentés fins els 81, el meu pes continuaria sent normal, ja que encara em mantindria dins la franja de salut. 

Si pesés 82 quilos, en canvi, tindria sobrepès, encara que podria ser degut a una constitució muscular gran i no a un excés de greix, per tant s’hauria de valorar el cas de manera particular. Fos com fos, hi hauria poques possibilitats que la meva salut es veiés perjudicada per aquest minso quilo de més.

Però, malauradament, salut i moda poques vegades van de bracet i aquesta és l'excusa perfecta per què les botigues de roba es passin pel forro l'índex de massa corporal, per més validat per l'OMS que estigui. “És que de talles 42 ens en porten molt poques. Hauries de venir el dimecres, quan passa el proveïdor”. 
Encara els haurem d'agrair que ofereixin pantalons de la talla 42 o samarretes XL. No haurien de ser els comerciants els més interessats a vendre?

El tema es complica si, en comptes de la talla 42, necessites la 44. I si és la 46 ja pots anar directament a una botiga de talles grans, on et cobraran el doble per una peça de roba que t'agradarà la meitat.

Encara és pitjor quan les persones es perceben a sí mateixes com a grasses o primes en funció de si troben la seva talla al Bershka, al Blanco o al Corte Inglés. “És que, a les botigues normals, no trobo res” diuen. “Perquè necessito una talla anormal” pensen. O bé "Aquest estiu m'aprimo fins que entri dins els pantalons".  

Per sort, ja s'acaba l'estiu i, amb ell, l'operació biquini (entesa com el període de l'any durant el qual les farmàcies, supermercats i grans magatzems aconsegueixin inflar les vendes de substitutius alimentaris, cremes per aprimar-se, diürètics... mitjançant campanyes de publicitat enganyosa ).  

A partir d'ara, doncs, les persones que havien aconseguit reduir aquells quilos que no els sobraven podran escollir entre relaxar-se i recuperar-los  o continuar el setge contra el propi cos, tot i ser conscients que tenen poques possibilitats de guanyar la guerra perquè allò important es alimentar-se sempre correctament, no només una temporada, tot respectant els àpats i les proporcions dels aliments, sense excloure'n cap i sense passar gana.   

Les que no s'han pogut aprimar, en canvi,  tindran  carta blanca per sentir-se unes perdedores, tenir remordiments, perdre autoestima i qui sap si posar les bases per un futur trastorn alimentari.  

Només els faltarà apuntar-se a la dieta del pebrot verd, segur que al quiosc trobaran la teoria molt ben explicada en fascicles col·leccionables.