dimecres, 28 de gener del 2015

No m'agrada queixar-me



Jordi: Apa! Què fas aquí? No estaves malalta?
Irene: Sí, tinc febre però és igual
Jordi: Grip?
Irene: Sí, el metge ja m'ha dit que no és un constipat normal
Jordi: I per què has vingut? Marxa a casa...
Irene: No, però és que jo amb febre tiro igual, tinc el llindar del dolor molt alt. Alguns el tenen alt i els altres, baix. Jo sempre l'he tingut molt alt. 
Jordi: Però no és això. Aguantar no serveix de res.
Irene: No ho faig per aguantar, és que no em sé estar a casa i com que aquí tinc tanta feina...
Jordi: Tu mateixa, doncs
Fina: Bon dia, gent. Uis, Irene, quina mala cara...
Irene: Sí, ja veus. Grip.
Fina: Sí? I què fas aquí?
Irene: El metge em donava la baixa però no em sentiria bé. A més, ja estic acostumada. A 39 graus encara tiro, jo.
Fina: Estàs a 39 de febre ?
Irene: Sí, noia, quan m'he aixecat sí. Ara no sé, ja m'he pres la meva pastilleta de codeïna i vaig fent.
Fina: Caram, Déu ni do, doncs
Irene: Però ja sabeu com sóc, no hem queixo mai, no m'agrada.
Fina: Tu mateixa, jo penso que quan estem malalts ens hem de quedar a casa
Irene: No, no, una altra persona sí que ho faria però jo em sentiria malament. A més el meu metge ja sap com sóc, per això no m'ha fet la baixa. Però me la donava, eh? Li he hagut de dir que no.
....
(repetició de la conversa unes quatre o cinc vegades més al llarg del matí)

Un cop acabada la jornada laboral, ja a casa, arriba un WhatsApp del grup de l'oficina:
Irene: 39 de febre al metge. Vaig al llitet
(resposta: un munt d'emoticones de bols fumejant, pots de mel i taronges. Mentrestant jo em pregunto: No hi havia anat, ja, al metge? 

A veure, sé que m'ha sortit un post poc literari però he intentat reproduir de memòria una conversa mantinguda entre els companys d'oficina (com comprendreu, no podia treure el bloc i prendre apunts). 

Ho teniu clar, oi,  que a l'Irene no li agrada queixar-se ?

 Que insensible que he sigut de no creure-me-la ni oferir-me  d'acompanyar-la a casa...


El que compta és que ja m'he desfogat. No comentem sempre que els blogs també serveixen per això?  

dilluns, 26 de gener del 2015

4 de la Pobla de Llitet (Berguedà)








La font de mossèn Guiu (Ramon Vinyes)

Donar nom a una font! Quin desig més viu!

FONT DE MOSSÈN GUIU

Donar nom a una font que parli sempre més
amb veu d'aigua i cel estès,
i que visqui a l'ombra d'un penyal,
alt, alt,
un penyal gegant
que posi al so de l'aigua veu d'infant,
d'infant un bon xic estabornit
pel gegant que li pesa sobre el pit.

I que no sàpiga ningú el nom d'on ve.
Existí mossèn Guiu? Qui fou?

Per què porta el seu nom una fonteta tan petita?
Un nom qui sap de qui

una infinita dolcesa d'aquest nom

que es pot seguir en el corrent
de l'aigua del torrent.

FONT DE MOSSÈN GUIU

Gebre a l'estiu
i escalfor de record a l'hivernada
en evocar la font de neu colgada.

Nom que sembla una espera
quan parla amb poms de flors la primavera,
i que t'arriba al cor, en vol fugitiu d'au,
quan l'estiu cau.

Desig altiu
donar nom a una font:

FONT DE MOSSÈN GUIU

i fondre't, tu, i el teu record, en l'aigua que davalla...

Quina bella mortalla
la puresa d'uns sons
que ni amb claror ni amb fosca deixen de dir cançons...

Quin triomf de poeta
no ser res més, res més, que el nom d'una fonteta!


Font de mossèn Guiu  (Berga)

Font de mossèn Guiu (Berga)

"Jo sento com mai la terra que deixo i em pesa obscura la terra on vaig"  Ramon Vinyes, escriptor nascut a Berga que va viure més de vint anys d'exili al Carib colombià.

Ell fou el "sabio catalán" que Gabriel García Márquez  fa reviure a Cien años de soledad: "Trataba a los clásicos con una familiaridad casera, como si todos hubieran sido sus compañeros de cuarto".


dissabte, 17 de gener del 2015

Impuntualitat ?



L'home saluda de manera familiar a l'encarregada de la cafeteria, demana un cafè sol, dóna un cop d'ull a l'estança que, a aquestes hores del matí, és buida. Tria la taula del racó, penja la jaqueta i la bufanda al respatller de la cadira, encara no s'asseu. S'acosta al revister, fulleja alguns diaris i es decideix per un d'espanyol, d'ideologia d'esquerres. Se l'emporta a la taula, on la tassa de cafè ja l'espera. Un cop assegut, revisa el telèfon mòbil però no s'hi entreté. Obre el diari per la pàgina dels esports, s'està una estona llegint. Torna a mirar el mòbil. Mira les altres pàgines del diari, sense massa interès. S'alça i s'adreça al lavabo. Quan surt, es dirigeix a l'exterior de la cafeteria a fumar. Abans que torni a entrar, han passat vint minuts. S'asseu a la cadira. Comprova el telèfon mòbil. S'apropa a la barra i demana un altre cafè. El diari li fa nosa i l'arracona a un costat de la taula, torna a comprovar el mòbil.
- Juan, fa gaire que t'esperes? -
En Juan alça els ulls de l'aparell i es mira la dona que acaba d'arribar. S'incorpora immediatament i li fa un sol petó a la galta, segons el costum dels argentins.

- No, no, acabo de llegar. Cómo anda? -