Jordi: Apa! Què fas aquí? No estaves malalta?
Irene: Sí, tinc febre però és igual
Jordi: Grip?
Irene: Sí, el metge ja m'ha dit que no és un constipat normal
Jordi: I per què has vingut? Marxa a casa...
Irene: No, però és que jo amb febre tiro igual, tinc el llindar del
dolor molt alt. Alguns el tenen alt i els altres, baix. Jo sempre l'he tingut molt alt.
Jordi: Però no és això. Aguantar no serveix de res.
Irene: No ho faig per aguantar, és que no em sé estar a casa i com
que aquí tinc tanta feina...
Jordi: Tu mateixa, doncs
Fina: Bon dia, gent. Uis, Irene, quina mala cara...
Irene: Sí, ja veus. Grip.
Fina: Sí? I què fas aquí?
Irene: El metge em donava la baixa però no em sentiria bé. A més,
ja estic acostumada. A 39 graus encara tiro, jo.
Fina: Estàs a 39 de febre ?
Irene: Sí, noia, quan m'he aixecat sí. Ara no sé, ja m'he pres la
meva pastilleta de codeïna i vaig fent.
Fina: Caram, Déu ni do, doncs
Irene: Però ja sabeu com sóc, no hem queixo mai, no m'agrada.
Fina: Tu mateixa, jo penso que quan estem malalts ens hem de quedar a
casa
Irene: No, no, una altra persona sí que ho faria però jo em sentiria
malament. A més el meu metge ja sap com sóc, per això no m'ha fet
la baixa. Però me la donava, eh? Li he hagut de dir que no.
....
(repetició de la conversa unes quatre o cinc vegades més al llarg del matí)
Un cop acabada la jornada laboral, ja a casa, arriba un WhatsApp del
grup de l'oficina:
Irene: 39 de febre al metge. Vaig al llitet
(resposta: un munt d'emoticones de bols fumejant, pots de mel i taronges. Mentrestant jo em pregunto: No hi havia anat, ja, al metge?
A veure, sé que m'ha sortit un post poc literari però he intentat
reproduir de memòria una conversa mantinguda entre els companys
d'oficina (com comprendreu, no podia treure el bloc i prendre apunts).
Ho teniu clar, oi, que a l'Irene no li
agrada queixar-se ?
El que compta és que ja m'he desfogat. No comentem sempre que els blogs
també serveixen per això?
