dimecres, 31 de juliol del 2013

Punts de llibre


“(…) dado que el marcapáginas és un excelente complemento de cualquier libro, tanto por su utilidad como por su imagen, cada nuevo libro que se incorpore a nuestra biblioteca debería ser complementado con un marcapáginas del que ya nunca se debería separar, ni siquiera tras haberlo leído”  (Joaquín Fdez- Valdivia, “Breve reseña histórica sobre los marcapáginas").



Imatge de la pàgina web  www.leoyescribo.com

Punt de llibre fet per la Clara





No em digueu que aquest gatet amb botes no fa venir ganes de llegir :) 

Cinc de Vic








Si voleu enviar-me fotografies de balcons lgiraltt@gmail.com Moltes gràcies!



S'aquieta la tarda rere els vidres.
Miquel Martí i Pol
Obra Poètica III
La llum retalla nets perfils de vida
de tots colors, i el jonc d'un crit travessa
l'aire encalmat.
Jo vaig i vinc, de mi
a mi mateix, per aquest pont de somnis.

divendres, 26 de juliol del 2013

Protagonisme


El marrec va treure el cap per la porta i va cridar “Correu tots! Hi ha una bomba!”  

Immediatament la dona pintada com una cacatua va sortir esperitada del lavabo i va córrer cap a la porta principal. D’un cop de bossa va fer caure un got de vidre que havia quedat damunt el taulell. Va donar una empenta a un senyor amb bastó que maldava per obrir-se pas enmig de la multitud i, quan finalment va aconseguir sortir al carrer, va cridar, completament fora de sí:   
-Correu tots! Hi ha una bomba!- 
-
Encara no havia fet quatre passes quan, de sobte, va aturar-se en sec, a l’alçada d’uns paletes que feien voltar una formigonera.  Va col·locar-se bé la faldilla, va arreglar-se el pentinat i va tornar a entrar a la cafeteria. Dins només quedava la barman, que recollia les restes del got esmicolat amb una pala i una escombra.

-         Encara no ha explotat?- li va dir
-         Ja veus- va respondre la barman

La dona va dirigir-se al bany. Abans d’empènyer la porta, va aclucar els ulls amb força i va ajuntar la punta dels dits a l’alçada del nas, com si resés.Al cap de pocs minuts va sortir amb les mans damunt del cap:
- M'han robat! M'han robat!- va cridar mentre creuava el passadís en direcció a la barra

La barman, que en aquells moments estava parlant amb una parella de policies de paisà, va fer com si no la sentís.

-   Diu que és la quarta vegada que li passa?- va preguntar el policia
-   Sí, només és una trapelleria, no cal amoïnar-s’hi- va respondre, sense deixar de recollir els trossos de vidre.  
-     M’han robat el “book” de fotos - va interrompre la dona, quedant-se palplantada davant dels policies
-        Senyora, si us plau, després ens ho explica
-        Disculpi però no sap amb qui està parlant! Surto a la tele, jo!
-        No em sona – va dir la barman, sorneguera
-       Nena, tu encara no havies nascut que jo ja havia fet un munt de pel·lícules
-       Ui, però deu fer molts anys- va respondre l’altre policia, aixecant la vista del bloc de notes
-       M’han robat les fotos i exigeixo recuperar-les- va respondre la dona
-    Farem el que podrem, senyora. Vagi a comissaria a interposar la denúncia- va concedir el policia

     La dona va assentir, va arreglar-se el pentinat i va encaminar-se amb pas ferm cap a la porta.
    Un cop a fora, va observar al seu voltant, i va cridar “Correu tots! Hi ha una bomba!”. 

     En sentir-la els paletes van alçar la vista, van mirar-se l'un a l'altre i, sense dir ni una paraula, van continuar treballant. 



dimecres, 24 de juliol del 2013

De visita a ca La Caixa




Sé que és dolent per la salut i que no ho hauria de fer però avui, empesa per la necessitat, m’he trobat de nou dins una sucursal de “La Caixa”.

- Hola, vull fer un ingrés a un número de compte 
- Bon dia, és clienta?
- No, però el compte és vostre
- Doncs li haurem de....
- Sí, ja ho sé, em cobrareu dos euros

(Uis, no l’he deixat acabar de parlar, m’estaré tornant una maleducada? )

L’home alça el cap, aixeca les celles i em mira. “Si li va més bé pot fer l’ingrés pel caixer automàtic”

-No,  no és un import rodó. M´estimo més fer-lo aquí

(No és que no m’entengui amb els caixers automàtics  sinó que l’import que he de pagar puja a 446,80 €. Si tenim en compte que el caixer només admet bitllets i, evidentment, no torna canvi, calculo que fent l’ingrés per aquesta via perdré (o, més ben dit, La Caixa em robarà)  3,20 €. Tant per tant, prefereixo que m’estafin els 2€ i almenys obtindré un comprovant com Déu mana)

-Haurà de plantejar-se d’obrir un compte a l’entitat

(Malgrat ho sembli, la seva cara em diu que no m’està prenent el pèl)

-Només per això? No, gràcies
- Dona, per això i altres coses
-Deixem-ho així, serà millor

Per acabar-ho de rematar, quan arribo a casa, el meu home em diu “Encara has tingut sort que t’hagin volgut fer l’ingrés a finestreta” Com diuen en castellà “apaga y vamonos” .  


La conclusió és que, com que és difícil que les escoles, associacions... deixin de treballar amb l'anomenada entitat bancària –quins tractes de favor els deuen fer?- , m’hauré de plantejar seriosament tramitar els ingressos a través del meu banc, aquell que no em cobra comissions, ni manteniment, ni enviament de documentació a casa... però que no rep prou subvencions com per permetre's el luxe de tenir una sucursal a cada cantonada (o, en el millor dels casos, en un de cada dos edificis emblemàtics de  la ciutat) 

dimarts, 23 de juliol del 2013

Cap a primària


Ahir vam anar a comprar els llibres pel curs vinent. En total, sis: dos de català, un de matemàtiques, un de castellà, un d’anglès i un de lectura.

A banda d’això, com que la Clara deixa enrere el parvulari, aquest any li tocarà adaptar-se a molts canvis: trasllat d’edifici, deixar de seure en taules de sis per passar a taules de dos, els deures, els controls/ exàmens a final de curs...  i el fet de no tenir una única senyoreta, la Mercè, sinó diferents en funció de l’assignatura.

Em temo que l’any vinent la meva filla ja no s’equivocarà i no em dirà “Mercè” en comptes de “mama”. Segurament als mestres  tampoc els anomenarà  “mama”. És una llàstima. Pels infants més petits els tutors són una mena d’extensió dels propis pares, ocupen un lloc molt proper dins del seu cor i  per això es fan un embolic l’hora de cridar-nos.  

Seria fantàstic que això no canviés quan arriben a primària perquè no se m'acut una manera millor que els nens creixin, no només en competències sinó també emocionalment.  Tant de bo les retallades ens ho permetin! 

dilluns, 22 de juliol del 2013

Balcons de llibertat. Pere Torra Pla/ Marçal Morell Torra

Navegant per internet he trobat aquesta pàgina web. Potser ja coneixíeu el text, escrit un dia abans de la gran manifestació de l'any passat. Sigui com sigui, no puc deixar de transcriure'l al blog. 



Per a què serveix un balcó?

Sembla que els balcons es van concebre per mirar a fora des de dins, però avui es fan servir també per ser mirat a dins, des de fora; ben endins, al cor dels habitants de l’immoble. A Barcelona, avui els balcons serveixen per a expressar desigs o per mostrar la identitat dels que viuen dins l’edifici.

En altre temps els balcons també havien servit per al diàleg dels amants. Quan parlem de balcons de seguida pensem en la trobada entre Romeu i Julieta, ella dalt del balcó, mostrant-se lluminosa a l’amant furtiu, parlant-li d’esquena a la família repressora; ell a baix, massa lluny de l’estimada. Romeu, a més d’enlluernat per la bellesa de Julieta, encegat de desig, també havia de fer l’esforç de mirar enlaire.

El compromís dalt del balcó no és inferior que a peu de carrer, però la democràcia, des dels grecs, necessita el carrer, la plaça, l’àgora. Convé baixar els anhels del balcó perquè, a més, des del carrer mirar els balcons castiga les cervicals.

Ah, Barcelona! Podria ser la ciutat de mil-i-un balcons. Hi són diversos, els balcons, les tribunes, les finestres i altres obertures… com són diversos els anhels de les persones que viuen als pisos i les cases.

L’expressió dels anhels, dels desigs, de la voluntat de millorar la realitat sols és possible si hi ha llibertat. Cal que la llibertat, la baixem al carrer, encara que també l’exhibim als balcons. Doncs això, balcons de llibertat.

Barcelona, 10 de setembre de 2012

Text: Pere Torra Pla
Fotografia: Marçal Morell Torra

diumenge, 21 de juliol del 2013

Un d'Inca







Aquest balcó és diferent dels que havia vist fins ara. Bonic i original! Me l'ha enviat sa lluna des de ses Illes. Moltes gràcies!


Diumenge (Damià Huguet)

Amb la saladina als peus tast la terra que tenc,
i les ones del mar, i la verdor dels pins.
Totes aquestes illes que amb un cop d'ull trescam
són la pedra d'un món on la claror fa niu,
caliu d'un foc antic, guarets que alenen fort
entre els calls del rocam i la crosta dels punys.

Cap secret no convenç el futur que vivim.
Amb terra seca als ulls, i una pedra a la mà,
voldríem llegir el nom de les fites que veim,
callant amb un alè tota la pols que hem fet.
La sal, que tot ho veu, sabrà triar el mal
que ens meni de bell nou a vèncer l'imprevist.

(De Vols des d'Orly (1995), dins d'Antologia poètica, a cura de Joan Mas i Vives. Barcelona: Proa, 1999, p. 128) 


divendres, 19 de juliol del 2013

Els nens macos



Els caps de setmana, mentre la nena i el seu pare encara dormen, m’agrada baixar d'hora a  la cafeteria a llegir la premsa. Podria comprar-me el diari, o fins i tot fer-me’n subscriptora –em sortiria més barat i els dijous podria anar de franc al cinema- però trobo que aquesta estona, que és només per mi, em serveix per encarar el dia amb bon humor i energia.

Per això em molesta que, un cop estic asseguda a la meva taula petitona i arraconada, amb el diari i el cafè amb llet fumejant, se m’acostin tota mena de marrecs a qui els seus pares han renunciat vigilar o, senzillament, passen de fer-ho.  

Podria explicar-vos molts casos, com el d’una nena que, com que dec fer cara de mixino,  va creure que em moria de ganes de jugar amb la seva piloteta de goma. O el d’un nen que feia derrapar el seu cotxe damunt la meva taula. O el d’una altra que, com si volgués sotmetre’m a un tercer grau, no parava de preguntar-me “Què fas?”, “Com et dius?”, “Tens fillets?”

Ja sabem que els infants mai no són culpables de res (segur?) però... i els pares? Doncs els pares es limiten a mirar l'escena i somriure dolçament "Oi que és simpàtic el meu fill? Oi que és mono?" Molt! Tant que posaria una gàbia a l'entrada de cada bar per  tancar-lo a dins. 

dimecres, 17 de juliol del 2013

No em desperteu fins l'hora de dinar

La meva participació a la proposta del blog de la Carme, Col·lecció de moments


Grasse Matinee. R. Casas





“Arribaré tard, àvia. No em desperteu fins l’hora de dinar” va dir. Allò que no sabia quan, passades les quatre de la matinada va posar-se al llit, era que el rellotge de cucut que l’avi havia comprat l’any 1927 a la mateixa Selva Negra funcionava amb una precisió absoluta. 

dissabte, 13 de juliol del 2013

Renúncia



-  Només és un concurs ridícul, mama.- va dir l’Adriana,  sense aixecar la vista de la pantalla del portàtil
La Marta no es podia creure que la Adriana hagués guanyat els Jocs Florals. Durant anys s’havia fet un tip de portar-la a la biblioteca,  li havia explicat un conte nit rere nit, fins i tot quan encara estava dins la panxa, li havia comprat tota mena de llibres i no havia aconseguit que s’interessés per la lectura. Finalment, a desgrat seu, havia hagut d’acceptar que la seva filla no estimaria mai els llibres i l’havia deixada en pau.
- Ja ho veurem–va dir la Marta abans de desaparèixer darrere la porta  de l’habitació
El dia del recital la Marta i el seu home van ser els primers d’arribar a l’institut. Un munt de cadires de plàstic de color vermell ocupaven la pista de bàsquet. Damunt l’escenari, que estava envoltat per una lluent bandera catalana,  hi havia un professor que provava el micròfon. Van passar per entremig del rest de cadires i van asseure’s a la primera fila.
Un cop va arribar el torn de l’Ariadna, la Marta va escoltar com recitava el poema sense dir ni una paraula. Després  va alçar-se, va agafar la bossa i va dir  “Anem?”. El seu home va mirar-se-la, estranyat, i va sortir al seu darrere.  Ni tant sols van veure com el professor entregava el premi a l’Ariadna, “Marcabrú” d’Emili Teixidor.
- Has vist el nivell? Si semblaven de primària! –
- No hi entenc de poemes, jo- va dir en Jaume –Acosta’m el sitrell, si us plau
- Ostres! –va exclamar de sobte l’Ariadna, tot deixant la forquilla al costat del plat –M’he   descuidat el llibre sobre del banc!

-  Quin llibre? –va preguntar en Jaume

- El llibre! Quin vols que sigui?. Vaig a buscar-lo!- va dir l’Ariadna, aixecant-se ràpidament de taula

- Seu ara mateix, Ariadna. Tu no aniràs enlloc- va dir la Marta

- Però mama, que tancaran l’institut! –

- Et dic que ara no hi aniràs – va contestar la Marta

- Óstia, sempre igual, això és una puta dictadura! – va dir l’Ariadna

-  Ariadna, seu i parla bé- va dir en Jaume, poc convençut

- És que no hi ha dret! Sempre he de fer el que ella diu!  Segur que demà ja no hi serà!-

Desobeint el seu pare va aixecar-se bruscament i, amb un fort cop de porta, va tancar-se dins la seva habitació.

- Què ha passat ? – va preguntar en Jaume a la seva dona

- Ja ho has vist, no?-va replicar la Marta

- Per què no li has deixat anar?

- Si no és prou gran per cuidar les seves coses, no és mereix cap premi

En Jaume va callar. No perquè estigués conforme amb la seva dona sinó perquè coneixia què volia dir aquella mirada. Discutir-hi hauria estat com picar ferro fred.

Aquella nit la Marta va dormir poc. No podia treure’s del cap la seva filla enfilada dalt l’escenari, recitant aquell poema absurd. Va mirar la taula de l’escriptori, pràcticament buida i plena de pols. Va acostar-s’hi i va agafar una fotografia emmarcada on apareixia amb en Jaume i l’Ariadna quan era un nadó.  Va observar-la uns instants, va fregar-la amb el jersei del pijama per treure-li la pols i va tornar-la a deixar on era.

Va obrir el primer calaix de l’escriptori i va aturar-se uns segons. La carpeta verda continuava allà. Va extreure’n un grapat de fulls groguencs. Va asseure’s a la cadira i va reconèixer-se la lletra. Va mirar el rellotge i va començar a escriure.
 

 

 


 

divendres, 12 de juliol del 2013

Cinc de Girona







Aquest parell de balcons tan bufons me'ls ha enviat la M. Roser . Moltes gràcies!




Aquest me l'ha enviat la Dolors, una companya de feina. Gràcies guapa!





I aquest parell són meves, fetes durant el Temps de Flors 2013.

Si voleu fer-me arribar balcons així de bonics, lgiraltt@gmail.com. Moltes gràcies!


El carrer Nou, de casa estant

Comadira Moragriega, Narcís
Àlbum de família

Cau la tarda
darrere els vidres polsosos del balcó.
Al carrer Nou cada dia hi ha més fressa.

"Interior amb àvia llegint"

dijous, 11 de juliol del 2013

Les muses


 
És ben curiós això que ens succeeix als escriptors. Ens passem tot el dia esperant que arribi el moment de posar-nos davant l’ordinador, anem acumulant idees, fins i tot les apuntem de manera obsessiva en els petits quaderns de notes que portem dins la bossa i, quan per fi arriba l’hora, no sabem que escriure. “La por al full en blanc”, en diuen alguns.
Actualment ja no pensem que la natura ens parli a través dels poetes, ni que la inspiració provingui de les muses, sinó que emana de nosaltres mateixos, de la manera com interpretem el que veiem o vivim. Dues persones poden contemplar juntes una posta de sol i una pot sentir-se tremendament inspirada mentre que a l’altra no li faci ni fred ni calor. I no només una posta,  imatge que, de tant tòpica, ha perdut força,  sinó també una escena quotidiana, una conversa entre dos amics... el que sigui.
Vicenç Villatoro, que deu conèixer la psicologia cognitiva –la qual compara la ment humana amb un ordinador-, quan explica d’on treu les idees per les seves històries fa un símil entre el pensament creatiu i una calaixera. Durant el dia a dia tots anem acumulant imatges, impressions, idees, llocs, olors... i els col·loquem, ordenats per temes, dins del calaix corresponent. Tot aquest material queda allà desat i fins el mateix escriptor se n’oblida. Fins que el necessita. Llavors el treu i l’aprofita tal com està o el transforma o, en el cas que no li serveixi, el torna a endreçar dins del calaix fins la propera vegada.  
Deixant de banda la teoria, no us ha passat mai que esteu escrivint una història ben planificada, amb un començament i un final perfectament apamats i, a mig fer, algun personatge se us rebel·la i es nega a complir el destí que li havíeu encomanat?
Sabeu que és una situació frustant però molt intensa. Al cap i a la fi moltes persones escrivim pel plaer de crear i, si el que creem acaba tenint vida propia, trobo que és molt millor.
  

dilluns, 8 de juliol del 2013

Al bar


Just entrar l’home pàl·lid va entrabancar-se amb la màquina expenedora de tabac, va fer dues gambades descontrolades, va arrapar-se a la taula que hi havia més a prop de la porta i, amb feines i treballs, va aconseguir de mantenir l’equilibri. Duia penjada una bossa esportiva a les espatlles i feia una forta pudor de brutícia.

Tot seguit va asseure’s a un tamboret de la barra, entremig d’un jove que vestia l’uniforme del servei de neteja municipal i d’una dona amb un gos negre i arrissat. En comptes d’encarar-se la barra, va col·locar-se mirant a la clientela del local. Molts ulls van abaixar-se, d’altres van fer veure que miraven el telèfon mòbil.

-       Ja podeu mirar, ja – va cridar l’home

El jove de l’uniforme va alçar-se de la cadira i va disposar-se a marxar. La senyora va estirar el gos cap a l’altre costat de la barra.

-       Ningú em pensa convidar a un entrepà? –

Algunes persones s’afanyaven a acabar-se la consumició, d’altres continuaven absortes amb el  telèfon mòbil i la majoria es girava buscant a l’amo del local.

-       Què passa? Per què ningú contesta?-

L’home pàl·lid va recolzar una bossa esportiva damunt la barra. Va obrir-la i va abocar tot el contingut damunt el terra del bar. Peles de plàtan, pots buits de yogurt, pols d’escombrar, bolquers bruts, restes de macarrons... 

-       Fa 4 dies que no menjo, collons!- Què us pensàveu que hi portava aquí dins?-

La clientela va començar a desfilar cap a la porta. Uns pocs van deixar unes monedes damunt les taules. La majoria va marxar sense pagar.

Quan van arribar a les seves llars amb aire condicionat van explicar a la família que al bar hi havia un drogoaddicte, un borratxo, un violador d’àvies, un atracador de benzineres i un segrestador de nens. 

Tots van asegurar que tenia la pell fosca i no parlava ni un borrall de català. Se’n feien creus d’haver-ne sortit vius!

dissabte, 6 de juliol del 2013

De jove, devia fer goig


 
Diem que un home o una dona que sobrepassa la seixantena, de jove, devia fer goig, que és elegant, que és conserva bé, que va ben arreglat... però difícilment que és guapo.
Mentre que créixer és un procés natural i necessari, envellir sembla ens enlletgeix de manera irremeiable.  

Em miro a la meva filla, de cinc anys i me l’imagino amb 15 anys més. El seu aspecte físic haurà canviat molt però serà pitjor pel fet de tenir més anys? O només serà diferent?  
Si és així, per què no podem utilitzar aquest criteri durant tota la vida? Naixem, creixem, si ens ve de gust ens reproduïm i morim. On és la lletjor?