- Només és un concurs ridícul, mama.- va dir
l’Adriana, sense aixecar la vista de la
pantalla del portàtil
La Marta no es podia creure
que la Adriana hagués guanyat els Jocs Florals. Durant anys s’havia fet un tip
de portar-la a la biblioteca, li havia
explicat un conte nit rere nit, fins i tot quan encara estava dins la panxa, li
havia comprat tota mena de llibres i no havia aconseguit que s’interessés per la
lectura. Finalment, a desgrat seu, havia hagut d’acceptar que la seva filla no
estimaria mai els llibres i l’havia deixada en pau.
- Ja ho veurem–va dir la Marta abans de desaparèixer
darrere la porta de l’habitació
El dia del recital la Marta
i el seu home van ser els primers d’arribar a l’institut. Un munt de cadires de
plàstic de color vermell ocupaven la pista de bàsquet. Damunt l’escenari, que estava
envoltat per una lluent bandera catalana, hi havia un professor que provava el micròfon.
Van passar per entremig del rest de cadires i van asseure’s a la primera fila.
Un cop va arribar el torn de
l’Ariadna, la Marta va escoltar com recitava el poema sense dir ni una paraula.
Després va alçar-se, va agafar la bossa
i va dir “Anem?”. El seu home va mirar-se-la,
estranyat, i va sortir al seu darrere.
Ni tant sols van veure com el professor entregava el premi a l’Ariadna,
“Marcabrú” d’Emili Teixidor.
- Has
vist el nivell? Si semblaven de primària! –
- No
hi entenc de poemes, jo- va dir en Jaume –Acosta’m el sitrell, si us plau
- Ostres!
–va exclamar de sobte l’Ariadna, tot deixant la forquilla al costat del plat
–M’he descuidat el llibre sobre del banc!
- Quin
llibre? –va preguntar en Jaume
- El
llibre! Quin vols que sigui?. Vaig a buscar-lo!- va dir l’Ariadna, aixecant-se ràpidament
de taula
- Seu
ara mateix, Ariadna. Tu no aniràs enlloc- va dir la Marta
- Però
mama, que tancaran l’institut! –
- Et
dic que ara no hi aniràs – va contestar la Marta
- Óstia,
sempre igual, això és una puta dictadura! – va dir l’Ariadna
- Ariadna,
seu i parla bé- va dir en Jaume, poc convençut
- És
que no hi ha dret! Sempre he de fer el que ella diu! Segur que demà ja no hi serà!-
Desobeint
el seu pare va aixecar-se bruscament i, amb un fort cop de porta, va tancar-se
dins la seva habitació.
- Què
ha passat ? – va preguntar en Jaume a la seva dona
- Ja
ho has vist, no?-va replicar la Marta
- Per
què no li has deixat anar?
- Si
no és prou gran per cuidar les seves coses, no és mereix cap premi
En
Jaume va callar. No perquè estigués conforme amb la seva dona sinó perquè coneixia
què volia dir aquella mirada. Discutir-hi hauria estat com picar ferro fred.
Aquella
nit la Marta va dormir poc. No podia treure’s del cap la seva filla enfilada
dalt l’escenari, recitant aquell poema absurd. Va mirar la taula de
l’escriptori, pràcticament buida i plena de pols. Va acostar-s’hi i va agafar
una fotografia emmarcada on apareixia amb en Jaume i l’Ariadna quan era un nadó.
Va observar-la uns instants, va
fregar-la amb el jersei del pijama per treure-li la pols i va tornar-la a deixar
on era.
Va obrir el primer
calaix de l’escriptori i va aturar-se uns segons. La carpeta verda continuava
allà. Va extreure’n un grapat de fulls groguencs. Va asseure’s a la cadira i va
reconèixer-se la lletra. Va mirar el
rellotge i va començar a escriure.