A l'oncle Garrepa li cau la cara de vergonya

L'oncle Garrepa

- Oncle ? Senyor Oncle, si us plau, ja és hora- L'ànec Donald va enganxar l'orella a la porta de l'apartament 301, situat en el tercer pis de l'edifici més alt de Duckburg.

- Per l'amor de Déu, senyor, no m'ho posi tan difícil- Va canviar de postura però la única fressa que va sentir era el silenci i la recança.

Va descloure la mà i va observar la clau mestra. L’havia premuda tan fort que li havia quedat una marca profunda i angulosa al palmell.

- Em sap greu, senyor Oncle.

Va introduir la clau dins de la ranura i va girar-la fins que que va sentir el clic. Va empènyer la porta a poc a poc.

-Senyor Oncle?

Un cop els ulls van avesar-se-li a la foscor va localitzar l’interruptor i el va prémer. Va esperar que el llum que coronava el sostre prengués prou força per il·luminar l'amplíssima estança que, com sempre, feia olor de cafè.

Va donar un cop d'ull al sofà de pell de color coure, on tantes vegades s'havien assegut per berenar, i a la tauleta baixa de cristall de diamants. No hi havia ni rastre de les tasses de porcellana xinesa ni de les pastes de mantega que tant li agradaven. Damunt la taula només restava un cendrer llardós i un tauler d'escacs d'ivori orfe de peces. L'ànec Donald va aturar-se i va mirar al seu voltant. Era com si l'apartament li estigués xisclant a l'orella.

Va creuar la moqueta persa sense netejar-se la planta dels peus, si era veritat que l'Oncle havia desaparegut ja no importava, i va deixar-se caure damunt del sofà. Al seu davant quedava l'estanteria, atapeïda de mapes de carreteres, quaderns de bitàcola espanyols i holandesos dels segles XVI i XVII, diccionaris àrabs, mongols, espanyols, xinesos i holandesos i manuals d'arqueologia. A la seva dreta, vestint el penja-robes, el barret de copa negre i la jaqueta vermella. Va fixar-se que sobresortia un diari de la butxaca de la jaqueta. S'hi va acostar i i va desplegar-lo: “Els partits anticapitalistes s'imposen a tot el món”.

Quan es disposava a retornar el diari a la butxaca, una mena de màscara sanguinolenta va caure al terra fent un soroll pastós. L'ànec Donald va fer un pas enrere. La pelleringa començava a tenyir el mosaic de vermell. Va girar-la amb la punta del peu i va estremir-se quan va veure que les ulleres rodones de l'Oncle Garrepa continuaven enganxades al bec. 

Set de Tarragona

M'endreço el senderó
davant de casa.
He rasat les roderes,
he espedregat
i he cremat l'argelaga.

De fet abasto el món:
sense parets,
sense crestalls de vidre
i a les voreres, mansoia,
jau la força del vent
quan desperta la terra.

Cremo fulles i branques,
i aquest fum de la tarda
somriu al Déu
que m'ha esperat de sempre
a punta de capvespre.

Olga Xirinacs, Llençol de noces (1978)


A més a més dels balcons i del preciós poema de l'escriptora Olga Xirinacs, mireu que vaig trobar a Tarragona:

Ai, si en Santiago Rusiñol aixequés el cap! (la fotografia és de l'any passat, no sé si a hores d'ara ja hauran corregit la placa ).

Fires de Sant Narcís 2015/ Una història de ciència-ficció

No us descuideu de venir a les Fires :) 

- La nostra agència té prou recursos per enviar una màquina tan eficaç i demolidora que acabarà amb les mosques de Girona en un obrir i tancar d'ulls.

- Amb bombes de dispersió?

- Massa espectacular.

- Biològiques?

- Per descomptat que no. Els insecticides no servirien de res. No veus que són mosques de colors diferents?

- Això et va dir?

- Amb un somriure de hiena d'orella a orella.

Vaig retirar el cafè de la màquina i vaig oferir-lo a l'Atenea 3. Vaig arrugar el vas de cartró sense voler i va vessar-se una mica de líquid. Vam quedar-nos observant la taca que s'havia format al terra.

- Sí, ja sé que em diràs. La directora està obligada a mantenir en secret els detalls de les missions que ens encomana. Però mira, no me'n refio gens. I, si vols sobreviure, tu tampoc ho hauries de fer.

L'Atenea 3 m'escoltava i, alhora, remenava el cafè. Formava part de la tercera generació d'Atenees, la primera capaç de fer dues coses al mateix temps. Jo, en canvi, pertanyia a la desena generació, molt més complexa i, en conseqüència, més infeliç. No podia treure'm del cap els records de quan era petita, quan jugava a futbol a la Devesa, participava al concurs de truites de les fires populars i esperava els reis al carrer de la Creu. I ara, per quatre mosques mal comptades, aquella beneita era capaç de destruir tota la ciutat.

- A més, la única raó per la qual s'ha proposat d'enllestir tan ràpid és perquè la nomenin cap de la Federació internacional d'agències de control de plagues- vaig continuar. L'Atenea 3 encara tenia la vista clavada en la taca marronosa que s'havia format damunt de les rajoles metal·litzades del menjador. Ignorava si podria processar tot el que li estava dient però m'era igual. Necessitava desfogar-me.

- Saps que et dic? Tan és que m'escridassi o que em titlli d'androide xirucaire, però no li permetré que faci mal a ningú, ni tant sols a aquestes mosques que, per més colors que tinguin, són tant gironines com tu i com jo. Quina culpa tenen que l'escalfament global del planeta les hagi fet com són? Corre, desplega el fusell de neutrons. Li plantarem cara plegades. No ens aturarà ni ni la cap, ni la Federació, ni Déu.

- Ni els comerciants del barri vell?- va preguntar-me l'Atenea 3. De vegades tenia unes sortides sorprenents, per ser de la tercera generació.

- Encara menys. A Girona, primer són les mosques que els turistes.

- Un moment – va dir la meva companya posant-se un dit damunt dels llavis - Què és aquesta música?

Vaig córrer cap a la finestra. A fora tot era fosc. Vaig activar el mòdul de visió supersònica i vaig veure, just al començament del carrer, una forma humanoide que brandava una arma prima i allargada. Mentrestant una música infernal que la meva base de dades va identificar com el Virolai, m'estabornia el cervell positrònic.

A mesura que l'humanoide se'ns acostava, vaig poder distingir la birreta daurada, la casulla i la vara que, sota l'aparença de bàcul pastoral, devia amagar algun tipus d'arma de destrucció massiva.

- És qui em penso que és?

- I tant! T'atreveixes?- vaig respondre, picant-li l'ullet.

Vam mirar-nos i, sense pensar-nos-ho, vam saltar per la finestra. Un cop al carrer, vam amagar-nos darrera un contenidor d'escombraries blau i vam esperar. El Virolai se sentia cada vegada més a prop.

Vella glòria

Abans de retirar-se per tenir cura dels fills, la Cinta havia regit una botiga de roba interior al barri de Sant Narcís. Venia sostens i calces però també fils, vetes, pijames, tovalloles, sabatilles d'estar per casa i davantals.

Només veure-la, de seguida notem que és una persona de caràcter obert, per tant devia sentir-se com un  peix a l'aigua quan, a més d'un joc de tovalloles, podia endossar a les clientes que s'hi avenien una bona dosi de verborrea i, vés a saber, potser també de xafarderia irrefrenable.

Avui la Cinta encara no ha complert cinquanta-cinc anys, els fills ja li han marxat de casa i ella s'ha convertit en una mestressa de casa poc vocacional. Li agrada llegir, fer fotos i anar al cinema però les parets li cauen al damunt. Ara que ningú ja no la necessita, no se sent valorada.

L'única cosa que la distreu es asseure's a la barra d'alguna cafeteria i xerrar amb les dependentes. Els diaris no l'interessen i el cafè tampoc. El que desitja es parlar, tot i que a ella no li agrada gaire escoltar. Només quan aconsegueix ser el centre d'atenció, com quan regnava darrera el taulell de la botiga, és feliç.

Al principi les dependentes, que no acostumen a ser propietàries sinó assalariades, se l'escolten de grat “Mira quina dona més simpàtica, gràcies a ella la jornada es fa més curta”. Unes hi queden per anar a caminar, d'altres la conviden a pilates. D'altres senzillament s'acostumen a que els reculli les tasses de les taules.

La Cinta, sense adonar-se'n, respon a cada mostra de confiança amb més i més exigències. S'han convertit amb les seves millors amigues i les amigues ho fan tot l'una per l'altra.

La demanda és tant alta, però, que algú comença a aixecar parets. De fet, no són ni parets, com a molt arriben a pilones, però ella s'ho pren com si fossin muralles. Llavors canvia de cafeteria. "Ni morta tornaria a acostar-me a aquella bruixa", pensa.

Ara fa dies que no hi coincideixo. Deu anar a fer el cafè al barri de Can Gibert.